Una catalana visita una amiga que passa un any a Londres. Està estudiant a la capital britànica i hi ha fet dues amigues gallegues. Quan les dues catalanes interactuen amb les dues gallegues parlen en tot moment en castellà, exclusivament. Ni els passa pel cap parlar en català i gallec, tot i que s’entendrien perfectament. En un moment fugaç, però, a la catalana visitant se li escapa un comentari en català a la catalana amfitriona. I ràpidament es disculpa: “Perdonad, nos conocemos de toda la vida y nos cuesta cambiar de lengua entre nosatras“. Una de les gallegues, gens ofesa i sí molt interessada pel que acaba de presenciar, respon: “¿Ah, pero hablais en catalán siempre?“.
L’anècdota, de finals dels anys 90, demostra que no s’ha fet absolutament res perquè es conegui la plurinacionalitat i la diversitat cultural que els espanyols més progressistes asseguren que valoren i defensen. Aquest desconeixement s’ha anat perpetuant en gran part a través de les televisions, que han imposat la regla no escrita que les declaracions que es fan en català s’han de repetir en castellà per ser emeses a la resta de l’estat, com si no es poguessin subtitular. De manera que la llengua pròpia de Catalunya –com la de Galícia i la del País Basc– és una música que no senten mai els espectadors de Madrid, Sevilla o Múrcia. Perquè tampoc no se sent mai al Congrés. Només de tant en tant, quan algun diputat ho intenta com a reivindicació, s’hi senten algunes frases en català, però sempre se’ls renya i se’ls fa tornar al castellà, o se’ls retira la paraula. Va passar fa uns mesos , quan la socialista catalana Meritxell Batet, presidenta del Congrés, va vetar l’ús del català en un intent desmuntat del diputat de la CUP Albert Botran.
Aquest diumenge, tot això ha saltat pels aires. De manera inesperada. Els partits independentistes van anar anunciant dissabte que els seus candidats s’expressarien en català en el debat de RTVE, tot i que la cadena l’havia plantejat en castellà per emetre’l a tot l’estat. El presentador –gallec, per cert– ho va intentar. Els va col·locar l’argument de manual segons el qual la manera que els entenguin a tot l’estat és parlar en castellà. Però la realitat va desbordar les pretensions de RTVE. Els candidats van fer el que havien anunciat, sense vacil·lacions, i van acabar arrossegant alguns dels seus adversaris en molts moments. És natural per a Jéssica Albiach respondre en català a Pere Aragonès i a Laura Borràs, de manera que la candidata dels Comuns va acabar parlant en aquesta llengua gran part del programa. I en alguns moments fins i tot Salvador Illa va fer el mateix, tot i que ràpidament s’autocorregia.
Què passava mentrestant a la resta de l’estat? Doncs res. Aquest dilluns sabrem quina audiència va tenir el debat, però no dependran d’això. Perquè RTVE tenia a punt un sistema de traducció simultània –de gran professionalitat– que, en alguns dels canals de la corporació, permetia seguir el programa amb la traducció en el primer pla sonor i el català de fons. Allò que representa que és impossible al Congrés –on el nombre d’espectadors és inferior i les intervencions molt més reglades– resulta que es pot fer en un programa televisiu, on es permet que els participants s’interrompin els uns als altres. I ara què? Quin és l’argument per no canviar les regles? Només en queda un motiu per no estendre l’ús d’aquest sistema: la voluntat uniformitzadora que delata que l’Espanya plurinacional i diversa no existeix.
40 
