Espanya és el regne de la paradoxa. D’un costat, en aquesta campanya electoral Catalunya hi està tan present com ho ha estat en els darrers anys. Ni que siga per establir comparacions amb Bildu de grandíssima alçada intel·lectual. De l’altre, més enllà de l’ariet verbal, Catalunya no forma part de l’agenda de cap partit. Hi ha el PSOE, que ha retirat del seu programa una taula de diàleg en què mai no ha cregut. Hi ha el PP, que només en parla per amenaçar amb la reforma del codi penal i l’enduriment dels delictes relacionats amb la unitat de la pàtria. Hi ha Vox, que ha recuperat la revolució falangista pendent. I hi ha Sumar, Podem descafeïnat, que ha retirat del seu programa qualsevol referència a l’autodeterminació i l’ha substituïda per una vaga promesa a un “nou acord polític”.
Fet i fet, Catalunya només interessa a Espanya com a papu. Per activa o per passiva. Al PSOE li interessen els vots que li pot proporcionar l’únic territori on el PP i Vox són residuals. I al PP, el rèdit que li pot donar a Espanya el desgast del PSOE amb l’espantall del separatisme.
Això, allà. Ací l’independentisme no sap com reconduir el seu fracàs i l’unionisme és incapaç de vertebrar cap alternativa, més enllà del sucursalisme, que li done un cert sentit de ser. El PSC ha recuperat l’hegemonia de bloc que buscava, però ara és incapaç d’anar més enllà de demanar el vot per frenar l’aliança de l’extrema dreta amb la dreta més extrema encara. El PP i Vox ací no tenen entitat pròpia. Ni com a sucursal funcionen. Què en pot traure Catalunya com a país i com a societat, d’aquestes eleccions? En què pot millorar? L’escàs discurs que amollen els uns i els altres reivindica no empitjorar més.
Davant tan pobra expectativa una part de l’independentisme -la més inquieta o la més alterada- propugna l’abstenció. Només com càstig. Només com una etapa necessària més en la redempció de la proposta, que consisteix a fer fora els partits independentistes actuals i substituir-los per la força del poble o per una nova alternativa política que és molt lluny encara de concretar-se. En realitat, doncs, aquesta part de l’independentisme proposa abstenir-se amb la pinça al nas, perquè tampoc el que diu comporta necessàriament avançar.
Els votants d’Esquerra votaran amb la pinça al nas, perquè l’estratègia del seu partit a Espanya ha fet figa. Una figa com la boca d’un rap. Els republicans volien arribar a acord amb el PSOE, i només n’han tret nou indults. Cap analista ha afirmat rotundament si una majoria del PP i Vox els poden revertir, aquests indults. La Constitució no en diu res, però de més verdes n’ha fet madurar la dreta espanyola. Si PP i Vox són capaços de revertir-los, què haurà aconseguit Esquerra en una legislatura sencera plena de bondat?
Els votants de Junts votaran amb una pinça al nas. Pura resistència. Plantar cara quan això no comporta cap avanç, cap consecució efectiva, més enllà del gest. Si els votants de Junts encara creuen que el seu partit els pot portar cap a l’Estat propi, ja han vist què ha donat de si la pretensió en els darrers quatre anys de no fer bondat aparent.
Els votants de la CUP votaran amb la pinça al nas perquè el seu partit, més enllà de guanyar-se l’alcaldia de Girona amb el suports dels papers que ja haurien de ser a la paperera de la història, no ha articulat res efectiu. Cap avanç palpable, seguint les seues intencions, ni nacional ni de classe.
Tot l’independentisme votarà amb la pinça al nas. El que vote i el que s’abstinga.
També ho farà l’unionisme, perquè, en clau catalana, què en trauran els votants del PSC, del PP o de Vox? Què proposen els seus partits perquè Catalunya avance en algun sentit? Parar Vox? Derogar el cos de Mossos d’Esquadra i tancar TV3?
Olorat tot el que s’ha pogut olorar fins ara, més val no olorar res. Aquestes seran les eleccions de la pinça.