El serial de la negociació per unes quotes de català a les grans plataformes audiovisuals s’ha complicat tant que ara ja ni recordem què volíem. La reivindicació insubornable en aquest terreny –vital per al futur de la llengua– va portar a convertir la batalla de les plataformes en un símbol nacional: no hi hauria pressupostos per a Pedro Sánchez sense el nostre Netflix. Uns quants capítols després, ens trobem intentant recollir les molles de les molles. Molles trepitjades i brutes que fa uns dies ens haurien fet angúnia.
ERC ha fet saber aquest dijous al vespre que finalment no intentarà vetar els pressupostos que ja va aprovar al Congrés sinó que continuarà ferma negociant amb el PSOE per aquell 6%. El que no descarten els republicans és acabar activant l’arma de les esmenes parcials per fer tornar els comptes al Congrés, on tenen l’aritmètica més favorable per tombar-los a la mateixa cambra on fa quatre dies van donar el sí. Les molles de les molles com a objectiu nacional.
El problema que té Gabriel Rufián i que l’ha ficat en aquesta espiral diabòlica és haver hipertrofiat una negociació que es presentava com a tangible però que era impossible, com seran sempre totes les negociacions amb el PSOE mentre els de Pedro Sánchez pensin que els republicans no tenen alternativa. I no en tenen perquè la seva prioritat és diferenciar-se del seu etern rival en la lluita per l’espai independentista. Si la confrontació no és una opció per a ERC perquè és la via de Junts, només els queda el PSOE. Els socialistes ho saben i ho fan servir. Ja només falta que en un malson se’ns aparegui Félix Bolaños amb uniforme de la Brimo i ens deixi anar: “Netflix no existeix, idiotes!”.
