Han guanyat –i de manera rotunda– però podrien haver perdut. I no hauria canviat el que ara diré. He escrit aquest article hores abans de la final femenina de la Champions i, malgrat que el publico quan ja s’ha jugat i en sé el resultat, no he tocat ni una copa del text. Només he esperat a veure’l per decidir la primera frase. La resta no canvia en absolut. Perquè les jugadores del Barça han fet una temporada excel·lent –han guanyat la Lliga–, han treballat de manera seriosa i constant i han arribat a la final de la competició europea. El resultat del partit que s’ha jugat aquest diumenge no varia l’essència del que són, del que fan i del que representen.
Evidentment han pogut guanyar la Lliga i arribar a la final de la Champions com a favorites –un plus de responsabilitat i de pressió– perquè s’ha invertit en l’equip. A molta distància del que es fa amb els equips masculins, els clubs ja comencen a destinar recursos als femenins. Aquest és el camí i el Barça ho té clar. Això significa que consideren que ja els surt a compte, comercialment, per prestigi o com a inversió de futur. En els tres casos, o amb la barreja de tots tres, són bones notícies en el camí cap a la paritat. Sobretot pel que implica de conquesta en un terreny vedat a les dones per menysteniment, que és segurament la pitjor variant de la prohibició.
Aquest canvi no surt del no-res. Ve de la tossuderia de diverses generacions de dones que han picat pedra durant molts anys davant la indiferència general, decidides a aconseguir que se les comencés a tenir en compte també en el futbol, com estan fent tots els terrenys la vida. Ha costat molt, però la persistència comença a donar resultat. Com passa sempre, per això Catalunya és una potència esportiva, hi ha tingut un paper fonamental un dens teixit associatiu de clubs de base on, amb una sabata i una espardenya, estan jugant des de fa molts anys en silenci, o més aviat silenciades.
El Barça femení ha guanyat la Lliga i ha arribat a la final de la Champions per segona vegada, i una de les poques entrenadores que hi ha a Primera Divisió –Natalia Arroyo, de la Reial Societat– és catalana. El futbol femení, que comença a acostar-se on li toca, guanya terreny perquè s’empeny des de baix. I en les darreres setmanes sembla una de les poques coses que van bé i donen alegries en la vida col·lectiva del país.
4 
