Era el mes difícil i, finalment, s’ha produit. Gairebé quatre anys més tard del discurs del 3 d’octubre de 2017, el president de la Generalitat s’ha fet la foto donant-li la mà a Felip de Borbó. No ha calgut ni tan sols un gest de reparació contra els milers de ciutadans que van patir les agressions policials, ni contra els represaliats o els que estan essent investigats per una policia i uns tribunals al servei, nit i dia, de les estructures de poder de Madrid i de la unitat d’Espanya. Després d’aquesta foto, en fi, les següents seran més fàcils; ja s’està arrenglerant el besamans per a la inauguració del MWC, a finals de mes, on hi haurà Pere Aragonès, Jordi Puigneró i Ada Colau ben planxats i somrients, ara sí, donant la benvinguda a Sa Majestat.
La coincidència amb la comdemna de cinc anys de presó -amb l’única prova de la declaració d’un policia- contra Marcel Vivet és ben il·lustrativa. L’estratègia de Madrid passa per desconnectar les bases socials de l’independentisme dels seus dirigents polítics i institucionals. Pal i pastanaga. Aragonès i companyia (inclosos els pròxims indultats) recuperaran el tractament d’elits provincials mentre, en paral·lel, la pressió de l’Estat continuarà i s’accentuarà contra qualsevol organització de carrer, assetjant les persones i col·lectius que es mobilitzin.
El divorci polític entre els de dalt i els de baix és qüestió de temps. I, posats a no tenir agenda nacional, fóra estúpid continuar muntant governs a partir d’una majoria independentista que, en aquest supòsit, acabaria destruint-se, via derrota electoral o via pactes posteriors.
El pla de Madrid és aquest. O sigui que, vist el parany, parlem d’estratègia.
53
