Poques vegades es veuen bufetades tan sonores en l’exercici de l’equilibri dels poders. El sistema de dividir els poders de manera que cap superi a l’altre. De fet, els poders no estan per ajudar-se a lluitar contra el ciutadà sinó per equilibrar-se, ponderar-se i complementar-se. L’objectiu de tots tres és el mateix, evitar la discrecionalitat i la desigualtat davant la llei i protegir el règim de drets. La tendenciosa amistat entre el poder judicial, el ministeri fiscal i acusacions públiques com les advocacies de l’Estat o de les diferents administracions fan grinyolar el sistema de garanties que, aquest sí, ens hauríem de donar entre tots.
Per exemple, és gairebé pornogràfic com tot sovint les sentències reprodueixen escrits d’acusació que a la vegada són un “copy paste” dels atestats policials. Una pràctica perversa que obliga els processats a invertir la càrrega de la prova, la prova diabòlica, i demostrar la seva no culpabilitat, amb la comoditat que els acusadors oficials poden culpabilitzar amb una espècie d’impunitat inversemblant en un estat democràtic i amb una prova relativa. Hi ha un abús de poder producte d’una insana connivència entre el ministeri públic, la judicatura, l’advocacia de l’Estat o de les diferents administracions i els cossos policials. Curiosament, quan són tres poders de confiança delegada dels ciutadans, sense ser escollits i que s’haurien de vigilar permanentment.
No gaire sovint passen coses com les que va protagonitzar el fiscal Fernando Maldonado, l’encarregat del cas Volhov, a qui no li queia cap anell en criticar els informes de la Unitat de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil o del jutge instructor Joaquín Aguirre. No va tenir cap mirament a qualificar la investigació de prospectiva i recórrer a instàncies judicials superiors per aturar una tendència terrible. Aquesta setmana vam tenir un altre exemple. La secció 22 de l’Audiència de Barcelona, que presidia un desacomplexat Juli Solaz, va fer envermellir l’advocat de la Generalitat. “En aquesta sala no s’admeten denúncies anònimes”, va advertir a l’advocat. Només cal recordar que hi havia canalla que s’hi jugava 8 anys de presó per les protestes postsentència. Poca conya. Així que la sala el va fer fora d’acusació particular perquè per acusar, com a mínim, qui ho fa, ho de fer amb noms i cognoms.
El que és una norma primària d’una democràcia liberal no la compleixen els advocats de la Generalitat republicana, feminista, verda i no sé quantes coses més. La culpa és de l’advocat, per descomptat, però també del responsable polític que ha permès aquesta pràctica més que habitual als serveis jurídics que dirigeix Presidència. Aquesta situació hauria de fer actuar de manera immediata Presidència i fulminar directament el responsable polític i el responsable tècnic dels serveis jurídics de la Generalitat que hagi permès aquesta pràctica diabòlica. Així mateix, el Consell General del Poder Judicial hauria d’obrir un expedient al jutge instructor que ha permès personar-se la Generalitat amb aquests criteris. És un escàndol majúscul. Però, és clar, els dirigents polítics miren el mòbil en les comissions parlamentàries i parlen de la democràcia com si fos un episodi de Doraemon amb aquella cançoneta ridícula de la “democràcia sempre guanya”. Una rèplica infantil de la banda sonora del gran gat còsmic. Si el Palau de la Generalitat i el seu president es creu això de la democràcia i del republicanisme, que prengui mesures contra aquests que utilitzen el seu poder no com un jardí particular, sinó com la seva claveguera particular.