Amb la irrupció de Cs i després de Podemos, es va proclamar la fi del bipartidisme a Espanya, o el que és el mateix, del pacte tàcit per alternar-se en el poder entre la dreta i l’esquerra, un equilibri que havia permès rubricar els pactes de la Transició i amagar sota les catifes tot allò que fes inestable aquest repartiment del poder. Ni Cs ni Podemos podrien substituir els dos grans partits d’Estat, però havien de reformar una Espanya bicolor. Modernitzar-la i democratitzar-la, uns prometent posar fi a la corrupció i els altres impulsant una segona Transició espanyola que republicanitzaria un Estat monàrquic fins a la medul·la espinal.
Doncs bé, el resultat de les eleccions del 4M a Madrid confirma allò que ja fa un cicle electoral que es perfilava. Espanya és irreformable, ni per la dreta ni per l’esquerra, ni des de les elits ni des del moviment al carrer. El 4M ha fet desaparèixer el partit que havia de ser el centre reformista, i ha expulsat de la política tot un vicepresident del govern més progressista de la història. Ciutadans i Podemos queden profundament tocats, i tant el PP com el PSOE maldaran per absorbir els seus votants i retornar-los al sistema de repartiment habitual.
Curiosament, Cs i Podemos ni tan sols van intentar fer explotar el règim del 78, transformar-lo o modernitzar-lo, sinó simplement formar-ne part i no fer massa soroll. Però han estat fulminats pels arquitectes d’aquest règim talment com si haguessin materialitzat una revolució. I Vox, que intenta destruir no el règim sinó la democràcia, també està condemnat a acabar absorbit per la dreta de tota la vida, que al capdavall, sempre ha estat refugi de l’extrema dreta franquista. Temps al temps.
Mentrestant, l’independentisme té una nova oportunitat d’avançar unitàriament. L’alternativa és regalar una victòria a una Espanya que sembla que encara viu en la política dels anys setanta.
64 
