La crisi provocada pel Manifest de l’Assemblea Nacional Catalana ha tingut conseqüències aclaridores. Els déus els ho agraesquen. Això cada vegada és menys freqüent ací i arreu. La política s’ha fet críptica. Una manera com una altra de sobreviure sense compromisos incòmodes. Per primera vegada des de l’aplicació -inconstitucional, però tant se val- de l’article 155 de la Constitució, un dels partits que es considera independentistes ha pres posició ferma i clara. Inequívoca. Els líders d’Esquerra -Oriol Junqueras, Pere Aragonès i Marta Rovira- han plantat cara a l’Assemblea i li ha dit ben fort i ben clar que no. No hi haurà cap embat contra l’Estat en aquesta legislatura. No hi haurà tampoc obediència al resultat del referèndum de l’1 d’octubre. Hi haurà administració del govern autonòmic, intent d’aprovació dels pressuposts, taula de negociació amb el govern de l’Estat i poca cosa més.
La reunió del president de la Generalitat i de la consellera de la Presidència amb les entitats civils de l’armada independentista l’endemà de la manifestació de la Diada no va arribar enlloc. N’hi havia que es pensaven que Esquerra havia quedat tocada després de l’èxit de convocatòria. Gens. Esquerra es va reunir amb els representants de l’Assemblea, autors del Manifest que tant els havia alterat, per dir-los que no accepten el dilema. Ni independència ni eleccions. Aragonès no reprendrà el desafiament amb l’Estat ni avançarà la convocatòria a urnes. Finalment, l’Assemblea sap a què atenir-se. A partir d’ara seran ells els que hauran de decidir com articular l’embat, no a l’Estat, sinó al govern de Pere Aragonès, almenys a la part corresponent a Esquerra Republicana.
Un dia més tard diversos dirigents d’Esquerra es van reunir amb representants de Junts per demanar-los quins són els seus interlocutors. Amb qui parlar per tenir clara la posició del partit que presideix Laura Borràs. No és una petició excessiva. És cert que les declaracions públiques dels dirigents de Junts són contradictòries segons el dia i la persona. Aragonès els va tornar a fer explícita la posició de la part del govern que li correspon i la del seu partit. Qui s’haurà d’aclarir ara és el partit que va impulsar Carles Puigdemont. Esquerra no es mourà d’on és. Els paràgrafs que es podrien interpretar a l’alça del pacte de govern entre les dues forces polítiques queden interpretats a la baixa.
Gent d’Esquerra comentava aquesta setmana que tot això no és cap novetat. Que Oriol Junqueres i Marta Rovira van aclarir quina era l’opció actual del partit fa dos anys, quan van publicar a quatre mans el llibre Tornarem a vèncer (i com ho farem). És un llibre que cal llegir, Perquè els líders republicans hi reconeixen que no desafiaran de nou l’Estat. Almenys mentre no hi haja “les condicions” que ho facen aconsellable. Quines són aquestes “condicions”? Hi podem llegir: “Parlar d’unilatelaritat i de confrontació tot el dia no farà el miracle. La unilateralitat és la capacitat de mantenir la iniciativa política i imposar una agenda determinada a través de fets consumats. I això, davant un Estat disposat a recórrer a la violència, només és possible amb una sòlida majoria ciutadana i institucional, i amb una àmplia complicitat dels agents socials i econòmics. En la mesura que siguem capaços d’articular i acumular aquesta força democràtica, podrem fer possible una agenda política a partir de les nostres prioritats i voluntats. Dit d’una altra manera: com més força tinguem, més unilateralitat podrem aplicar. L’Estat ha de saber que la seva negativa a negociar un referèndum, si perdura en el temps, pot desembocar en una actuació unilateral de l’independentisme. Aquesta acció exigirà, no obstant això, un suport molt majoritari, i la seva operativitat i eficàcia dependrà sempre de l’acumulació de suports, electorals en primer lloc, però també institucionals, socials, econòmics i mediàtics”.
Les “condicions” és un recurs genèric que es pot fer servir a conveniència. Qui determina quan serà prou efectiva “l’acumulació de suports”? Tot es pot allargar o escurçar a conveniència sense que calguen gaires explicacions. Fins a quina amplada cal “eixamplar la base” per arribar a la conclusió que es pot tornar a desafiar l’Estat? L’estratègia d’Esquerra marca ara unes condicions que es redueixen a una qüestió de fe. Perquè no hi ha mollons que determinen quina és la majoria “institucional, social, econòmica i mediàtica” a partir de la qual es podrà recuperar l’enfrontament obert. En tot cas, aquell text va tenir l’abast i la repercussió que corresponen a un llibre que no va arribar a la segona edició. I aquest no va ser el discurs que després els republicans van mantenir amb eufemismes i ambigüitats tant en la campanya electoral com en les condicions que van marcar l’acord de govern amb Junts.
Però ara tot ha quedat clar i diàfan. Finalment Esquerra Republicana ha assumit el desgast que els podria suposar agafar el bou per les boles de foc. Accepten ser un partit independentista que ajorna l’independentisme mentre no canvie la situació actual. Això pot dividir els sabuts que es dediquen a les anàlisis i a les estadístiques. Deu haver-n’hi que consideren que l’aclariment perjudicarà electoralment els republicans. Uns altres coincidiran que aquesta opció no tindrà repercussions en la intenció de vot a Esquerra, perquè la part de l’electorat que ha decidit votar-los o tornar a votar-los ja s’ha resignat a l’acceptació de les presumptes bondats de l’autonomisme a contracor. Per cansament o per resignació.
Esquerra no hauria assumit parlar tan alt i tan clar si l’Assemblea no els haguera pressionat de la manera que ho ha fet. Si no els haguera posat entre la paret autonomista i l’espasa de la represa del conflicte. I si no haguera arribat alhora a la conclusió que les contradiccions i els enfrontaments interns de Junts no els permet aprofitar la decisió. En el anys en què el procés encara era viu els republicans van decidir no fer mai un pas enrere quan l’ocasió ho permetia. Per exemple, quan Carles Puigdemont va decidir convocar eleccions però va rectificar després de constatar la contestació reprovatòria d’una part de les pròpies files i la resposta irada d’alguns dirigents d’Esquerra. El partit que renunciara a l’embat amb l’Estat, que s’arronsara en un moment dur, perdia el liderat de l’independentisme. Els republicans n’eren ben conscients. La situació deu haver canviat molt, des de la seua perspectiva, perquè ara que el lideren ja no s’inquieten per les conseqüències de la renúncia. És una conclusió arriscada, però és alhora una convicció que els dirigents d’Esquerra van assumir des de l’aplicació del 155 i l’empresonament dels seus dirigents.
Ara queden per desvelar algunes incògnites, La reacció de l’Assemblea, en primer lloc, que, després del desafiament que els ha llançat al president Aragonès, haurà de decidir quins són els següents passos. La llista “cívica” podria ser-ne un, però això també comporta uns riscos fàcilment previsibles.
Junts fa de segona incògnita. Darrerament han anat prenent volada dues opcions. L’una de més radical que encapçalaria Laura Borràs i, amb reserves encara contingudes, per cercles pròxims al president Carles Puigdemont, que s’indigna quan algú li atribueix personalment pretensions o pressions. I l’altra de més moderada -pragmàtica, fet i fet- on hi ha Jordi Turull i Jaume Giró. La majoria dels dirigents que han fet declaracions aquests dies -com Jordi Rius o el vicepresident Jordi Puigneró, en diferents gestualitats i modalitats- s’han decantat per la prudència. Si el debat sobre la permanència al govern arriba a les bases, sembla bastant obvi que guanyaran els partidaris de deixar el govern en els pròxims mesos, potser després de les eleccions municipals. Xavier Trias ja ha fet saber als dirigents del partit que, si Junts abandona l’executiu abans d’aquesta cita amb les urnes, ell renunciarà a ser-ne candidat a Barcelona.
Els problemes que es podrien encadenar en el futur si Junts abandona el govern també esguitarien la mateixa Esquerra. Hi ha moltes veus alterades que ja alerten contra un nou tripartit entre els republicans, els Comuns i el PSC. No és tan fàcil. Els republicans ho contemplen amb una profunda desconfiança. Amb un rebuig explícit cada vegada que en parlen en públic. Aquest seria un pas que difícilment podrien justificar davant el seu electorat, per molt adormit o resignat que estiga. Que explicitaria un retrocés nacional que no podrien argumentar amb tanta desimboltura. En tot cas, el pas d’Esquerra aclareix -i molt- les posicions. Finalment, una part de l’independentisme parla clar i dilueix del tot el miratge del 52 per cent de majoria independentista al Parlament.
37
25
