ERC ha passat en una setmana de veure “un punt d’inflexió” en les negociacions per formar govern –per poder justificar la retirada de l’ultimàtum de l’1 de maig– a donar-les per trencades l’endemà que el secretari de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, assegurés que l’acord era a tocar. Quan més a prop semblava el pacte –fins i tot veus crítiques contràries a la formació d’aquest executiu el consideraven “inevitable”, ERC diu que es planta. Els republicans anuncien que buscaran un acord amb els comuns perquè faciliti un govern en solitari i esperen que JxCat hi faci una aportació mínima per evitar unes noves eleccions. Tot plegat donant per fet que el suport de la CUP no es mourà. En aquestes condicions, s’ha de veure què demanarà En Comú Podem, que de sobte es trobarà –si no canvia res– amb la clau de la governabilitat que tant volien. De moment, Jéssica Albiach ja ha deixat anar que seria millor que el Govern tingui el suport de 41 diputats, en lloc de limitar-se a 33, de manera que és possible que la seva aspiració sigui entrar a l’executiu. Si l’acord amb JxCat era difícil, aquest re-mix encara pot ser més enrevessat i accidentat.
Aclarir les causes de la ruptura no és fàcil. Els republicans acusen els junters de voler deixar en mans del Consell de la República les decisions sobre el Procés, cosa que consideren que implicaria una “tutela” de Puigdemont. I els de JxCat temen que l’estructura de Govern i el repartiment de conselleries que vol Pere Aragonès els deixi fora de les àrees en què es poden prendre decisions importants amb marge pressupostari, especialment la gestió dels fons europeus. I moltes altres coses, algunes de factuals i d’altres de més subjectives i fins i tot personals.
Però hi ha un altre ingredient que ho complica: la falta d’unanimitat a Junts per Catalunya. Fa temps que l’ERC d’Oriol Junqueras, orgullosa de saber-se una estructura forta, cohesionada i sense esquerdes, somriu pel sota el nas en constatar que l’antic desgovern del seu partit s’ha traspassat a l’espai polític que va prenent forma des que van explotar CiU i CDC. Els republicans sembla que oblidin a vegades que ja no estan negociant amb la vella CDC, però aquest vegada el problema el tenen també els mateixos junters. La seva transversalitat, amb el partit molt tendre, encara és causa de falta de cohesió, i més si van mal dades. Si el cisma amb el PDECat semblava l’última guerra, ara n’hi ha una altra, com explicava aquest diumenge Quico Sallés. Jordi Sànchez va fer una aposta alta quan va decidir fer saber que podia investir Aragonès per a un govern en minoria. Una jugada arriscada quan no tens el control real del partit. I si veterans que hi són abans que ell han començat a fer sonar el xiulet, la votació de “les bases” per decidir si accepten ajudar el republicà a arribar a la presidència mentre Junts es queda a l’oposició, sigui quina sigui la fórmula, pot ser un artefacte imprevisible com una granada de mà de la Guerra Civil.
El 52%, per tant, està més lluny que mai de convertir-se en Govern gairebé tres mesos després de les eleccions. Si no ha un gir de guió inesperat –mai es pot descartar res fins que els fets no són consumats– aquest balanç tan pobre, fruit de la falta de capacitat de posar-se d’acord i no pas per una decisió presa amb fermesa i claredat, passarà factura a uns i altres.
2 
