Arribats a aquest punt de confusió absoluta, amb l’independentisme convertit en una baralla tavernària que té com a única funció l’entreteniment i diversió de l’unionisme local, crec que pot tenir alguna utilitat que almenys els lectors d’aquest diari entenguin què hi ha darrera del que llegeixen. Això i algunes claus per desxifrar per què considero que com a societat estem tocant fons i, per tant, ens toca reaccionar.
A Madrid tenen una certa raó quan argumenten que els mitjans de comunicació en català, públics i privats, van ser un impuls decisiu per a la conversió del catalanisme en independentisme. En aquest sentit, l’evolució política va ser paral·lela a la del periodisme madrileny, amb la salvetat -decisiva- que per aquí no corrien dossiers fabricats a les clavegueres ni es practicava un periodisme policial-patriòtic. Bàsicament, els mitjans de Barcelona van limitar-se a descórrer la cortina de la Transició (culte a la personalitat de Joan Carles de Borbó, terrorisme d’estat, perpetuació de les elits franquistes…) i visualitzar una alternativa democràtica, republicana i catalana. Per a tot aquest espai de temps, que arriba fins avui, són el garciaferrerisme madrileny i el thenotisme unionista el qui s’han d’explicar. El periodisme català, més o menys, va estar al seu lloc.
El problema comença quan s’abandona el projecte independentista per part de les organitzacions polítiques. No és que s’hagin tornat botiflers, és que han deixat de veure-ho factible. Així que, retornats a la cleda autonòmica, els estrategs de partit tornen a la seva funció tradicional, que és intentar gestionar la major quantitat de diner públic possible i això es fa a costa del partit amb qui tens més frontera electoral. Torna a la superfície la guerra ERC-JxCat i aquí és on se’n ressent el mapa comunicacional català. Perquè, a diferència de la major part dels àmbits de l’administració, sempre molt regulada, les subvencions als mitjans són libèrrimes, no hi ha control.
Els partits decideixen quanta publicitat mereix cada capçalera. Així, sense més. I per això els grans grups –sempre intimidatoris– i els mitjans enquadrats en l’estratègia d’ERC o JxCat sempre, any rere any, reben una pluja de diners. I també per això competidors d’El Món com Nació Digital o El Nacional sistemàticament quadrupliquen o quintupliquen la quantitat en el rànquing d’ajudes. I això ve de lluny. Ara ha entrat en el repartiment fins i tot la distribuïdora Abacus. Ho sento, amics llibreters, però esteu fregits.
Que s’entengui bé. El Grup Món quadra els números amb un percentatge molt baix de diner públic als balanços. No demanem més diners. El problema és el sobrefinançament de la competència, als qui en cada convocatòria els plouen els bitllets a canvi de remar a favor del partit. Això altera les regles del sector, certament. Però encara és més greu que contribueixi a multiplicar l’agressivitat dins de l’independentisme. Aquest bel·licisme soterrat –i mediatitzat– entre les dues meitats del Govern explica la sobredimensió d’algunes polèmiques recents. Ben alimentades, perquè ERC i JxCat reparteixen, cada any, mes de vint milions cadascuna.
En definitiva, aquest diari continuarà essent tan independent com sempre. No som perfectes i ens equivoquem, però valgui aquest article perquè, almenys, els nostres lectors tinguin una brúixola per navegar enmig de la bromera.
22 
10 
