Si l’independentisme està dividit i enfrontat, el constitucionalisme més estricte, encara més. En todas partes cuecen habas, que diuen a Espanya. I és que ser unionista i de dretes a Barcelona tampoc no és gens fàcil, malgrat que és la ideologia dominant en les esferes judicials i econòmiques d’Espanya i aguanta el tipus en l’esfera política. A la capital del país -no exercent com a tal per voluntat expressa dels Comuns des del 2015-, l’amalgama de sigles, projectes, guerres internes, candidats no proclamats, proclamats que pleguen, trànsfugues, aspirants a ser candidats… fa molt difícil que un votant d’ordre constitucionalista i conservador tingui una idea gaire clara de quina papereta triar el 28M. Tindrà el PP un candidat solvent per mantenir representació? Cs es desintegrarà completament i desapareixerà del mapa? Hi ha prou extrema dreta a Barcelona per a VOX? Valents superarà el 5% si va en solitari sense Valls i sense la crossa de Cs que tenia el 2019?
Tots aquests partits, si arriben a presentar-se, ofereixen si fa no fa el mateix: un cordó sanitari contra l’independentisme i brandar la bandera espanyola. Cs, Valents i VOX amb l’estil més “a por ellos”, i el PP, més moderat davant la possibilitat de recuperar l’hegemonia de la dreta espanyola que va tenir amb 9 regidors el 2011. Però al capdavall, el repte que tindran no és guanyar les eleccions ni ser alternativa de govern, sinó sobreviure i superar el 5% per obtenir representació. Aquesta dreta mai no ha passat del 20% dels vots i dels 9 regidors, més encara quan el combat el 28M serà en clau Colau, sí, Colau, no, i els seus respectius aliats i enemics. Quin dels dos blocs suma.
És cert que l’independentisme, ni ERC ni Junts, no estan en condicions a Barcelona d’oferir una oposició creïble al bipartit Colau-Collboni, els uns per falta de múscul i els altres per massa proximitat amb els Comuns en moltes polítiques. Però tots dos són capaços d’oferir un projecte per a una Barcelona capital de país, que mai no oferiran els Comuns, perquè el seu referent és l’Estat i la Madrid moderna i no pas Catalunya.
Però també és ben evident que la dreta espanyola no pot de cap manera fer una oposició creïble a la ciutat. Sense candidats nomenats, amb guerres internes brutals o oferint-se constantment com a pal de paller d’un espai reduït per assegurar-se el 5% dels vots. Només algun d’aquests quatre partits podria aspirar a una jugada com la que va fer Manuel Valls investint Ada Colau. Però tot dependrà de qui guanyi i tingui la iniciativa de pactes. És poc probable -sobre el paper- que els Comuns tornin a caure en el parany d’acceptar un vot de la dreta i quedar en una posició de tanta debilitat com per deixar via lliure al PSC per manar.
16 
