França ha tornat a la vida un temps que si bé no els tenia oblidats sí que creia que estaven més aviat sota control. Còrsega ha tornat a esclatar les darreres setmanes per l’assassinat en una presó francesa d’un dels seus líders més destacats Yvan Colonna. Complia cadena perpètua en un centre penitenciari de Marsella i en un règim de reclusió especial. La política de dispersió de presos no és una característica espanyola. Colonna estava sentenciat per l’atemptat que va acabar la vida del prefecte Claude Erignac, un fet que rau en la memòria col·lectiva del poder francès.
Darrerament, uns amplis resultats electorals -gairebé un 70% dels vots- donaven una aclaparadora majoria a les formacions sobiranistes corses. Un consell de gestió administrativa semblava que encarrilava una relació més que tempestuosa entre la França jacobina i l’illa. De retruc, també hi havia el miratge que la divisió interna del sobiranisme no permetria arrencar el sobiranisme.
Però els fets de Colonna i les manifestacions durant tres setmanes va obligar París a moure fitxa. Els impulsors de les protestes, curiosament eren els joves esperonats pels avis, que veien un reinici de l’esperança independentista. El que anomenen la “còlera” va fer que Emmanuel Macron enviés el seu ministre de l’Interior a prometre més diners, més respecte per la llengua corsa i un estatut d’autonomia. La conclusió a l’illa, i es feia notar a l’enterrament de Colonnà, és que tres setmanes de protestes, amb la policia desbordada, han fet més que cinc anys de poder regional consensuat i poc molest amb París. D’aquí que l’advertència sigui clara: o les negociacions són serioses o hi haurà batussa. En definitiva, és una negociació on curiosament tots dos tenen prou incentius per seure a taula. I això que una de les parts és la gran França.
