El cor trencat per una Espanya inútil

Tots els matisos d’Andalusia estan quedant reflectits en les cròniques de l’enviat especial d’El Món amb motiu de les eleccions de diumenge. Joan Antoni Guerrero ha parlat en pocs dies amb independentistes andalusos –grans desconeguts segurament per a una immensa majoria de catalans– i amb un exregidor de Vox a El Ejido, un polvorí que ja va esclatar l’any 2000 i que pot tornar a saltar pels aires en qualsevol moment. En el pas per aquesta població d’Almeria, queda evidenciat que al vell verí de la xenofòbia se n’hi ha afegit un altre, el de la catalanofòbia activa pensada com a arma política i electoral. La combinació és explosiva, i ha estat permesa –quan no alimentada– pels grans partits estatals durant els últims anys. De fet, encara hem de veure què farà el PP si necessita Vox per governar en la nova legislatura.

Malgrat que està clar el paper pervers dels partits, no deixa d’impressionar comprovar com els postulats de l’extrema dreta s’estenen amb facilitat entre la població, fins i tot en persones desenganyades d’aquestes organitzacions. És el cas de Juan José Bonilla, fill d’un dels dos agricultors morts en un enfrontament amb un immigrant l’any 2000 i advocat. Va ser del PP i va marxar-ne perquè no havia sigut capaç d’evitar l’1-O. Posteriorment va ser regidor de Vox i també va acabar trencant amb aquest partit, però a hores d’ara encara en defensa la ideologia. El PP li semblava tou amb Catalunya, o com a mínim amb l’independentisme. “Em claven un punyal al cor quan el PP parla d’estat plurinacional”, diu. Aquesta és la llavor de l’a por ellos que s’ha estat regant.

A l’altra banda de l’arc ideològic, hi ha l’altre extrem, que pot semblar molt més ideologitzat però és just el contrari. Els independentistes andalusos d’esquerra radical tenen clar que Espanya és un artefacte inútil per a les classes populars de la seva terra, que els obliguen a suportar-la amb arguments sentimentals i amb ràbia contra catalans i bascos i que sempre tendirà a maltractar-los per mantenir l’statu quo. L’única sortida que veuen és trencar amb Espanya, l’Espanya de terratinents i señoritos, ara reconvertida en l’Espanya de l’Íbex 35. I volen trencar-hi per supervivència, per pragmatisme.