“Hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia”, ha dit Pedro Sánchez, obrint així la porta als indults. Des de Catalunya és inevitable relacionar el càstig amb les agressions policials del Primer d’Octubre i la repressió posterior que ha afectat a més de 3.000 persones, la majoria de les quals encara estan pendents de judici. És més, tot indica que els informes policials i les investigacions judicials continuaran generant nous represaliats durant uns quants anys. El temps per al càstig, per tant, no s’acaba mai i, el que és més rellevant, la punició és massiva està orientada contra el gruix de la ciutadania mobilitzada.
El temps per a la concòrdia, per contra, està pensat exclusivament per als nou dirigents polítics i socials que estan empresonats, no pas per als independentistes de base que els van seguir. És una manera subtil de generar una esquerda -política, però també emocional- en un moviment que sempre s’ha caracteritzat per una enorme capacitat de mobilització. A més, els nou alliberats quedaran en una posició incòmoda. Institucionalment, han estat substituïts per una generació posterior i, políticament, té poc sentit que tornin a l’activisme, sobretot tenint en compte que ni tan sols hi ha una estratègia unitària. La injustícia extrema que han patit els presos polítics quedarà camuflada sota un vernís de magnanimitat impostada.
El regal dels indults és enverinat perquè busca obtenir, a canvi, la desmobilització definitiva de l’independentisme i, en especial, la desconnexió amb l’exili, l’únic espai en què l’Estat ha estat derrotat reiteradament. En definitiva, una mesura de gràcia selectiva i elitista enmig d’un mar d’agressió autoritària.
27 
4 
