El nou líder del PP i, de moment, del CIS, Alberto Núñez Feijóo, ha decidit prémer l’accelerador en la cursa amb Pedro Sánchez que haurem de suportar fins les pròximes eleccions espanyoles. I el carril ràpid per als populars sempre passa per Catalunya. Dir barbaritats sobre Catalunya fa guanyar punts a Espanya, o això pensa sempre un líder del PP. Per això el d’ara segueix l’estela del seu predecessor, creador de “per què un metge de Lleó no pot exercir a Catalunya?”, i treballa amb una altra mentida sobre la llengua, la que diu que el castellà és tractat com una “llengua estrangera” a Catalunya.
Només cal agafar un taxi, recórrer els carrers del centre de Barcelona o passar per davant d’una comissaria dels Mossos on hi hagi agents a la porta parlant entre ells per descobrir quina és la llengua dominant. A les escoles, fora de l’aula, passa el mateix. I l’efecte és molt més acusat si s’entra en un edifici judicial. És indiscutible que el català és la llengua en desavantatge, malgrat que és la llengua del país. Igual que és indiscutible que el castellà s’hi va imposar per la via política –o sigui, militar– fa segles i que des d’aleshores mai ha deixat de ser obligatori, a diferència el català, molts anys prohibit.
Tot i així, Feijóo troba el valor per utilitzar contra el PSOE una llei improvisada que retalla la immersió lingüística de facto i que només ha aconseguit que el TSJC reconegui que la sentència del 25% no es pot aplicar mentre espera que el TC l’anul·li. El que no deu saber Feijóo és que li ha robat la frase al líder del PSC. Va ser Salvador Illa qui va advertir primer que “no es pot tractar el castellà com una llengua estrangera”, quan el govern català es mostrava reticent a executar la sentència. El líder del PSC ha deixat de reclamar que s’acati la resolució judicial polèmica quan ha aconseguit colar en la llei que escandalitza el líder del PP que el castellà tindrà “ús curricular” a les escoles catalanes. Mentre el PP i els socialistes es barallen per raons electoralistes, en els marges es veu què és el que realment combaten els dos partits: una determinada idea de Catalunya que esberla la seva idea d’Espanya.
27
445
