Es podran extreure moltes lliçons de la saccejada política d’Itàlia, però una de les més evidents és que l’extrema dreta lluita pel poder per tenir la capacitat de canviar la cultura política de les masses populars, no pas per redistribuir el poder entre les elits, que és el que fan la resta de partits del sistema. L’extrema dreta italiana, des del poder, podrà fer més autoritari l’estat i guanyarà marge de maniobra davant els límits democràtics que, en última instància, imposen Brussel·les i els països centrals d’Europa. No serà una revolució, sinó una regressió suau i progressiva.
L’objectiu dels ultres és la contracció dels drets dels ciutadans, siguin individuals o col·lectius. Per això busquen màniga ampla a les institucions de l’Estat, que és on es concentren els mecanismes de repressió. I, també, necessiten identificar col·lectius minoritaris als quals es pot agredir fàcilment com a grups on fixar la diana social. A Itàlia, Meloni i els seus assenyalen els sectors LGTBI, els immigrants o els que discuteixen les posicions morals de l’Església Catòlica. A Espanya, a més, Vox hi afegeix els catalans. En primer pla i de forma central.
Per això és tan estúpida aquesta recerca obsessiva d’alguns sectors de l’independentisme institucional per intentar trobar ultres entre les pròpies files. Una feina de microscopi que potser tindrà alguna utilitat a partir de l’endemà de la instauració de la República Catalana, però sense sentit mentre l’estat realment existent a Catalunya sigui el Regne d’Espanya. A no ser, esclar, que el que es busqui sigui alguna jugada electoral més miop que egoista.
2 
8 
