El govern espanyol ha destapat finalment les capsetes i s’ha vist que la boleta no hi era. Els trilers sempre guanyen. Sobretot si no tens cap eina per pressionar-los. Amb els pressupostos aprovats al Congrés, l’executiu de Pedro Sánchez ha aclarit que l’acord a què es va arribar amb ERC per a la llei audiovisual fixa quotes en català només per a les plataformes que tenen la seu a l’Estat espanyol, com ara Filmin i Movistar+. Al·leguen que és molt complex imposar una mesura d’aquesta mena a plataformes internacionals: ni Netflix, ni HBO, ni Amazon.
Si l’objectiu era tan impossible, és evident que no podia ser la base d’una negociació com la dels pressupostos. Ni per una part ni per l’altra. I, per descomptat, sobren els tuits i els anuncis triomfals sobre la salvació del futur del català. Mai sabrem fins a quin punt van enganyar uns i van dissimular els altres en un serial que ens ha tingut enganxats. Ara comença la segona temporada. Sense fer cap espòiler, es evident que serà bastant difícil que aquesta via arribi enlloc. Per molt que ERC recordi que l’acord era “de mínims” i que s’havia d’afinar. Encara que ara es posin durs i adverteixin que poden tombar els pressupostos en la votació del Senat.
Una vegada darrere l’altra, els governs del PSOE –els del PP ni tan sols es molesten a fer comèdia– atrapen partits i dirigents catalans a la seva teranyina. Zapatero ho va fer amb el posteriorment condemnat per independentista Artur Mas, quan l’aleshores líder de CiU estava a l’oposició. Així va aconseguir l’acceptació d’un Estatut –també de mínims– que el TC va acabar retallant encara més un cop votat pel poble. Ara és ERC la que està atrapada a la teranyina, amb un argument, el del diàleg, raonable però impossible si no es troba cap palanca perquè el govern espanyol vulgui negociar de debò. Ni Netflix, se’n traurà.
