Comencem un altre any i costa molt posar-hi l’adjectiu nou més enllà del que és estrictament el calendari. El 2023, com expliquem avui a El Món, serà un altre any sense desjudicialització de la política catalana i, sobretot, de l’independentisme. Hi ha moltes causes obertes, controlades molt més pel deep state que no pas pel govern espanyol –en cas que volgués incidir-hi, que no vol–, i és incert l’efecte que poden tenir els canvis legislatius que s’han fet in extremis abans d’acabar el 2022, una reforma contra rellotge per continuar utilitzant un concepte que és més eslògan que cap altra cosa.
No hi ha desjudicialització. I quan hi hagi pressupost per a la Generalitat serà per constatar que després dels esforços negociadors al Parlament només estava en joc la xocolata del lloro –econòmicament parlant–, perquè el gruix dels recursos que administra el govern català estan condicionats, per pagar sous i serveis bàsics, sense que es pugui triar realment quines polítiques es volen fer i prendre decisions disruptives. No es pot decidir res per la via legislativa –el TC ho tomba– ni amb els diners públics. Les decisions que realment compten es prenen a Madrid –fins al punt de posar en risc empreses catalanes i sectors estratègics sencers– i a Brussel·les, quan no venen de Washington, Moscou o Pequín.
És per això que costa d’entendre, un dia rere l’altre i un any rere l’altre, què fan els partits independentistes encallats en la disputa per una hegemonia que, en cas d’aconseguir-la, serviria de ben poca cosa a part de donar més aire al partit que l’obtingués. El 2023 serà un any amb almenys dues cites electorals en què els catalans seran cridats a votar: les municipals –el 28 de maig– i les eleccions al Congrés i el Senat, que encara no tenen data però que segons la llei electoral haurien de ser, a tot estirar, el 10 de desembre.
Encara s’hi podrien afegeixin unes noves eleccions al Parlament, cosa que depèn de si Pere Aragonès decideix anticipar-les segons la situació del seu govern en minoria i les expectatives que tingui el seu partit. ERC està especialment pendent dels resultats de les municipals perquè seran el primer termòmetre que tindrà, a banda de les enquestes. Però Junts té la mateixa data marcada en vermell al calendari: vol comprovar quin rèdit electoral té la ruptura del govern del 52%, materialitzada al·legant falta de compliment dels compromisos per impulsar el camí cap a la independència. Una vegada més, doncs, els partits independentistes es preparen per lluitar per una hegemonia que si la tendència demoscòpica es manté pot acabar guanyant el PSC. I això sí que serà disruptiu.
4
2
