No és fàcil d’entrar en el jardí de les similituds entre els conflictes de Catalunya i Ucraïna sense sortir-ne esgarrinxat. Per això voldria orientar aquesta mena de comparacions cap a un altre indret, molt més evident. El govern rus, amb Putin al capdavant, està fent una demostració de força que només és possible gràcies a una opinió pública nacional domesticada i crèdula, disposada a empassar-se, acríticament, tots els dogmes del nacionalisme rus, per ridículs que siguin. No només això, sinó que el govern de Moscou és capaç de distribuir entre la seva població mentides de gran calibre, com que els dirigents ucraïnesos són una barreja de nazis i delinqüents comuns amb els quals no es pot negociar res. El resultat és que, majoritàriament, l’opinió pública russa és totalment insensible a una barbaritat com enviar l’exèrcit contra Ucraïna.
És curiós com les mentides de Moscou són sospitosament similars a les de Madrid. A l’igual que l’estat ucraïnès, l’independentisme català també és considerat supremacista i nazi (amb algun neologisme adaptat com “lazi”), i uns dirigents lladres i extremistes contra els quals només és eficaç aplicar-hi la força. Tanta indignitat del bàndol ucraïnès i la santa raó pel cantó rus -injectada cada dia des dels mitjans moscovites- fa que la ciutadania russa percebi com a legítima i autodefensiva el que, en realitat, és una agressió imperialista. Una cadena de reaccions ben greixada, des de sempre, pels mitjans de comunicació de Madrid.
El resultat, en ambdós casos, és un “a por ellos” -salvant la gradació, que és molt diferent- que escandalitza el món sencer, però que és del tot digerible per l’opinió pública del país agressor. Tothom s’ha construït mentalment els tancs espanyols entrant per la Diagonal, però ningú no s’ha imaginat mai la població espanyola aturant-los abans d’arribar a Catalunya.
1 
