Durant les llagues i agòniques negociacions per formar Govern després del 14F, la posició editorial d’El Món va ser, en tot moment, que s’havien de fer els esforços que calgués per arribar a un acord per tenir al Palau de la Generalitat un executiu que respongués a l’encàrrec que el 52% dels votants havien fet a la classe política. Concretament, a les formacions independentistes. La investidura i la tria dels consellers havia de ser cosa dels tres partits sobiranistes, en els termes i graus de participació que fossin possibles. Era igual que tinguessin tensions entre ells o que no s’entenguessin personalment: no havien de ser amics, havien de complir un mandat.
Va ser la posició d’El Món i la meva personal, que vaig defensar a capa i espasa en tots els fòrums que vaig poder, incloses tertúlies radiofòniques i televisives on la majoria dels participants subratllaven contínuament que era inviable una repetició de l’executiu ERC-Junts, vist el caos i la poca efectivitat del govern Torra. No els faltaven arguments. Però a El Món sempre vam prioritzar la importància de respondre al mandat del 52%, de mantenir les regnes de les institucions en mans dels partits que defensen un objectiu clar, la independència del país.
Tot el que hem defensat en aquest sentit ho mantenim. Però el balanç del primer anys de l’executiu Aragonès no pot ser més decebedor. En tots els aspectes. El socis de Govern s’han entregat a l’autonomisme més improductiu en una etapa històrica en què ja no és possible l’autonomisme productiu, no si ni tan sols s’està disposat a fer un front comú a Madrid prou creïble com per forçar el PSOE a determinades decisions. S’ha deixat que la taula de diàleg es convertís en un acudit dolent, s’ha permès que Pedro Sánchez cregui que amb els indults ja està feta tota la feina –el problema és que possiblement té raó i ha aconseguit desactivar l’independentisme institucional– i s’han produït espectacles lamentables com ara l’embolic de la no-ampliació de l’aeroport, la participació no se sap per què en una candidatura per als Jocs d’Hivern que se suposava que ERC no volia o la no-reacció a la inhabilitació de Pau Juvillà i a la sentència del 25%.
Mentrestant, continua el serial de les desavinences entre ERC i Junts, amb la CUP d’estrella convidada. El desastre s’intenta contrarestar amb retòrica com l’emprada per l’escàndol de dimensions internacionals anomenat Catalangate. I també hi ha comportaments sectaris. En aquest últim aspecte, s’han de destacar episodis que afecten directament aquest diari, com el desequilibri injustificable en el repartiment de campanyes de publicitat institucional, com mostren les últimes xifres, que corresponen a un any en què es van encavalcar el govern Torra i el govern Aragonès.
Però l’última setmana encara s’ha produït un altre episodi, petit però significatiu. L’equip de l’Oficina de Comunicació del Govern va convocar una quinzena de mitjans de comunicació –diaris (impresos i digitals), emissores de ràdio i televisions–, alguns amb la seu central a Barcelona i d’altres a Madrid. La trobada era justament per parlar del primer any de l’actual executiu es va fer en el format que s’anomena off the record: a diferència del que es fa en una roda de premsa, no hi ha gravadores ni càmeres, i s’hi parla de manera més distesa per intercanviar impressions amb la premsa. Són reunions útils per saber què pensen uns i altres i es fan a tot el món. En aquest cas, El Món en va ser exclòs, juntament amb Vilaweb. Dos diaris digitals amb molta audiència però que són perjudicats obertament en la distribució de la publicitat institucional i, també, marginats en trobades informatives com aquesta.
Tot plegat aboca a una conclusió: el balanç d’aquest primer any del Govern del 52%, sempre defensat per aquest diari com a concepte, indica que a la pràctica l’única funció que fa l’executiu és anar gestionant el dia a dia –això, de fet, ho fan els funcionaris i els tècnics–, autoprotegir-se i intentar mantenir-se en el poder perquè sí.
165
7
