Avui fa quatre anys que Espanya es va llevar estupefacta: les urnes havien arribat a tots els punts de votació per al referèndum d’independència de Catalunya, milers de ciutadans havien protegit les escoles durant la nit i l’Estat no se’n sortien de bloquejar el sistema informàtic de la votació. Només els quedaven les porres i les van fer servir sense miraments. Tampoc van servir de res. L’endemà, tots els ressorts de la repressió es van posar en marxa. Però aquell dia Espanya va ser impotent.
Després, s’han fet créixer la divisió entre famílies polítiques de l’independentisme. Però això és cosa dels partits, no de la gent. I tot i així –malgrat la diferència d’estratègies, els enfrontaments personals irresolubles i la rivalitat electoral– també els partits, en essència, continuen dient el mateix perquè tenen tots el mateix objectiu: la independència. El 52% dels vots van ser per a aquesta posició en les últimes eleccions.
Davant aquest escenari, el grup parlamentari que ha passat de 36 diputats a tenir-ne 6 i un altre que s’ha quedat amb només 3 escons es refereixen amb menyspreu, agressivitat o frivolitat, segons el moment, a un moviment massiu que, en l’Europa del segle XXI, només equiparable al que hi ha a Escòcia. Una tàctica pèssima que aquests parlamentaris utilitzen només perquè deixen la feina a l’Estat, al profund i al no tan profund. Als jutges i a la policia.
Per això la diputada Lorena Roldán, una visionària que va fugir d’un partit que estava a punt de perdre molts diputats a un altre que encara ha quedat més petit, troba que la vigília de l’1-O és enginyós fer un agraïment als cossos estatals de policia i advertir: “La comissaria de Vila Laietana no es toca”. Llança un eslògan sobre aquest edifici sinistre perquè el considera un símbol a reivindicar. I encara són vives moltes de les persones que s’hi van torturar. És el símbol de la diputada Roldán, ara del PP, però també ho és del número dos del ministre de l’Interior del PSOE. Està clar que s’ha tocat ben poca cosa.
