“Jo estava allà i Paul Simonon, en comptes de saltar, va colpejar el baix contra el terra. Va venir cap a on era jo i jo em vaig apartar, per això la foto està desenfocada” explicava la fotògrafa Pennie Smith, autora de la imatge que va convertir la portada de London Calling, de The Clash, en una icona mítica -potser la més coneguda- dels anys de l’hegemonia punk. Era el 21 de setembre de 1979, ara fa just quaranta anys, i ni Simonon ni Smith tenien cap intenció de convertir aquell instant de desesperació -el baixista estava molt descontent de la seva actuació en aquell concert nordamericà- en una portada llegendària. El líder de The Clash, Joe Strummer, els va convèncer que aquella foto sintetitzava el punk. El disseny final, a més, també homenatjava -o satiritzava, que hi ha versions per a tot- el primer disc d’Elvis Presley.
The Clash es van guanyar el títol de “l’única banda que importa” gràcies a ser el primer grup capaç de fusionar el punk i el reggae, a uns ritmes totalment innovadors i a un compromís polític i social que els va portar a donar suport a moviments com el sandinisme nicaragüenc o el republicanisme nordirlandès. The Clash eren la part conscient del nihilisme punk, l’evolució musical de les revoltes blanques de l’Anglaterra en permanent reconversió econòmica. “London calling to the imitation zone, forget it, brother, you can go at it alone London calling to the zombies of death“, cantava un grup que no s’assemblava a cap altre en una cançó que, justament, començava amb un baix poderós.
El fet és que Paul Simonon va trencar aquell baix -que no era el millor que tenia, com va reconèixer posteriorment- i allò va interpel·lar una generació de joves, fins aleshores sense filiació musical ni articulació política. Els mateixos que, potser, podran veure un dels grups més influents del segle XX: The Clash.
