Ningú no diria que a Michael Bloomberg només li queden divuit mesos de mandat com a alcalde de Nova York. Els seus plans per a la ciutat no poden ser més ambiciosos. Vol reduïr la congestió de Manhattan fent pagar un impost per a circular-hi amb cotxe particular de vuit del matí a sis de la tarda, i destinar els diners d’aquest impost a millorar la xarxa de metro. Vol omplir de molins de vent els ponts i gratacels de la ciutat, i alimentar la torxa de l’Estàtua de la Llibertat amb energia eòlica. Ah, i està estudiant espanyol, que és la segona llengua més parlada a la ciutat i al país. Significa aquest detall que Bloomberg encara dóna voltes a la idea de llançar-se com a candidat a la presidència dels Estats Units? Una i altra vegada s’ha especulat amb que ho faria, una i altra vegada s’hi ha repensat. Aquesta vegada sembla que el factor decisiu per a repensar-s’hi va ser la lluita de titans entre Obama i Hillary, que ha obert una profunda i sagnant esquerda al cor dels demòcrates.
Escric això quan encara no es coneix la tria d’Obama per al “seu” candidat a vicepresident. En el moment que ho escric alguns analistes insisteixen que encara podria triar Hillary davant l’evidència que les enquestes li són hostils, i que prescindir de tot allò que representa la seva enemiga –McCain és només el seu adversari- és una temeritat electoral. Sens dubte un ticket Obama-Hillary seria un somni de victòria segura. Però, és clar, ja no seria la victòria d’Obama.
Curiosament les bufetades per anar de número dos d’Obama han existit, com no podria ser d’altra manera, però han resultat estranyament discretes. En part per l’obligada discreció dels candidats: un líder nounat difícilment es pot permetre portar de número dos algú més conegut que ell, llavors les opcions es retringeixen a noms que no necessàriament sonen de res a l’àvid lector –que no votant- europeu.
Totes les personalitats demòcrates rellevants han adoptat en canvi una actitud com de corredor de fons a l’espera. És com si estiguessin convençuts que Obama perdrà i que del que es tracta és d’agafar posicions d’aquí a quatre anys.
Se suposa que aquest hauria estat tota aquesta estona el dilema de la mateixa Hillary: lluitar per tornar el 2008 a la Casa Blanca de bracet d’Obama, o per tornar-hi el 2012 tota sola? Els que tant temien que l’exprimera dama fes ombra al president des de la Casa Blanca potser no han mesurat prou quanta més ombra no li podia arribar a fer des de fora.
I no només ella. És evident que Bloomberg també es prepara. L’ambició però sobretot el radical atractiu de les renovacions que planteja per a Nova York només poden tenir un horitzó electoral nacional. Bloomberg, amb el seu nas indiscutible que ja l’ha fet entrar i sortir dels dos grans partits americans i ser la primera personalitat política que sura als Estats Units com a independent, té clar que les eleccions del futur es guanyaran tenint resposta –o semblant-ho- a les angoixes mediambientals. També tenint una oferta política menys llastada pels fòssils dels partits i més personalitzada i a la carta, més de tu a tu com un blog.
Que llarg és el futur.
