Imatge històrica al Congrés espanyol. Per primera vegada en democràcia, prospera una moció de censura i es produeix un canvi en el poder a mitja legislatura. El PSOE ha aconseguit el suport de 180 diputats, majoria absoluta davant dels 166 en contra del PP i Cs i l’abstenció de Coalición Canaria, per enviar Mariano Rajoy i el seu gabinet a casa després que es conegués la sentència del cas Gürtel. Que la justícia hagi posat sobre paper que el PP s’ha finançat il·legalment mitjançant una trama de corrupció ha estat el detonant perquè Pedro Sánchez prengués la iniciativa parlamentària, però el cert és que la crisi espanyola es gestava des de molt abans. Certament, el PSOE ha tingut la col·laboració inestimable del PP, però només amb aquest factor, els socialistes espanyols continuarien als seus escons de l’oposició, erosionats per Ciutadans i per Podemos i a amb unes enquestes que cada vegada marcaven una caiguda més dramàtica.
La crisi política catalana, o dit d’una altra manera, la crisi del règim del 78 que ha desencadenat el procés democràtic a Catalunya, amb una resposta autoritària i violenta per part de l’Estat, ha provocat una esquerda en el sistema polític espanyol que no pot cosir-se sense més. La causa catalana ha quedat definitivament internacionalitzada i la independència de justícia espanyola, en entredit. El nou president espanyol s’arrisca a destruir definitivament el seu Estat si deixa podrir encara més la relació amb Catalunya. Per descomptat, insultar el president de la Generalitat sense cap respecte institucional o proposar reformes del codi penal de tall autoritari, com ha fet les darreres setmanes, no serà una bona idea.
Però més enllà de què faci amb Catalunya, en política espanyola Pedro Sánchez ha fet bona la dita que la revenja és un plat que se serveix fred. Un plant servit tant a la vella guàrdia del PSOE al PP. Del “no és no” a votar la investidura de Rajoy al “sí és sí” a la moció de censura per expulsar el mateix home que va desencadenar la seva sortida del Congrés dels Diputats per discrepàncies amb la disciplina parlamentària del PSOE, que pretenia que els seus 84 diputats votessin a favor del candidat del PP, també flanquejat per Ciudadanos.
A hores d’ara, ningú no dubta que Pedro Sánchez és un polític persistent, amb resistència i capacitat de convèncer. Potser no a la vella guàrdia, però, com va demostrar, sí a la militància del partit, que el va restituir després d’unes primàries en què tothom donava per guanyadora la baronessa andalusa, que s’havia apoderat de l’aparell del partit. Però Susana no comptava amb la capacitat de Pedro Sánchez d’adaptar el seu discurs a allò que demanaven les bases en un moment de crisi per haver entronitzat Rajoy al poder. Aquell famós “no és no” era un “sí” a l’esquerra, a pactar amb Podemos i a fer també un discurs menys a la dreta de Ciudadanos i més a tocar dels de Pablo Iglesias pel que fa a Catalunya. D’aquí que Sánchez reconegués que Catalunya és una nació.
Pedro Sánchez és un supervivent. No va tirar la tovallola quan les enquestes juraven i perjuraven que es produiria un sorpasso de Podemos que deixaria el PSOE tocat de mort el 20-D. I també va sobreviure al pitjor resultat del socialisme espanyol, amb 85 escons –Felipe González en va aconseguir 202 l’any 1982, després de perdre una moció de censura contra Adolfo Suárez el 1980-, malgrat que els barons del partit el donaven per mort després d’aquella pèssima marca electoral. Però el polític madrileny, malferit, va llepar-se les ferides i va renéixer de les cendres per guanyar-li les primàries a Susana Díez. I ara, quan semblava que el PSOE entrava en un període d’hivernació que podia convertir-lo en quart partit de l’Estat, per darrere de Ciudadanos i Podemos, i amb el seu lideratge novament qüestionat, la Gürtel ha estat un baló d’oxigen que, miraculosament, ha aprofitat i ha rendibilitzat per aconseguir el poder.
Podemos també l’ha perdonat. Després que Sánchez pactes amb Ciudadanos el 2016 per intentar ser investit, els de Pablo Iglesias li van negar el vot perquè no volien compartir votació amb els d’Albert Rivera. Allà alguna cosa es va trencar entre l’esquerra espanyola. Però avui, gairebé dos anys després, aquell “sí se puede” ha tornat a ressonar a l’hemicicle, i també al carrer.
