La fusió de caixes és positiva o negativa?
Els processos actuals poden ser positius sempre i quant no s’empitjori el comportament que les caixes han tingut fins ara. Avui, una fusió no respon a la necessitat de guanyar dimensió, sinó busca garantir una solvència que permeti als usuaris poder accedir més i millor als productes que ofereix l’entitat.
Però els dos grans processos de fusió que s’han confirmat fins ara garantiran aquesta solvència?
És massa d’hora per dir-ho, però aquests processos poden ser pioners, ja que la seva idea és mantenir la pròpia estructura i identitat dins l’àmbit local. Caldrà veure, però, si prioritzen aspectes fonamentals com el treball en l’àmbit local, potenciar l’ocupació, ajudar al petit empresari, no retallar obra social o fomentar la cultura de l’estalvi, i no la del consumisme, com han fet fins ara.
No és contradictori esperar que tot això vagi a més a partir d’una fusió?
Les fusions corren el risc de bancaritzar encara més les caixes, és cert. El concepte de proximitat ha anat perdent protagonisme en els darrers anys i per això les fusions hauran d’anar amb peus de plom amb aquest aspecte. Aquests processos haurien de generar caixes més democratitzades, no polititzades i més transparents.
En qualsevol àmbit reduir la competència és perillós. La fusió de caixes pot tendir al monopoli?
En aquest cas no. El més important és que les caixes que sobrevisquin a aquesta purga ofereixin competència real, independentment de quantes en quedin. Cal tenir en compte que tenir més caixes no és sinònim de tenir més competència. No considero una pèrdua de competència important passar de deu a cinc caixes.
Un client de Caixa Manresa vol obrir un petit negoci. Ho tindrà més fàcil després de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona?
La idea és que en el lloc d’origen, aquella caixa continui actuant millor o igual que ha actuat fins ara. Les tres entitats han de mantenir la seva estructura, la seva marca, el seu nom i el seu àmbit d’actuació dins de la població de la qual depenen. Caixa Manresa ha de ser qui acabi atorgant el servei, independentment que, més enllà del Bages, aquesta caixa actui amb un altre nom.
La política intervé en aquests processos de fusió. Fins quin punt els pot afectar?
La interferència política ha existit i existirà. Les caixes ja estaven molt polititzades; hi havia poca democratització, els impositors eren escollits a dit, hi havia un percentatge massa gran d’organismes polítics en elles. Ara hem d’intentar que aquesta interferència es minimitzi i que hi hagi transparència. Tot i això, crec que alguns polítics s’estan donant compte que els seus interessos han d’estar al servei de la caixa i no a la inversa.
Però les diputacions continuaran darrera de cada entitat, ara amb interessos “teòricament” comuns.
No critico el fet que la diputació estigui dins de la caixa, crec que és bo, i pot fomentar l’actuació en l’àmbit local. Cal anar en compte, però, ja que les caixes mai han de quedar supeditades a les necessitats d’aquest organisme o institució local.
La pugna entre CiU i PSC és una realitat també en aquest camp.
Les confrontacions polítiques ens fan mal, no ens serveixen i no les valorem. L’usuari i el sistema financer són els únics perjudicats de les batalles polítiques i les confrontacions personals, i amb els diners no es pot jugar.
Consideren ètic que les caixes financin fundacions vinculades a partits polítics?
L’obra social de les caixes ha de ser molt més transparent. Aquesta ha d’obeir sempre a conceptes culturals, mediambientals, sostenibles, d’educació. La caixa ha de saber com i amb què s’utilitzaran aquells diners i, evidentment, cedir-los a certes entitats té riscos i pot generar dubtes. En aquest aspecte hi ha d’haver un control molt més important.
Preocupa que les fusions comportin tancament d’oficines i acomiadament de treballadors?
Sí. El perill és que s’aprofitin les fusions per tancar sucursals que mai haurien d’haver obert. Caldrà veure com es gestiona l’excés de treballadors, que, en el fons, són les víctimes de processos d’expansió innecessaris. Confiem en el sentit comú i esperem que aquestes persones puguin ser reubicades o, en tot cas, prejubilades.
Si ens remuntem als inicis de la crisi econòmica, fins quin punt el client té raons per sentir-se enganyat?
El consumidor ha estat víctima d’un afany de quota de mercat de les entitats financeres i d’una manca de control i supervisió per part dels diferents organismes que han de desenvolupar aquestes tasques. Govern, institucions, Banc d’Espanya, ningú ha sabut controlar i ara no podem demanar els mateixos nivells de responsabilitat.
Un informe del setembre assenyalava la banca espanyola com la més opaca i menys transparent de la Unió Europea.
Són dades que haurien de ser un incentiu per millorar, tot i que penso que ho farem molt a poc a poc. Les xifres parlen per si soles, és cert, hi ha una manca de transparència i d’informació, clara, precisa, concreta i veraç d’allò que s’està venent i dels riscos que comporten certs productes financers.
Per què aquesta diferència amb Europa?
Tan a Catalunya com a Espanya hi ha una cultura financera baixa. Altres països europeus tenen una regulació molt més concreta i específica sobre, per exemple, les comissions. Ens falta molta legislació i més exigència dels supervisors. El pla d’educació financera que està preparant el Banc d’Espanya i que s’està prorrogant una eternitat, és molt limitat i no soluciona grans problemes. Cal posar-nos les piles, cal un interès real per supervisar i legislar i cal una autocrítica veraç.
Hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi.
Per força hi ha de ser, aquest és un pou sense fons. Però aquests canvis arriben, com sempre, tard. El nostre model hauria d’haver canviat fa deu anys. Cal creure en un canvi de model productiu, fomentat en les exportacions, cultura de l’estalvi, indústria i serveis. El sector immobiliari no tornarà a ser el que era.
I l’actitud del govern va en aquesta línia.
No. Totes les mesures del govern han estat per tapar forats. Necessitem mesures que durin en el temps i siguin bones i, de moment, no n’hi ha hagut cap. Si el diner públic es fa servir, cal invertir-lo en la creació d’una estructura de seguretat important o garantir els drets dels usuaris.
Quan sortirem de la crisi?
Des de la nostra associació mai hem fet previsions d’aquest tipus. La idea no és quan sortirem sinó si tindrem les eines per protegir-nos. Les especulacions dels experts no tenen cap mena de base. Al final, sortirem de la crisi quan les entitats financeres vulguin, quan tinguin la capacitat de treure liquiditat cap a fora. Abans van obrir l’aixeta en excés i ara que l’han d’obrir és quan la tanquen.
