Amb motiu del llargmetratge Barça Dreams, molta gent em pregunta per l’aportació de Luis Enrique a aquest Barça triomfant, aparentment sense límits. Entre els culers, la seva figura no para de créixer i hi ha qui creu que està reescrivint la filosofia de joc de Pep Guardiola i Johan Cruyff, i que, per tant, mereixeria una pel·lícula documental amb ell de protagonista.
En el futbol, el camí de l’èxit no el recorre mai un entrenador tot sol, es digui Cruyff, Van Gaal, Pep, Tito o Luis Enrique; l’han de recórrer tots: equip tècnic i jugadors, en total comunió, tant pel que fa a la idea futbolística com a l’estat d’ànim que alimenta la set de victòria i títols. Tot i això, si mirem enrere, Johan Cruyff potser sigui l’entrenador que mereixi més reconeixement per haver creat un equip victoriós a partir d’una plantilla estripada pels egos i per les contradictòries maneres de jugar al futbol que tenien els seus predecessors.
Cruyff va difondre una idea de joc revolucionària (abans tècnica que força) entre una plantilla de jugadors ben escollida, on es combinava la veterania i la joventut, la creativitat i la intensitat, l’experiència i l’audàcia. L’atreviment de Cruyff, afegint-hi la confiança en la Masia, van crear el fantàstic Dream Team que aixecaria els pilars de la futura glòria del Club. La seva personalitat, a voltes desmesurada, el va portar a gestionar un mal final, és cert, però va deixar plantada la llavor d’un Barça que ja no se submergiria mai més en el victimisme.
Després d’ell van venir etapes dubtoses: primer la de Robson amb el canoner Ronaldo, i després la d’un esforçat Van Gaal enganxat a la seva llibreta. Si Cruyff s’havia mogut amb inspiració, Van Gaal ho feia amb esforç i tossuderia, dibuixant tàctiques sobre el paper que morien a la gespa. Malgrat tot, Van Gaal va obtenir alguns títols i l’encert de continuar confiant en la Masia, descobrint Carles Puyol o Xavi Hernández, el cor i el cap d’una generació fantàstica, ben aprofitada per Frank Rijkaard, a qui li va ploure del cel un entonat Ronaldinho.
El Pep Guardiola entrenador va evolucionar i millorar la idea futbolística de Cruyff, i la va enriquir amb el mètode de Van Gaal i les experiències pròpies al calcio. La principal virtut d’en Pep va ser creure en la seves idees de forma incondicional i apassionada, transmetent-les a una plantilla excepcional que traspuava estil i bon futbol per tots cantons, amb tres genis irrepetibles, Xavi, Iniesta i Messi, els quals contagiaven el tiqui-taca i la màgia a la resta del vestidor.
Quan va arribar, Luis Enrique es va trobar amb un Barça que començava a repetir-se i a mostrar debilitats. El sistema de joc habitual, amb els rituals tècnics dels jugadors, havia estat ben analitzat pels rivals, generant vàries fórmules per derrotar-lo. Luis Enrique, amb una valentia i atreviment que recorda Cruyff, ha tirat d’intuïció per no sentir-se hoste ni deutor de les idees d’en Pep ni de ningú altre, i ha obert l’equip a nous jugadors amb habilitats noves, modificant lleugerament el sistema de joc del Barça per a fer-lo menys previsible per als rivals. Costa afirmar si Luis Enrique és el veritable responsable dels èxits del Barça de la temporada passada i d’aquesta que està en joc, però està clar que amb ell el Barça ha trobat la manera d’estirar -feliçment per al futbol- una mica més l’època de glòria sense precedents que està vivint el FC Barcelona.
