El Banc dels Aliments fa aquesta setmana –25 i 26 de novembre– una gran campanya per recaptar menjar per repartir-lo entre els que passen gana, que cada dia són més nombrosos amb la crisi. I cada vegada són més a prop de casa. Sempre ho he trobat una aberració: a la societat del consum i de l’abundància on vivim, tenir gent al costat que passa gana. És una immoralitat. Cada dia es llencen tones i tones de menjar. Com pot ser que escassegi per una part de la població, fins al punt de passar gana? Però és clar, aquí no és com a l’Àfrica, no és qüestió d’escassetat, sinó d’un repartiment injust i desproporcionat. En realitat però, “uns molt i els altres tan poc”, és una frase feta que també es pot aplicar a nivell mundial.
L’altre dia em va parar pel carrer un home que em va explicar que cada vespre es dedica a esperar que tanqui un dels forns d’una gran cadena del barri, situat només a dos carrers de casa meva, per arreplegar tot el pa, pastes, entrepans i pastissos que llencen cada dia. A la nit, els reparteix amb el seu cotxe a diferents centres d’acollida de la ciutat. Em va demanar com a periodista que l’ajudés a explicar aquesta situació, i em va dir que me’n faria creus de la quantitat de menjar que es llença cada dia. Una altra aberració. Fa mal de pensar-hi, però no fer-ho és irresponsable.
Davant d’aquesta situació, sempre em ve al cap la frase que em deia la meva àvia quan no ens acabàvem el menjar del plat, mig remugant i abaixant el cap “vosaltres no sabeu què és passar gana”, en un to recriminatori. La generació de la guerra, quantes lliçons ens donaven… I quin poc cas els hi vam fer, en massa casos. Hi penso també quan veig la quantitat de pares i mares que persegueixen els seus fills perquè mengin, a la sortida de l’escola. És típic veure el nen -ja grandet- que juga i no fa cas del berenar, mentre la mare li va al darrera amb el túper de fruita tallada i el pa a bocins, com si toqués péixer el bestiar.
