L’enrenou posterior a l’agressió de José Mourinho a Tito Vilanova simbolitza a la perfecció la resignació d’un club que aquesta setmana, després de perdre la Supercopa d’Espanya i amb l’aturada de l’inici de Lliga, no té cap més al·licient que jugar el Trofeu Santiago Bernabéu. Així mateix, sense saber si de manera conscient, la polèmica atiada pel Reial Madrid podria ben ser una cortina de fum per tapar l’evidència que un Barça a mig gas va derrotar el millor conjunt blanc dels últims temps i, al mateix temps, intentar desviar l’atenció davant la possibilitat que els blaugranes guanyin el segon títol de la temporada, si divendres conquisten la Supercopa d’Europa.
És evident que l’equip culer ha de centrar els seus esforços en la final enfront l’Oporto i que ara no és el moment de posar més llenya al foc. Però la situació és preocupant. El Madrid ha passat de les queixes sobre els horaris, les acusacions sobre ajudes arbitrals i les insinuacions de dopatge a les agressions físiques. I la seva actitud no sembla que hagi de canviar. Només cal veure el suport que ahir va rebre Mourinho al Bernabéu i llegir el comunicat que el Madrid va fer public dimarts, en què acusa el Barça de promoure l’expedient que el Comitè de Competició ha obert a l’entrenador portuguès per l’agressió a Vilanova i en què també sol·licita que la investigació aclareixi els insults i les agressions que suposadament haurien patit els blancs durant el partit de dimecres passat.
El Madrid fa temps que ha traspassat les línies vermelles de la rivalitat esportiva i no sembla que ningú estigui disposat a posar el fre perquè la filosofia de Mourinho ha impregnat tots els estaments del club, des del vestuari fins a la llotja, i amb el suport inqüestionable del president Florentino Pérez. Per això, un cop jugada la Supercopa d’Europa, el Barça hauria d’emetre una resposta contundent i mostrar-hi el seu rebuig explícit. El president blaugrana, Sandro Rosell, no va contestar les agressions de l’etern rival fins al final de la temporada passada, moment en què va amenaçar al club blanc en “trencar les relacions institucionals de forma immediata” si tornava “a traspassar tots els límits de l’esportivitat”.
Doncs bé, això ja ha passat i sembla que el màxim responsable blaugrana ha fet marxa enrere. Dilluns va argumentar que no denunciaria Mourinho perquè “cal posar seny, reduir el nivell de crispació i intentar no tirar més llenya al foc” per no “acabar-nos matant tots pel carrer”. No és qüestió de caure a la trampa i posar-se al seu nivell, però el Barça ha de dir prou i expressar amb contundència que condemna les envestides dels blancs. Rosell no pot fer com si no passés res i valdria més que actués després de la final de divendres. Sens dubte, un excés de prudència pot acabar sent nociu i perjudicial davant uns atacs que són constants, dins i fora del terreny de joc, i que semblen no tenir aturador. Els jugadors del Barça ja defensen els colors amb el seu futbol brillant, però ara toca fer-ho a la directiva per mantenir intacte l’honor i l’orgull del club. I, sens dubte, la millor manera és trencar les relacions amb el club blanc.
