Els resultats d’aquestes eleccions al Parlament no han deixat malament les enquestes. Convergència i Unió havia de guanyar i ha guanyat. La federació nacionalista es movia una mica per sobre o per sota dels seixanta diputats. Així ha estat. Artur Mas serà el pròxim president de la Generalitat. Com era previsible. I la força política que lidera té prou marge perquè no li calgui cap soci de govern. Enrere queden set anys de govern tripartit i ara Mas, amb una àmplia majoria, haurà de demostrar que els compromisos que ha anat adquirint –sobretot, pel que fa a l’austeritat dels comptes públics i a l’impuls de l’economia productiva– eren sincers. El problema pendent –el de l’encaix o el desencaix amb Espanya– es mantindrà exactament pendent.
El PSC s’ha estavellat. Com també anunciaven tots els sondejos. José Montilla s’ha equivocat en moltes coses. En primer lloc, retardant les eleccions per si arribava un miracle impossible. Després, desplegant una campanya plena de contradiccions i plantejada des de l’oposició. Els socialistes entraven per voluntat pròpia en campanya com els grans perdedors i n’han sortir exactament representant aquest paper. La gran sorpresa ha estat la declaració del mateix Montilla, que s’ha compromès a no repetir com a primer secretari del seu partit en un pròxim congrés encara sense concretar en el temps. El guió del PSC no deia res d’això. Els dirigents del PSC havien de fer pinya i llançar la maquinària política més sòlida d’aquest país per reaccionar en les pròximes eleccions municipals. Les declaracions de José Montilla compliquen molt la situació. I encara més quan ahir també el secretari d’Organització del PSOE, Marcelino Iglesias, llançava una OPA sense precedents al PSC.
Pel que fa a Esquerra, es tractava de definir la magnitud de la tragèdia. Ha estat fonda. Tampoc les enquestes han errat en aquest cas. Només quedava per saber si els republicans abandonarien els dos dígits i baixarien dels deu escons. No ha estat així, però ha anat de molt poc. La sotragada ha estat tan bèstia com s’anunciava. I tampoc ha estat cap novetat la persistència de Joan Puigcercós, que ahir no va renunciar a liderar el partit en aquests moments tan durs. El que no diuen les enquestes és si la militància del seu partit acceptarà aquesta continuïtat o si Esquerra reviurà els enfrontaments interns que sempre l’han caracteritzada. No és que el partit republicà hagi perdut la tercera posició, que tant reivindicava durant la campanya, és que ha cedit encara un lloc més i ha quedat per darrere d’Iniciativa. El partit que ara lidera Joan Herrera mirava amb esperança cap a la part alta de la forquilla dels sondejos, però s’ha hagut de conformar amb uns resultats mediocres.
Hi ha, finalment, el PP. Alícia Sánchez-Camacho ha fet una campanya intel•ligent i aspra, lluitant pels diputats previsibles que podien engrossir la llista de Ciutadans o l’opció de Josep Anglada. El Partit Popular ha tret uns bons resultats, però és del tot ridícul deduir que les eleccions catalanes són el primer senyal de la caiguda del PSOE a Espanya. El PSOE cau amb eleccions catalanes o sense. I el PP en aquest país continua tenint l’escàs marge de maniobra de sempre, exclòs de la centralitat política.
Al final de la llista hi ha hagut un perdedor. Albert Rivera i Ciutadans s’havien enlluernat amb les previsions d’unes enquestes fetes amb escàs rigor que els donaven fins a set diputats. S’han quedat igual. Eren poc i són poc. I han estat desbordats per una força política que, fora del sistema, ha estat l’única que ha sabut superar totes les traves que imposa la marginalitat de l’extraparlamentarisme. La Solidaritat de Joan Laporta, com també era previsible, ha emergit del no res amb una certa força. Ara haurà de demostrar que és capaç de fer política parlamentària. Una dada que tampoc poden avançar els sondejos.
