Ha tancat la Llibreria Ona, l’única que només venia llibres en català. Per a qualsevol persona que tingués l’hàbit de comprar-hi ha estat una punyalada al mig del cor. Com totes les coses que afecten la llengua, la sensibilitat està a flor de pell i el catastrofisme puja del ventre al cervell quan ens assabentem de notícies com aquesta. Però si hi pensem dos minuts veurem que la fi de la Llibreria Ona amaga una realitat molt positiva perquè quan va obrir, el 1962, costava trobar llibres en la nostra llengua i això no és, avui, un problema.
Recordo que quan era petit veia enormes cartells i pintades que deien: “llegiu premsa en català”. Tenint en compte que llavors només hi havia el diari Avui, la jugada de Josep Espar Ticó era intel·ligent i segurament l’única possible. Però era una realitat artificial. La qualitat del producte no tenia cap interès perquè allò important era que fos en català. Per això a casa em compraven el Cavall Fort i miràvem el Circuit Català l’UHF. El català era llavors una finalitat per si mateixa i calia resistir perquè, per als catalans, resistir sempre ha estat vèncer.
Tot aquest món resistencialista, per sort, s’ha anat esmicolant amb els anys. Cada dia que passa, Catalunya és una mica més normal. L’oferta de productes culturals en català creix i es compren en funció de la qualitat, no de la llengua amb la qual s’han fet. Per exemple, comprem The Economist per saber què passa al món, Descobrir per saber en quin país vivim i Siete Leguas per saber on anirem a l’estiu. O escoltem Bruce Springsteen i Cris Juanico alternativament. El català ja no és un valor en si mateix, és un suport i una qüestió sentimental. En igualtat de condicions, és un plus.
A Perpinyà hi ha la Lliberia Catalana, autèntic búnquer de la cultura catalana instal·lat al cor de la ciutat. Té un sentit absolut: és un hòbbit al mig de Mórdor. No només és freqüentada pels rossellonesos, sinó també per molts sudcatalans als quals agafa un atac de patriotisme quan s’hi desplacen per algun motiu, normalment de caire reivindicatiu. Però el meu somni és que, un bon dia, llegim al diari que la Llibreria Catalana ha tancat les seves portes. Serà el senyal inequívoc que la literatura catalana s’haurà normalitzat a la Catalunya Nord i que es podran trobar llibres en català a la resta de llibreries de la Fidelíssima Vila.
Nota: dedico aquest article a la Llibreria Ona, que m’ha donat tantes i tantes hores de satisfacció.
