El Consell de Govern del Banc Central Europeu va portar el debat de política monetària del març, celebrat a Frankfurt els dies 18 i 19 del mes passat, fins a la pròrroga. Les actes de la reunió, que va tenir lloc dues setmanes després de l’inici de la guerra a l’Iran, deixen entreveure que els primers efectes inflacionistes del conflicte han colpejat amb força l’ànim dels reguladors; especialment d’aquells més temorosos de les alces estructurals de preus. Els falcons del BCE, majoritàriament concentrats a l’Europa central i del nord, van insistir tant com van poder a tallar de soca-rel les amenaces a la cistella de la compra que generava la ja més que establerta crisi petroliera. Els coloms, molt més amics de l’expansió monetària -tipus baixos, diners barats i crèdit fluint- van alertar que fer massa aviat un moviment massa agressiu podria ser letal per a unes economies comunitàries que ja van arribar al tancament de l’estret d’Ormuz amb una salut més que dubtosa. Segons consta al document, la decisió que finalment van aplicar -mantenir una trobada més els tipus d’interès intactes- va ser tant un acord com una pilotada endavant: “atès que la següent reunió seria en només sis setmanes, l’opció d’esperar va ser la més apropiada per a l’ocasió”, recull el document. El marge temporal, però, no ha servit per calmar les tensions entre bàndols, especialment després d’un salt inflacionista de més d’un punt percentual per tancar el primer trimestre. Tant és així que la mateixa presidenta de l’organisme, Christine Lagarde -vista als cercles financers com una centrista en termes de política monetària- està confusa. “Qualsevol dels meus col·legues que els digui que la pròxima decisió anirà en un sentit o en un altre, honestament, no ho saben“, declarava dimarts a una entrevista al canal televisiu de l’agència nord-americana Bloomberg.
El mercat, val a dir, tampoc no ha sabut ensumar la direcció que prendrà el BCE a curt termini. L’Euríbor, l’interès de préstecs interbancaris que sol servir de referència per a les hipoteques a la UE, sol ser un predictor fidel dels moviments del preu del crèdit. Si se’l fa cas, és més que assumible que s’espera un enduriment monetari imminent: durant el mes de març, l’índex es va disparar tres dècimes, fins al 2,5%; i els moviments diaris ja l’han portat aquest dijous a fregar el 2,8%. El mercat de renda variable, per altra banda, no n’està tan segur, i ja ignora els estralls de la guerra amb una certa estabilitat diària, fins al punt que l’Ibex-35 ha més que aturat la sagnia i supera els 18.200 punts fins i tot després d’una jornada baixista. El món empresarial comunitari, doncs, té les mateixes pistes que Lagarde per entendre el futur immediat dels tipus d’interès; i els mateixos governadors, amb posicions sovint contradictòries, han contribuït a encendre l’especulació.
El mirall trencat d’Ucraïna
Les actes mostren una coincidència absoluta en els perills que suposa el tancament de l’estret d’Ormuz -llavors només en mans de Teheran, ara atacat també per Washington- per a les economies europees. No pels efectes directes, sinó pels forats en cadenes de valor globals, com les petrolieres i gasistes, que acaben provocant danys col·laterals a Europa. Malgrat que el conflicte és molt més llunyà, els falcons del Consell no poden evitar veure en la resposta econòmica a les bombes un paral·lelisme amb els mesos posteriors a l’inici de la guerra d’Ucraïna. Els representants dels 27 temen, d’acord amb les actes, que el component energètic del xoc inflacionista que s’ha notat al març “pugui portar a un increment més ample de preus a través d’efectes indirectes i de segona ronda”. És a dir, que la tensió a l’IPC esdevingui estructural i independent de la guerra.
Els més conservadors entre els governadors nacionals apunten als salaris com a primera espurna per a l’incendi: d’acord amb les actes, el consell va plantejar que, després de l’experiència ucraïnesa, els sindicats voldran garantir més ràpidament el poder adquisitiu dels empleats. És a dir, que l’onada de protestes per elevar els sous als nivells de la inflació no esperarà que els preus de consum creixin a un 14% interanual per escalfar l’economia. “Els treballadors podrien reaccionar amb més velocitat a la pèrdua de poder adquisitiu, fet que suposaria un risc alcista per a les previsions de millores retributives” i, al torn, un element de pressió inflacionista -amb sous més alts, els ciutadans estan disposats a pagar més pels mateixos productes; o a endeutar-se més per consumir-. Les disputes salarials seran, de fet, un dels factors determinants per a la decisió que s’haurà de prendre a finals d’abril. “Els pròxims convenis col·lectius informaran el consell sobre si les demandes salarials es disparen per una inflació molt elevada o si queden ancorades per un creixement econòmic dèbil”, reflexionen.
Després de la trobada, algunes veus conservadores han saltat a reivindicar les seves posicions. La més alta ha estat la del governador del Bundesbank, l’alemany Joachim Nagel, que ha insistit en diverses ocasions que la guerra pot tenir uns efectes devastadors sobre la cistella europea de preus si no s’hi posen regnes més aviat que tard. “Mentre la situació a Ormuz no es resolgui, el perill inflacionista continua creixent”, raonava Nagel en una recent entrevista amb Bloomberg. Segons l’economista, ara per ara -fins i tot en un escenari de treva fràgil- “l’escenari oscil·la entre la lectura mitjana i la més adversa”. En aquest sentit, i evitant indicar una posició clara, ha instat els seus col·legues a “deixar totes les opcions obertes” de cara al 30 d’abril, la pròxima reunió del consell. En paraules d’un banquer germànic, aquesta crida a mantenir la ment oberta és una pista clara de la pressió de la facció més dura per tornar a encarir els préstecs. De fet, en declaracions a l’agència Reuters, l’expert d’ING Carsten Brzeski deixa clara la lectura: “el BCE no té pressa per actuar, però clarament s’ha girat a favor dels falcons“.
Aguantar els tipus
Per altra banda, els coloms, més concentrats a l’Europa del sud i occidental -amb l’excepció del representant espanyol, l’exministre José Luís Escrivá, vist com un moderat amb tendències hawkish– alerten que una pujada de tipus al mes d’abril pot ser “massa agosarada” per a l’estat de les economies europees. Les actes, de fet, recullen la impressió d’alguns governadors que “és important no actuar prematurament a escenaris adversos o severs, llevat que les dades indiquin que cada cop estan més a prop”. Fins i tot de cara al discurs de Lagarde, els partidaris de la flexibilitat creditícia van lluitar per evitar “pronunciar-se massa a favor d’endurir les condicions financeres”. Davant la batalla dialèctica que ha donat Nagel, representants de l’altra trinxera han sortit als mitjans a alertar contra la mala maror que podria causar una pujada de tipus massa intensa. El governador del Banc Central de Finlàndia, Olli Rehn, va defensar dimarts en una conferència a Washington “mantenir la calma”. “No importa la pujada immediata de preus, sinó analitzar si el xoc inflacionista és persistent. I, ara mateix, no està gens clar”, analitzava el finès, un dels grans doves del Consell, juntament amb l’italià Fabio Panetta i el francès François Villeroy de Galhau. En aquest sentit, ha assegurat que “el pensament tranquil guanyarà les presses” en la pròxima reunió. Similar va ser la lectura que en va fer l’estonià Madis Muller, que ha destacat que “no hi ha dades dures encara” que serveixin per fer bandera d’uns tipus més alts.
