L’economia catalana ha crescut els últims anys molt més que les del seu entorn. El producte interior brut del país ha mantingut un ritme d’expansió al voltant del 3% en els últims dos cursos, mentre la resta d’Europa s’acostava a la recessió tècnica. Per al 2026, a més, podria aguantar les batzegades de la guerra a l’Iran, segons les darreres anàlisis del Fons Monetari Internacional, que mantenen les perspectives d’expansió econòmica a l’Estat alhora que rebaixen les de la majoria de les economies de l’entorn. En aquest context, com reflexiona el director de l’àrea d’Economia i Empresa de la patronal Pimec, Carles Mas, el sector privat hauria d’estar de celebració. “Les taxes de creixement dels darrers anys ens remunten als cursos anteriors a l’esclat de la bombolla immobiliària. Llavors, tant empresaris com treballadors guanyaven molts diners. Però ara ja no“, lamenta el representant patronal. Les empreses del Principat, insisteixen des del món patronal, no detecten que les bones notícies macro arribin a les seves butxaques; i això està provocant un important desencís entre els negocis. Així ho reflecteix la darrera enquesta de confiança empresarial, publicada aquest mateix dimarts per l’Idescat: la taxa d’optimisme entre les empreses catalanes de cara al segon trimestre de l’any ha caigut prop d’un 2% interanual per primer cop des de la pandèmia, i se situa en mínims de mitja dècada. L’origen de la mala maror, segons les veus econòmiques consultades, és multifactorial, i es resumeix en un “ambient totalment contaminat per a l’empresa”, en paraules del director d’LC Paper i vicepresident de Femcat, Pau Vila.
L’ambient internacional, com recorda el director d’Estudis i Economia de Foment del Treball, Salvador Guillermo, no ha ajudat a elevar els ànims dels empresaris catalans. “Qui defensa Europa ara mateix? Qui pot pronosticar quins corrents polítics governaran en 10 anys? Hi ha cada cop més incertesa, i això dificulta que l’empresari aixequi la persiana cada dia”, reflexiona l’economista; que atribueix el descoratjament a “cada dia més incògnites i un creixement més afeblit a Europa”. La mala maror, però, ve d’abans de la reentrada del president dels Estats Units, Donald Trump, al panorama internacional, i dels estralls que ha causat en el sistema-món econòmic. D’acord amb les dades de l’Idescat, el segon trimestre del 2023 va ser el darrer en què els participants de la consulta veien amb cofoisme el futur econòmic immediat, amb un creixement de l’índex del 6% interanual. La xifra va caure a prop del 0%; i va anar oscil·lant durant mesos fins a la patacada revelada aquest dimarts. Més enllà de la conjuntura econòmica immediata, a ulls de Vila “a la Catalunya empresarial hi ha una sensació que no anem bé”. Per a l’empresari paperer, el Principat és víctima de les problemàtiques econòmiques de l’entorn europeu, però també és responsable d’agreujar-les. “Hi ha unes inèrcies que impedeixen que Europa vagi cap a on volem, però aquí no ajudem a equilibrar-ho en positiu. Ans al contrari, contribuïm a fer el forat més profund”, critica.
“En la realitat, no existeix l’eufòria econòmica que comuniquen les grans xifres”, lamenta Mas; que veu les pimes com la principal víctima d’aquest desequilibri. De fet, d’acord amb l’estudi de l’Idescat, les firmes de menys de 50 treballadors són les que preveuen un pitjor rendiment dels seus negocis a curt termini, amb una caiguda d’un 3,3% de la confiança per al segon semestre de l’any. Ja ho avisava, de fet, la mateixa patronal en el seu darrer estudi de conjuntura econòmica, quan revelava que prop del 60% de les petites i mitjanes empreses catalanes pateixen pels seus marges empresarials. “Això vol dir que la meitat dels empresaris detecten problemes en el seu dia a dia”, lamenta.
Inflació i “hiperburocratització”
A l’origen d’aquesta tensió hi ha l’espiral inflacionista, que s’ha agreujat en el mes de març amb un increment de preus més agut de l’esperat, fins al 3,2% al Principat. Les ferides al sector privat català, però, són tant de primera ronda com de segona: els marges s’estrenyen per les pujades de preus dels proveïdors, i també de l’energia, com evidencia el fet que els empresaris industrials consten entre els més deprimits (-3,7% interanual). Però també ho fan per unes revaloritzacions salarials acumulades que no han tingut una resposta fiscal clara. “Hem d’assumir cada cop més costos laborals sense que arribin a la butxaca dels treballadors”, denuncia el representant de Pimec, que assenyala a l’Estat espanyol com a causant. “Les cotitzacions socials han augmentat molt més que els salaris nets”, afegeix. “Espanya té més pressió fiscal en moments inflacionistes, perquè no es deflacta l’IRPF”, afegeix Vila. La deflactació roman com una de les grans demandes dels empresaris catalans, tal com va reiterar el passat dilluns el líder de Foment, Josep Sánchez Llibre, en l’anunci de la seva candidatura a revalidar-ne la presidència.
L’escalada de costos que ha portat a l’erosió de la confiança empresarial prové també d’una munió de noves indicacions reguladores que, alerta Mas, “incrementen indirectament” la despesa de les empreses. “Ens hem passat amb la regulació, i hem acabat aplicant coses que són fins i tot contradictòries”, esbufega Vila, que acusa l’escassa seguretat jurídica que ofereix l’entramat regulador català al món del negoci. Guillermo afegeix, en un sentit similar, el desànim que generen “interessos poc pragmàtics” des de les administracions; i assenyala la proposta, ja caiguda, de la rebaixa de la setmana laboral a 37,5 hores. “Ningú es preocupa d’una millora de la competitivitat. Intentar imposar la reducció de jornada ha fet que la gent es desanimi”, insisteix el representant de Foment. Per al CEO d’LC Paper, però, les amenaces reguladores apareix més en les concessions -urbanístiques, d’obres i dels múltiples permisos que ha d’aspirar a assolir qualsevol projecte industrial-. “És com si a Catalunya tot tendís a ser un problema”, insinua, assenyalant les traves burocràtiques que encara col·loca l’administració a diversos projectes empresarials. Mas hi està d’acord, i considera que, si bé els excessos reguladors són un problema a bona part d’Europa, “Catalunya encara ho ha complicat molt més”.
En aquest sentit, els empresaris consultats aprecien l’afany de l’executiu de Salvador Illa de proposar una reforma administrativa per agilitzar els terminis legals per a l’activitat empresarial. Ara bé, pel que fa a l’execució el pla, es mostren “pessimistes”. Un any i mig després de la investidura del primer secretari socialista, “encara no han millorat eles elements reguladors que afecten el dia a dia de l’activitat empresarial”, etziba Mas. Vila va més enllà, i avisa que l’aproximació de la Generalitat a les millores administratives és errònia. “Ho ha enfocat com si fos un problema de terminis, i no ho és”, estableix. Segons el vicepresident de Femcat, al Principat opera un “entramat jurídic massa garantista”, que obre a esmenes socials qualsevol iniciativa econòmica que s’apliqui. “El fet que triguem tres setmanes o tres dies a crear una SL no importa si després la veïna del quart pot presentar al·legacions i portar-te a judici. Som un país en què tothom té dret de veto”, sentencia. Un dret que es manté fins i tot en les reformes que Palau entoma per activar inversions i eliminar colls d’ampolla, com ara el darrer decret de renovables. La norma, ja convalidada pel Parlament, augmenta les vies de participació ciutadana en els projectes d’energia verda, una de les condicions d’Esquerra Republicana de Catalunya per donar-hi suport.
Inversions i sortides
Guillermo, val a dir, és menys pessimista que els seus homòlegs patronals. L’indicador de confiança, considera, “és rellevant, però les opinions són molt a curt termini” per revelar tendències estructurals. Ara bé, sí que veu possible que “els empresaris no facin moltes inversions, per si hi ha esdeveniments que els vagin en contra”. Mas ja observa aquest fenomen, i crida a mirar críticament les xifres de generació bruta de capital dels darrers trimestres al país, que han anat a l’alça. “La inversió creix, però creix molt menys del que hi hauria en una economia que s’expandeix al 3%”, raona. A parer de l’expert de Pimec, doncs, ja es comencen a veure reaccions dels empresaris a mitjà termini. L’economia catalana no està en risc estructural, però un estancament econòmic és més que probable. “Hi ha prou activitat per sostenir moltes empreses, però manca la confiança per pensar que la situació millorarà. Sense això, ningú no invertirà”, postil·la.
Vila, però, observa un altre risc comparatiu: si Catalunya aguditza els riscos per a l’empresa que pateix Europa, res impedeix als empresaris fugir a altres territoris que facin el contrari: minimitzar-los. “Altres regions d’Europa ens venen a buscar. Ens diuen: no voldrà venir vostè aquí a fer negoci?“, revela. En aquest sentit, l’excepcionalisme del teixit empresarial català, molt familiar i “romàntic”, ha evitat moltes desfetes. “Gràcies a Déu, molts empresaris prenen decisions amb criteris qualitatius i d’arrelament”, celebra. Això, però, “no se li pot demanar a un gestor professionalitzat, que cobra per fer càlculs econòmics”. “Al País Valencià, que econòmicament va sortir de la crisi igual o pitjor que Catalunya, s’està avançant més. Al País Basc, ni en parlem. Però a Catalunya s’exigeix una disculpa permanent perquè s’assumeix una voluntat oculta a les empreses”, reflexiona l’empresari. La desconfiança és, doncs, un motiu tan vàlid com qualsevol altre per agafar les maletes; i, ateses les dades, sembla que el Principat “sempre treu la pitjor cara de la moneda”.
