La politòloga d’origen iranià Anahita Nassir segueix la revolta al seu país emocionada amb la valentia que demostren les dones iranianes, que per primera vegada lideren una revolta contra el règim per mirar d’enderrocar-lo i recuperar les llibertats perdudes en els últims anys. Rep El Món al seu despatx a la fundació IBO i insisteix a subratllar que les protestes van molt més enllà del vel, tenen arrels profundes i poden ser “una pedra en el camí” per aconseguir tombar el règim iranià. El seu pare, activista iranià exiliat, no és l’únic vincle que la lliga amb l’Iran, on té molta família amb qui aconsegueix parlar de tant en tant.
Fa anys que les dones iranianes protesten contra el patriarcat i la dictadura islàmica. Què fa aquesta revolta diferent de les anteriors que ha viscut el país?
No és que sigui una revolta de les dones com les anteriors, perquè aquesta és la primera que està liderada per elles. La diferència és aquesta, que l’espurna ha estat la mort de la Mahsa i el règim no s’imaginava que podria passar això. La Mahsa va morir en mans de la policia de la moral només perquè portava malament el mocador, però el portava. Casi totes les dones de l’Iran han patit alguna amonestació en algun moment. La policia de la moral et crida l’atenció i, depenent del moment polític, si és més laxe o més reformista, t’agafen i se t’emporten als centres correccionals. Allà només et pot venir a buscar un home: el pare, el germà o el marit. Pots quedar detinguda, patir càstigs físics o pagar una multa i sortir. El que li va passar a la Mahsa és que va morir a les seves mans i les dones van sortir perquè van veure que això els podria haver passat a qualsevol d’elles. A més hi ha tot el tema del descontentament polític, social, econòmic, les poques expectatives de vida… Tot això fa que hagi esclatat d’aquesta manera.
Per primer cop s’ha vist clarament el suport de molts homes en aquesta protesta liderada per les dones. Aquest també és un fet diferenciador?
Els pares, els marits i els avis secunden que les dones no són persones de segona categoria i tenen els mateixos drets. A més, la gent ha sortit no només per l’hijab, que és el símbol de la protesta, sinó perquè estan farts de 43 anys sense tenir expectatives de vida. La gent jove no es pot casar perquè no tenen com viure, estudien però no tenen sortides professionals, no tenen llibertats… Els falta tot el que volem tots. Les revoltes anteriors eren per pujades en el preu de la benzina, desproveïment d’aigua… però en aquest cas demanen drets bàsics, ser iguals en una societat on es discrimina i oprimeix les dones.
Quina incidència té el fet que Amini fos kurda?
No soc capaç de veure si realment és per això, perquè no sé si la policia de la moral sabia que aquesta noia que estava passejant per Teheran amb el mocador malament posat era kurda. Segurament ho van saber molt aviat i ha estat un valor afegit a la situació de les revoltes. Van començar al Kurdistan, a la seva ciutat de naixement. Per tant, que fos kurda segurament no va ser el motiu pel qual la van detenir però el fet de ser-ho va incidir en la revolta. Els kurds són un poble que no té estat i el que passa al Kurdistan iraní té repercussió a tota la resta del Kurdistan. Sempre s’ha dit que les dones, els joves i els grups ètnics serien els que podrien derrocar el règim. Els perses són menys del 50%, la resta són tots grups ètnics que viuen en diferents estadis d’opressió.
Aquesta revolta, que ja ha creuat fronteres, pot fer caure el govern iranià, que sembla que està contra les cordes?
La gent ja no està demanant canvis en el règim sinó un canvi de règim. Si puc demanar a la carta als reis m’agradaria que fos el punt d’inflexió perquè l’Iran es converteixi en un país amb drets humans, però no crec que sigui tan immediat. Potser avui no, però això és una pedra en el camí per derrocar el règim. El que podem pensar és que té una repercussió en la resta: el context geoestratègic també hi està implicat. El que passa a l’Iran pot repercutir a l’Afganistan, l’Aràbia Saudita, Turquia… S’ha de tenir en compte que el règim no es deixarà morir gratuïtament i l’única arma que té ara és la repressió. Morirà matant. Si ha de matar 3.000 persones no dubtarà, tot i que mai en sabrem les xifres.
Occident ha tingut una reacció tèbia. Té a veure amb l’equilibri que s’ha de fer per evitar problemes, per exemple, amb el tractat nuclear?
Per començar, ni la comunitat internacional ni els mitjans no s’esperaven que la revolta durés tant de temps. També cal recordar que hi ha molts interessos darrere. L’Iran és un dels països amb més reserves de gas i petroli i ara que Rússia ja no és aliada d’Occident es necessita estar segurs que s’hi podrà accedir. També hi ha la qüestió que alguns països no volen que l’Iran arribi a ser una democràcia perquè això podria ser un exemple per a la resta del seu espai, un espai on els Estats Units tenen molts interessos estratègics. Sobre el tractat nuclear, penso que l’Iran ara està en un altre moment, està centrat en els seus problemes interns. De fet, en les negociacions estan fent demandes absurdes per endarrerir el tema. Hi ha una part d’Occident que reclama no tractar amb el règim i afegir més sancions, però està comprovat que l’embargament i les sancions afecten la població més pobra. A l’Iran hi ha una gran capa social que s’ha beneficiat de les sancions que hi ha hagut durant els últims 40 anys.
Senten el suport internacional o creuen que la revolta a l’Iran acabarà passant desapercebuda com ha passat, per exemple, amb l’Afganistan?
L’Iran i Afganistan no tenen res a veure. L’Afganistan és un país destrossat sense estructura estatal. Les dones estan en una situació molt pitjor, viuen en l’Edat Mitjana. A l’Iran la majoria dels universitaris són dones, poden conduir, poden votar… És veritat que pateixen moltes altres discriminacions, però tenien uns marges de llibertat que en altres països islàmics no es donen. No és una situació comparable perquè a l’agost del 2021 hi va haver una fallida del compromís occidental amb l’Afganistan, van marxar tots. Això va provocar que els talibans agafessin el poder i han tirat enrere tot el que s’havia aconseguit. A l’Iran no hi ha hagut ingerència estrangera. Ara bé, vull destacar la valentia de les dones iranianes i les afganeses. Això podria ser una metxa que comença, pren força i arriba a l’Afganistan.
Es pot parlar d’un salt qualitatiu de la Primavera Àrab o és totalment diferent?
Depèn de quin analista escoltis, sí que diuen que pot ser una reedició de la Primavera Àrab, tot i que a l’Iran no són àrabs però sí que formen part del món islàmic. El que passa és que la Primavera Àrab va quedar en no-res i aquí segurament pot quedar en no-res ara, però en algun moment la llavor aconseguirà l’objectiu.
El hijab és el símbol més visible de la revolta. Què en pensa de les mostres de suport de dones tallant-se els cabells en institucions tan importants com l’Eurocambra o alguns parlaments europeus?
Que ho hagi fet una diputada belga d’origen iranià, d’acord. Però altres personalitats com Penélope Cruz o altres actrius… També entenc que cadascú des de la seva plataforma intenta donar el suport de la millor manera que creu. Potser en el moment que ho van fer estava bé, perquè tot el que sigui donar suport i visibilitat els va bé. De fet, això m’ho van dir les meves cosines iranianes quan vaig aconseguir parlar amb elles. Volen que ningú les abandoni, però hem d’anar més enllà. Si fos això i en paral·lel les institucions decidissin anar i fer una avaluació independent del que li va passar a la Mahsa seria diferent. En definitiva, està bé tallar-se els cabells en aquell moment, però ara estem en una altra fase.
És complicat parlar amb els familiars que té a l’Iran actualment? Estan aïllats?
Van obrint i tancant. Sembla ser que Elon Musk ha permès que l’Starlinks -una xarxa de satèl·lits per donar Internet globalment- comenci a funcionar. El meu cosí, per exemple, em va explicar que parlava amb mi gràcies a una VPN, una línia privada. Moltes empreses de telecomunicacions no volen fer res amb l’Iran perquè tenen por de les sancions econòmiques. A més, tenen por que els estiguin escoltant les converses… Són increïblement valentes. Van amb el que són, amb el seu cos, i es posen davant d’armes. No tenen por de res. És el primer cop que hi ha esperança que es pot canviar alguna cosa, tot i que saben que no serà immediat perquè el règim no farà les maletes. L’emoció de sentir que cada dia que surten hi ha més persones és important, l’esperança hi fa molt.
3
1
