Fa cent anys, el 31 de març del 1921, la Mancomunitat va crear el Servei Meteorològic de Catalunya, que ràpidament es va consolidar com un referent internacional. Aquest lideratge encara es manté, i així ho reflecteixen les dades: la web del Meteocat és la més visitada de la Generalitat. El meteoròleg Eliseu Vilaclara n’és el director i en aquesta entrevista amb El Món repassa la història de l’ens i reflexiona sobre l’interès dels catalans en la meteorologia. Durant la conversa, Vilaclara subratlla que per al país és imprescindible tenir un servei meteorològic propi i lamenta el “buit legal” que provoca la falta de competències en meteorologia.
Quins actes heu celebrat pel centenari del Servei Català de Meteorologia?
La nostra intenció era començar el març de 2020 amb l’inici de l’any del centenari i acabar la celebració amb l’acte central el dia que es complien cent anys. El vam haver de suspendre per la pandèmia just quan anàvem a començar a enviar les invitacions. Al final hem hagut de començar la celebració aquest 31 de març i estendre els actes al llarg del que queda d’any. També ha sigut complicat celebrar aquest acte central de manera presencial perquè en un primer moment semblava que estarien prohibits els actes. A banda, hem obert una pàgina web específica pel centenari, un logo específic i fins i tot hem editat un llibre que recull les dues etapes del Servei Català de Meteorologia.
Parla de les dues etapes: la prèvia al franquisme i un cop ja instaurada la democràcia. Més enllà de la part tècnica, ha canviat molt la feina de meteoròleg?
Les eines són totalment diferents. A la primera etapa ja es feien anàlisis, mapes d’isòbares, es prenien dades de forma manual a les estacions… Ara encara tenim gent desplegada al territori, però fa cent anys la feina manual era l’única possible. Per ser els anys trenta hi havia moltes dades, va arribar a haver-hi més de dues-centes estacions pluviomètriques. La diferència amb ara és que per molt que no en tinguem moltes més, són automàtiques. Les dades abans arribaven al cap d’un mes, quan s’omplien els fulls mensuals i ara podem saber què passa en tot moment a tot el territori. Fins i tot alguns meteoròlegs com Eduard Fontserè feien aparells artesanalment i suplien els avanços tecnològics amb empenta i enginy.
Per què és tan important que Catalunya tingui un servei propi de meteorologia?
És imprescindible. Un país pot viure sense exèrcit, però no sense un servei meteorològic. La gent es queda només amb les prediccions, que evidentment són importants, sobretot quan hi ha avisos de protecció civil, però tenir una bona xarxa amb dades antigues i actuals és imprescindible per fer una correcta ordenació del territori. Hem de saber les condicions que hi ha als llocs on volem construir per evitar accidents. Per exemple, no podrem construir pisos a un lloc on puja el nivell del riu i de tant en tant hi ha inundacions. Les nostres dades van a l’Agència Catalana de l’Aigua i ells estudien els cabals. Sense aquesta informació que proporcionem construiríem a cegues.
Diu que la gent es queda amb les prediccions perquè marquen d’alguna manera el seu dia a dia. Hi ha pressions externes que influeixen a l’hora de fer una predicció? S’ha d’anar amb compte per evitar perjudicar sectors estratègics?
Afortunadament a nosaltres no ens arriba gaire, es queda més en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Les pressions del sector turístic no ens arriben directament a nosaltres, és important mantenir una certa bombolla que t’aïlli. Però sí que hi ha una pressió evident que és la de les xarxes socials. Avui en dia hi ha gent que publica prediccions amb molt temps d’antelació. Això és fàcil de fer quan no tens responsabilitat i no has d’avisar els serveis de protecció civil. A vegades sembla que tothom ho ha dit i nosaltres fem tard, però no podem arriscar-nos i fer una predicció sense prou indicis fiables. El prestigi costa molt d’aconseguir, però el perds en un moment. S’ha de ser prudent. No podem arriscar-nos a cometre errors.
Com ha canviat el clima a Catalunya al llarg d’aquests cent anys?
El canvi en temperatura és evident, qualsevol ho pot veure mirant les dades. Barcelona per exemple té una base de dades des de 1780 que ho demostra, però el problema amb aquestes sèries tan antigues és que com les estacions han anat canviant de lloc s’han d’homogeneïtzar. Amb altres meteors és més difícil de dir. Per exemple, amb la pluja és complicat de dir, perquè la tendència a la baixa encara no és significativa. Sembla que anem cap a temporades amb poca pluja i episodis llargs de sequera.
El canvi climàtic ja és irreversible?
Ja no es pot revertir totalment, es pot mitigar. Hi ha una qüestió que pot desmotivar la població: com que hi ha molta inèrcia, d’aquí al 2050 per molt que ens comportem bé i reduïm la contaminació no hi haurà un gran canvi. Les projeccions diuen que pujarem entre 1,5 i 1,7 graus de temperatura, i el cert és que fem un canvi o no, aquesta pujada és inevitable.
S’ha d’intentar reduir emissions pel que vindrà després del 2050.
Clar, si no comencem a reduir emissions ara, l’augment de temperatura es dispararà clarament entre 2050 i 2100. Si ens comportem millor des d’ara mateix, aconseguirem estabilitzar la temperatura. El 2050 no queda tan lluny, hem de pensar en els que vindran després.
Feia referència als canvis en el clima, però el que segur que no ha canviat en els darrers cent anys és l’interès dels catalans en la meteorologia.
Això mai canvia. Potser fins i tot augmenta. Sempre hi ha hagut molt d’interès. Penso que és perquè tenim un país molt variat pel que fa al temps. Com que estem a mig camí entre el pol nord i l’equador hi ha molta estacionalitat. Això fa que en un mateix dia nevi al Pirineu, faci sol a Lleida i a la costa hi hagi tempesta. Es donen moltes situacions simultànies diferents, i aquest temps tan canviant fa que la gent s’hi fixi molt. Això no és nou, els pagesos ja miraven el cel fa dècades i fins i tot s’ha generat una cultura popular al voltant de la meteorologia amb dites que tenen base científica.
Quina és la primera cita que li ve al cap?
Per exemple, la famosa “cel rogent, pluja o vent?”. Té base i normalment es compleix perquè el cel està vermell quan surt el sol perquè hi ha núvols alts, i aquests venen com a primer senyal de l’arribada d’un front. També m’agrada la dita “al cel cabretes, a la terra bassetes”, que fa referència a un tipus de núvols que acostumen a ser precursors de pluja amb una antelació de vuit hores. Això ve de fa molts anys, molt abans de la primera etapa del Servei Meteorològic de Catalunya.
Quines fites es marca el Servei Meteorològic per als pròxims anys?
El primer de tot és el de sempre: el que voldríem és poder ser presents als organismes internacionals meteorològics. Això és complicat en la situació actual perquè hi ha competències concurrents. L’Estatut i la Llei de Meteorologia del 2001 ens reconeixen com un servei meteorològic oficial que assessora Protecció Civil, però la Constitució diu que la competència exclusiva del servei meteorològic és de l’Estat. Ens trobem en una mena de buit legal, tenim una llei que ens empara, però una Constitució que no. El primer objectiu és normalitzar-nos i assumir competències que ara no tenim, com ara la meteorologia aeronàutica. Fins ara no ens han certificat i no ens reconeix l’Organització Meteorològica Mundial, per tant, no tenim accés a les dades del Centre Europeu de Predicció.
L’altre objectiu és ser un servei públic, és a dir, que totes les dades puguin ser d’accés lliure per a la ciutadania. En l’àmbit tècnic hi ha moltes coses a fer. Volem fer un canvi a la xarxa de radars, i per ara estem acabant de concretar el projecte per aconseguir finançament.
10 
