Aurah Ruiz ha estat la protagonista indiscutible del programa de Supervivientes d’aquest dimarts. La concursant ha arribat al seu límit i així ho ha evidenciat en una reacció en directe que ha preocupat i molt. Per primera vegada, ha manifestat obertament que té ganes d’abandonar encara que quedin poques setmanes per a la gran final.
L’equip directiu ha jugat amb ella i amb els companys en un dels moments més cruels que es recorden, quan els han forçat a olorar i ser testimonis del banquet que gaudien un parell mentre ells es morien de gana: “No puc més estic cansada d’això… Trobo a faltar la meva família i tinc molta gana, ho estic passant fatal. Estic cansada i vull tornar a casa”, ha dit mentre plorava sense consol.
La presentadora, la Laura Madrueño, li ha recordat que només necessita un últim esforç final per treure-li del cap la idea d’abandonar. La noia, però, està arribant al límit de les seves forces i ha insistit en aquesta idea: “Tinc gana, tinc gana… Això és molt cruel“. Ha angoixat molt veure-la així, ja que semblava que estava patint un atac d’ansietat molt fort. Des de les xarxes socials, molts han lamentat que el programa sigui tan cruel amb els concursants.
Aurah Ruiz ho ha passat malament per culpa de la malaltia rara del seu fill
A més a més, la noia ha parlat sobre la seva vida privada en un altre moment i recordar certes coses l’ha acabat afectant encara més. No li agrada pensar que no ha estat tan bona mare com hauria d’haver-ho estat. Troba molt a faltar el seu fill, que ha arribat a estar molt malalt per culpa de la malaltia rara que pateix: “He estat un any a l’hospital mentre veia coses molt fortes. És el dolor més gran que he sentit en la meva vida, ja que no sabia si el meu fill sortiria de les operacions o si el podria tornar a veure. Tenir el meu fill és el més especial de la meva vida”.
Des d’aquesta posició, ha volgut enviar un missatge de suport a totes les mares que lluiten contra el diagnòstic complicat d’un dels fills: “S’ha de lluitar encara que no vegis la llum. Has de donar suport al teu fill perquè sempre hi ha llum. Ara quan veig el meu fill penso que sí, que he pogut. El meu fill avui riu i això és preciós, m’és igual haver perdut un any de vida en aquell hospital”.
