Leire Martínez ha reaparegut amb força després de la seva sortida de La Oreja de Van Gogh. L’artista, que ha estat gairebé disset anys al capdavant de la banda, fent el relleu d’Amaia Montero, va ser acomiadada del grup en unes circumstàncies molt sonades que van generar tota mena de debats i crítiques per la manera de gestionar la situació i les formes. Ara, després d’alguns mesos de mutisme i portant la separació de manera més reservada, ha decidit parlar ben clar sobre el tema, aprofitant que es troba promocionant la seva nova etapa musical en solitari. Aquest dijous ha estat l’última convidada de la setmana a La Revuelta i no ha tingut cap mena de problema per expressar-se obertament sobre un dels temes que més titulars està generant els últims dies.
Com va viure el seu comiat de la banda?
Broncano no ha dubtat a preguntar com va ser el dia que va sortir la notícia a la llum. “Em va pujar la febre, vaig vomitar, de tot. El meu cos va reaccionar una passada. Vaig estar fins al final de Nadal entre el sofà i el llit, plorant i recol·locant-me emocionalment”, ha explicat. Tot i que admet que el comunicat que va publicar la banda no era una novetat -malgrat que ella no el va signar- sí que va adonar-se que la gent ho va rebre d’una manera molt sorprenent, fixant-se en els detalls. “Em va fer il·lusió que la gent es fixés en la lletra petita. En disset anys no m’havien parat tant pel carrer. No per a demanar-me una foto, sinó per a fer-me una abraçada. I això no m’havia passat mai”, ha confessat.
L’artista s’ha mostrat molt sincera
En les últimes entrevistes i aparicions públiques que ha fet, Leire ha explicat que actualment no té relació amb els membres de La Oreja de Van Gogh. En el pòdcast Estirando el chicle, explicava que “ara està molt enfadada amb ells”, però que, així i tot, “els estimaria tota la vida”. Durant la conversa amb Broncano, expressa que “no ha parlat amb ells” des de la seva sortida del grup.
La seva visita a La Revuelta ha anat molt lligada a la presentació del seu primer tema en solitari, titulat Mi nombre, una peça carregada d’indirectes. “Estic superil·lusionada amb el meu nou projecte i aquesta és una etapa que he de tancar, estic molt millor que a l’octubre. Encara a vegades connecto amb la ràbia, però estic molt més centrada en mi i no tan centrada en el soroll”.
Però com va néixer aquesta cançó? “No va començar com a cançó, era un exercici gairebé terapèutic. La veritat és que m’he quedat a gust. Em va costar connectar amb alguna cosa que no fos això. Deia, que bonics són els núvols, que bonica és la lluna… i després et vull arrencar el cap. A partir d’aquest moment vaig deixar fluir tot i la veritat és que sonava molt bé. Va néixer amb aquesta intenció, si tothom em preguntarà el mateix, parlem tots del mateix i a partir d’aquest moment, crec que m’he guanyat que parlem de música”.
Sigui com sigui, sembla que l’artista s’ha recuperat del cop i ha ressorgit amb molta més força que abans. Això si, pels més curiosos, durant l’entrevista a La Revuelta, portava una corbata inspirada en el quadre de ‘La nit estrellada’ de Van Gogh: indirecta o casualitat? Només Leire ho sap.
