Arturo Valls ha estat l’últim protagonista d’Al Cotxe!, el programa d’entrevistes de l’Eloi Vila a TV3. L’humorista s’ha convertit en un dels presentadors més exitosos de la televisió privada, però no oblida els seus orígens. I és que mai no hauria imaginat que acabaria en una posició tan privilegiada dins de la petita pantalla. Ha resultat curiós, però, que hagi combinat el valencià amb el castellà en aquesta intervenció. El seu objectiu era promocionar la seva última pel·lícula, al final, una comèdia romàntica que confia que pugui triomfar.
“M’agrada que la incorrecció política de la pel·lícula no sigui gratuïta, sinó que estigui justificada. El protagonista vol ser una persona dolenta i la resta de la gent li diu que com pot ser així”, diu. L’Arturo reconeix que és poc rancorós, que té poca memòria i té una part irònica amb ganes de fer riure: “Jo he basat la meva carrera en tenir una base de bona persona i, després, riure’t dels concursants des d’un punt més dolç. La gent m’ho compra. Mira si he fet bromes sobre calbs… Ai, perdona“, deia tot fent riure l’Eloi.
“Jo sempre he estat el segon més graciós de la classe, ja que sabia que el més graciós de la classe pringava més. Després vas a una reunió i et demanen que facin acudits tota l’estona… aquesta és una creu que tenim. Després de vuit o deu hores de gravació, el taxista em demanava que li expliqués algun acudit i jo no podia més! Estava fart! S’ha de dosificar, no pots estar sempre fent bromes”, ha afegit.
Arturo Valls no volia dedicar-se al món de l’humor
Diu que mai no s’hauria arribat a imaginar que arribaria tan lluny gràcies a l’humor: “La meva vocació era el periodisme esportiu. M’agradava feia teatre i el xou, però mai no pensaria que acabaria fent una imitació de Shakira a Tu cara me suena“. En el seu cas, va deixar la idea de parlar de futbol a la feina quan van proposar-li ser reporter al Caiga quien caiga: “Jo feia pràctiques amb el micròfon a peu de camp del València i ho combinava amb vídeos com a reporter en el carrer. Quan em van proposar treballar al CQC creia que era una broma, no m’ho vaig pensar i vaig fer-me la maleta per anar cap a Madrid amb 20 anys”.
La fama va arribar-li quan encara estava estudiant Periodisme, una feina a televisió que ha continuat fins ara. Creu que hi ha hagut un detall concret que l’ha ajudat a no deixar de tocar de peus a terra, estar molt de temps viatjant a València cada cap de setmana per continuar envoltant-se dels amics de tota la vida: “La gent em preguntava per què no em quedava a Madrid els caps de setmana, ja que allà podia conèixer la gent de la faràndula i anar a les festes. Però jo marxava a casa amb la gent de sempre, ja que ells són els qui et posen els peus a terra”.
I tot aquest amor per l’humor li ve de casa? El seu pare és el típic còmic frustrat que s’ha dedicat amb maquinària industrial: “Sempre ha estat l’ànima de la festa, aquell que es disfressava i que es posava perruca. Jo notava que la gent embogia quan el meu pare feia bromes i feia de showman, ell intuïa que jo heretaria aquesta part més bizarra”. A ell li encantava veure el pare fer gràcia, però el seu fill no experimenta el mateix: “El meu fill té ara 15 anys i comença a estar cansat de les brometes constants. Ara em demana que pari quan em faig el pare guai. És millor prendre-s’ho amb humor”.
