Raphael, penedit i trist en recordar l’alcoholisme que gairebé el mata

Raphael està d’enhorabona. L’icònic cantant espanyol estrena una docusèrie sobre la seva vida en la que treu a la llum alguns dels episodis més desconeguts de la seva biografia. Considera que la seva carrera ha estat molt intensa, la que va començar gràcies a la confiança del sector: “El meu representant no em feia gaire cas fins que un empresari em va veure actuar al Festival de Benidorm i li va dir que obrís els ulls, que no sabia què tenia”. Per tal de fer-ne promoció, ha acabat deixant anar un titular rere un altre en una entrevista a El Mundo: “El trasplantament de fetge del 2003 em va donar una segona vida que aprofitaré al màxim. Estic fotut per les circumstàncies de la pandèmia com tothom, però les vaig salvant i mai no havia gaudit tant de la meva vida personal”.

Un trasplantament que va necessitar per culpa dels problemes de salut que li havia causat l’alcoholisme, una època tèrbola de la que ara dona més detalls: “Sí, el trasplantament va ser conseqüència de la meva estupidesa dura i merescuda. Jo mai havia begut o fumat de jove, però quan vaig passar els 40 vaig començar a fer-ho perquè era imbècil. I així s’ha de dir, perquè vaig caure en l’alcoholisme per imbècil. Si m’haguessin agradat aquestes coses, doncs mira… pot passar. Però l’única cosa que volia era dormir. Tot va començar als avions, en els que sempre demanava les típiques ampolles aquestes. Em bevia una i m’adormia de seguida. Després vaig començar a fer-ho en els hotels, en els que obria les neveres de l’habitació per buscar ampolles. Va arribar un moment en el que no funcionava i jo necessitava dormir. Em van donar una pastilla, però només funcionava l’alcohol. El fetge va dir prou i vaig creure que moriria. He vist la mort molt a prop, però m’haurà d’esperar”.

A Raphael l’han criticat molt per les seves idees polítiques, les que molts han relacionat sovint amb el franquisme. Ell ara ho nega: “Dir que jo era franquista és mentida i injust. Jo he viscut sempre a Espanya, he treballat moltíssim i ho he fet amb el règim que hi hagués. Vaig néixer quan manava aquell senyor i tots han anat a les mateixes recepcions i als mateixos llocs que jo. Aquells que no van actuar per a ell és perquè no eren ningú. Ningú no es podia negar si ell volia que cantessis a El Pardo. No podies escollir. Jo tinc unes relacions meravelloses amb tots els governs que hem tingut, jo no vull aïllar-me ni exiliar-me. Visc a Espanya i estaré amb aquell que governi en cada moment. Espanya em dona molta vida. Tenim els nostres defectes i ens agrada molt discutir, però no oblidem que són més les nostres virtuts”.

Rapahel, amb la família en l’estrena del documental / Europa Press

Una entrevista que acaba amb una confessió: “Hi ha molts artistes que moren i poc després ningú no els recorda. Jo sovint penso que crec que seré un d’ells… Tu confies que no? Que Déu t’escolti i m’ho apunto. Recorda’m tu, almenys”. Una por a l’oblit difícil de creure tenint en compte la repercussió que ha arribat a tenir Raphael.

Nou comentari