Martina Klein va arribar a Catalunya sent adolescent, el que va complicar la seva adaptació. Tres dècades després, però, la model es mostra feliç i orgullosa de la família que ha creat al costat d’Álex Corretja. Imatge de diverses marques, ha concedit una entrevista a El Mundo en la qual fa repàs de la seva trajectòria professional i en la qual reconeix que el món de la moda té un costat fosc.
No ha ajudat, tampoc, que ella sigui molt dura amb si mateixa: “Sóc poc bona amb mi mateixa, sí. Em sento capaç de tot i, al mateix temps, sento que si estic callada tot va millor. Em dedico a la moda des que tinc 15 anys, però el meu cos mai no ha estat a l’altura dels cànons. Sóc model i estic prima, però sempre he hagut de lidiar entre el que demanava el cànon i el que era jo. És perillós això, ja que porta a malalties incurables mentals i físiques. Jo, per sort, sempre he aconseguit tenir sentit comú i trobar un equilibri sensat”.
I reconeix: “Moltíssimes vegades he pensat que havia d’allunyar-me de la moda perquè m’estava fent mal. Em deia que m’havia de retirar i deixar que les més primes ho fessin tot… El problema és que em poso davant d’una càmera i m’ho passo pipa. És llavors quan penso que la gent que dicta la moda i decideix que els cossos han de ser així està molt equivocada… Jo a vegades miro fotos meves i sóc malíssima amb mi mateixa, perquè em puc veure grassa. Ara bé, millor això que veure’m malalta. Crec que aquesta és una reflexió que no ha arribat a les revistes i no sé si els interessa”.
Considera que la moda està inspirada, des de fa temps, en cossos massa prims: “Es basen en noies de figures filiformes. No crec que sigui un paperot això del body positive, però si Vogue decideix que agafarà aquest tipus de noia i Zara fa el seu catàleg basant-se en dones d’1,85 que pesen 40 kg… Doncs no podem fer més. És aquesta la gent que dicta la moda, la que totes mirem… I sembla que ens agrada mirar-ho i no sé per què“.
Una dura crítica compartida per moltes altres models, que segueixen reclamant un canvi de mentalitat i una acceptació dels cossos reals que encara està lluny de ser real en les passarel·les.
