Fernando Tejero confessa que va patir una forta depressió: “Vaig haver de medicar-me durant un any i mig”

Ha concedit una entrevista molt sincera en la qual demana que es parli més obertament sobre els problemes mentals

La trajectòria professional de Fernando Tejero és llarga i diversa. Ha interpretat papers de tota mena, el que l’ha ajudat a construir-se un nom en la indústria. Ha fet un repàs a la seva vida com a actor en una entrevista a El País en la qual revela que no tot ha estat un camí de roses, més aviat el contrari. “La meva arribada a Madrid va estar plena de descobriments professionals, però també personals. Em vaig conèixer més a mi mateix, em vaig escoltar més i vaig acceptar la meva homosexualitat. A Còrdova tenia xicotes, aquí vaig començar a tenir xicots”, confessa.

Fernando Tejero es considera un home “tímid i insegur” que ha hagut de fer front a situacions complicades: “Porto moltes pedres a la motxilla. Aquesta professió m’ha convertit en una persona que no hauria estat d’una altra manera”. Explica que va patir una època difícil en la qual va viure un parell de desgràcies en el seu entorn. Tot plegat va fer-lo caure en una depressió: “Jo era reticent a medicar-me, no podia creure que hagués de prendre antidepressius. Ara crec que és important parlar d’aquesta malaltia, verbalitzar el problema que molta gent pateix perquè és el mal dels nostres temps”.

Va medicar-se durant un any i mig i quan va veure’s prou fort va substituir les pastilles per l’esport: “Tampoc no em vaig imaginar mai que acabaria fent exercici cada dia”. L’actor va fer teràpia i meditació: “Necessitava algú que m’ordenés l’interior del cap i gràcies a això he après a viure aquí i ara. Vaig arribar a plorar mentre em mirava en el mirall, plorava de la tensió que sentia”.

Fernando Tejero, en el festival de cinema de Sant Sebastià / Europa Press

La pandèmia ha afectat molt la salut mental d’algunes persones, però aquest no és el cas de Fernando Tejero: “Per enllà del patiment per la pandèmia, el confinament em va sentar bé. Tenia el cap a mil per hora i em va donar pau. Vaig rellegir llibres oblidats, vaig tornar a veure pel·lícules clàssiques, a fer passejos amb les meves gosses… El confinament va suposar un abans i un després en la meva vida”.

Nou comentari