Manu Tenorio continua guanyant-se la vida gràcies a la música molts anys després del seu pas per Operación Triunfo. En el seu cas, va voler fugir de la pressió de les grans discogràfiques i gaudeix de més llibertat a l’hora de compondre els temes que va publicant de tant en tant. Ara que acaba de sortir la segona part de l’últim disc, el cantant s’ha sincerat sobre la seva manera d’inspirar-se en una entrevista a El Español. Ara bé, d’aquesta conversa ha cridat més l’atenció la part en què ha parlat de la seva vida personal. I és que ha reconegut que no va tenir bona relació amb el pare quan era petit, més aviat tot el contrari.
Amb el cor a la mà, ha lamentat que el seu pare “no va ser un exemple a seguir” precisament: “Tinc clar que no vaig néixer amb un manual d’instruccions, però la manera de relacionar-me amb el meu fill no serà des de la dictadura ni des de la superioritat“, ha dit tot referint-se a la mala experiència amb la que va haver de conviure ell.
Manu Tenorio parla de la dona i el fill en una entrevista molt personal
L’artista surt amb la periodista Silvia Casas des de fa 16 anys, quan la va conèixer en una galeria d’art. En aquesta entrevista, l’ha alabat amb molt romanticisme: “La meva dona és el meu timó i omple un buit. Sense ella, tot això hauria estat més dur. Em dona una motivació i una confiança constant que és vital per a un artista. Junts tenen un fill de 12 anys, de qui Manu Tenorio parla meravelles: “És un espectacle. Un dia anàvem en cotxe i vaig posar la cançó que vaig escriure quan Silvia estava embarassada. De sobte, veig que s’amaga perquè ningú no el vegi. En fer-ho, estava plorant i em va dir que no podia creure que tingui la sort de tenir un pare que escrigui cançons com ell perquè cap nen de l’escola no en tenia cap”.
Manu Tenorio ha confessat que compon la gran majoria de cançons des d’Eivissa i ha explicat per què. Diu que hi viatja des de fa molt de temps i que allà es troba la mar de bé. Si no vol treballar amb una discogràfica gran és perquè vol crear la seva música des de la tranquil·litat: “Volia desenvolupar un estil musical concret i, com que soc bastant tossut, emocionalment és tot més fotut. Si no ho feia així, seria un p… infeliç. Jo podria fer el que ells volguessin, però llavors no seria el que jo volia. Potser guanyaria més diners, però pujaria a l’escenari plorant”.
