L’Institut Coordenades de Governança i Economia Aplicada (ICGEA) ha elaborat una anàlisi sobre l’impacte de l’avantprojecte de Llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut i conclou que la norma impulsada pel Ministeri de Sanitat “parteix d’un diagnòstic equivocat sobre el model català” i pot acabar generant una forta deterioració funcional, competencial, econòmic i assistencial en el sistema sanitari de la comunitat.
L’informe sosté que el debat obert des del Govern central sobre la col·laboració públic-privada s’està abordant des d’una lògica aliena a la realitat històrica i estructural d’un sistema sanitari eficient que porta més de quaranta anys integrat en la xarxa pública catalana.
“El SISCAT no és un procés de privatització de la sanitat pública. És exactament el contrari: la incorporació històrica de fundacions, consorcis, ordes religiosos i entitats civils a un sistema de responsabilitat pública finançat i planificat per la Generalitat”, assenyala Jesús Sánchez Lambás, vicepresident executiu del ICGEA.
L’anàlisi recorda que Catalunya va ser la primera comunitat autònoma a assumir competències sanitàries, en 1981, i que la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (*LOSC) de 1990 va consolidar un model de provisió plural que integra baix finançament públic hospitals de tot l’espectre de titularitat.
Actualment, el SISCAT integra 68 hospitals d’aguts, 434 centres d’atenció primària, 102 centres sociosanitaris i 40 centres de salut mental amb internament, a més de milers de recursos de transport i emergències sanitàries repartits per tot el territori català.
MODEL CATALÀ
L’Institut Coordenades subratlla que el model sanitari català posseeix una singularitat històrica que el diferencia de la resta de sistemes autonòmics. Abans fins i tot de la creació del Sistema Nacional de Salut, Catalunya ja disposava d’una àmplia xarxa assistencial construïda a través de fundacions benèfiques, mútues industrials, ordres hospitalàries i consorcis territorials. Quan la Generalitat va assumir les competències sanitàries, va optar per integrar aquesta xarxa dins del sistema públic en lloc de substituir-la.
“El model sanitari català no va néixer d’una externalització de serveis públics preexistents. La xarxa hospitalària històrica és precisament la base sobre la qual es va construir posteriorment la sanitat pública catalana”, explica Jesús Sánchez Lambás.
L’anàlisi del ICGEA recorda que alguns dels principals centres del SISCAT (com l’Hospital Clínic, Vall d’Hebron, Sant Pau o Sant Joan de Déu) constitueixen avui autèntics pols europeus de recerca biomèdica, innovació clínica i transferència científica, l’autonomia organitzativa de la qual és un dels seus principals actius competitius.
L’Hospital Clínic desenvolupa una intensa activitat investigadora a través del IDIBAPS i del seu ecosistema universitari i científic vinculat a la Universitat de Barcelona; Vall d’Hebron s’ha consolidat com un dels majors complexos hospitalaris i de recerca biomèdica del sud d’Europa mitjançant el Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR); Sant Pau manté una potent estructura de recerca translacional i medicina personalitzada; i Sant Joan de Déu és referència internacional en oncologia pediàtrica, teràpies avançades i malalties minoritàries.
Per a l’ICGEA, bona part d’aquesta capacitat d’innovació ha estat possible precisament gràcies a models organitzatius flexibles, amb autonomia de gestió responsable i capacitat de col·laboració entre sistema sanitari, universitat, recerca bàsica i aplicada, amb el teixit empresarial.
“El debat polític nacional està intentant aplicar categories ideològiques simplificades a una realitat complexa. Equiparar el model català a un esquema de privatització és prejudiciós i un error conceptual que pot tenir conseqüències molt greus sobre la capacitat d’innovació biomèdica del sistema”, afirma Jesús Sánchez Lambás.
A més, l’ICGEA destaca que el model SISCAT ha mantingut un ampli consens polític i social durant dècades i ha estat preservat i millorat per tots els governs de distint signe a Catalunya.
L’ICGEA adverteix que l’avantprojecte transcendeix l’àmbit sanitari i pot acabar afectant el marc competencial autonòmic. Una regressió centralista que traeix el pilar del sistema autonòmic: aproximar els serveis al ciutadà en àmbits amb capacitat d’autoregulació.
L’anàlisi considera especialment rellevant que la llei converteixi la gestió indirecta en una fórmula “excepcional”, sotmesa a avaluacions tècniques prèvies i condicionada a requisits administratius que podrien dificultar la renovació de concerts estructurals del sistema català.
“No estem únicament davant una llei sanitària. Estem davant una norma que condiciona la capacitat de les comunitats autònomes per a organitzar els seus propis sistemes de salut, després del gran esforç reeixit d’aproximar la capacitat de decisió prop dels ciutadans que utilitzen el servei”, sosté Jesús Sánchez Lambás.
L’anàlisi recorda que l’Estatut d’Autonomia atribueix a la Generalitat competències exclusives sobre l’organització i funcionament del sistema sanitari català i alerta que una interpretació expansiva del text podria alterar de facto el model de provisió dissenyat per Catalunya des de fa més de quatre dècades.
En aquest context, l’ICGEA considera especialment preocupant la definició de “privatització” inclosa en l’avantprojecte, en incorporar referències àmplies a la participació d’entitats privades “en qualsevol de les seves modalitats”, una redacció que podria generar inseguretat jurídica sobre l’encaix futur de fundacions consorcis, i associacions que cobreixen els aspectes capil·lars del model de salut per a arribar on l’estat no aconsegueix, tots integrats en el SISCAT.
IMPACTE
L’anàlisi del ICGEA conclou a més que els centres concertats no són un complement marginal del sistema sinó una peça essencial de la capacitat assistencial de Catalunya i limitar la capacitat operativa de la xarxa concertada catalana no reduirà la pressió assistencial, sinó que pot agreujar-la. Els centres concertats representen una part estructural històrica del sistema sanitari català i proporcionen cobertura hospitalària, sociosanitària i de salut mental en múltiples comarques on no existeix infraestructura alternativa del ICS.
A la fi de 2025, el sistema sanitari català acumulava més de 914.000 persones en llistes d’espera per a intervencions, proves diagnòstiques o consultes externes, mentre que la demora mitjana quirúrgica aconseguia els 142 dies.
“Plantejar restriccions estructurals sobre el SISCAT i pensar que afeblint la xarxa concertada catalana reforçarà automàticament la sanitat pública en un context d’elevada pressió assistencial suposa ignorar completament la realitat operativa del sistema i com funciona realment l’assistència sanitària a Catalunya. El resultat pot ser exactament el contrari: més pressió, més demora i menys capacitat de resposta per als pacients”, afirma Jesús Sánchez Lambás.
L’anàlisi de l’ICGEA adverteix que qualsevol estratègia orientada a afeblir o substituir progressivament el model SISCAT tindria un impacte econòmic d’enorme magnitud per a les finances públiques catalanes.
L’informe recorda que Catalunya manté des de fa anys una forta tensió estructural entre el pressupost sanitari inicial i la despesa sanitària realment executada. En 2024, la despesa sanitària executada a Catalunya es va aproximar als 16.000 milions d’euros enfront d’un pressupost inicial de 12.800 milions, mentre que les previsions de despesa real per a 2026 podrien aconseguir els 17.250 milions. A això se suma l’increment de la despesa desplaçada acumulada en el sistema sanitari català, que segons dades de la Sindicatura de Comptes va superar els 3.600 milions d’euros.
“El sistema sanitari català ja opera sota una pressió financera extraordinària. Pensar que pot absorbir de cop la substitució de milers de llits, centres i professionals integrats avui en el SISCAT manca d’anàlisi econòmica”, assenyala Jesús Sánchez Lambás.
L’estudi subratlla que més del 24% de la despesa sanitària pública català es canalitza actualment a través de concerts amb entitats privades i sense ànim de lucre integrades en el sistema públic. La desaparició o limitació estructural d’aquest model obligaria a la Generalitat a assumir directament infraestructures, plantilles, sistemes tecnològics i costos laborals d’enorme dimensió.
Entre ells, la integració de més de 60.000 professionals subjectes actualment al conveni SISCAT en estructures estatutàries o funcionarials inevitablement més costoses. Així com la necessitat d’adquirir, absorbir o compensar patrimonialment desenes d’hospitals, centres sanitaris i dispositius assistencials actualment gestionats per fundacions i consorcis o l’adaptació administrativa, tecnològica i organitzativa de centenars d’estructures sanitàries a models de gestió directa.
“El debat no pot plantejar-se en termes ideològics abstractes. El model català no sols té una dimensió assistencial i territorial; té també una dimensió econòmica i científica crítica. Substituir-ho entranya un retrocés d’almenys deu anys i requeriria recursos financers que avui cap administració té disponibles”, afirma Jesús Sánchez Lambás.
El ICGEA adverteix també que l’efecte de la llei ja comença a sentir-se abans fins i tot de la seva eventual aprovació parlamentària. Segons l’anàlisi, la incertesa reguladora sobre el futur dels concerts i dels mecanismes de col·laboració estaria ja afectant decisions de planificació, inversió i contractació en nombrosos centres del SISCAT.
“La incertesa sobre el marc regulador és ja avui un factor de deterioració del sistema. El mal no comença quan una llei entra en vigor; sinó quan hospitals i centres deixen de tenir certituds sobre el marc en el qual han de planificar inversions, plantilles o activitat assistencial”, sosté Jesús Sánchez Lambás.
L’ICGEA considera que el principal risc de l’avantprojecte no és únicament sanitari, sinó estratègic: qüestionar un model que ha permès a Catalunya sostenir durant dècades una de les xarxes assistencials, científiques i d’innovació biomèdica més avançades del sistema espanyol.
