Jaume Balmes és el protagonista del quart capítol del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María de los Ángeles Pérez Samper, que dedica el primer capítol a Estefania de Requesens, el segon a Antoni de Capmany i el tercer, a Agustina d’Aragó.
Balmes va morir el migdia del 9 de juliol del 1848, a Vic, la seva ciutat natal, a 38 anys, víctima d’una tuberculosi galopant. Va morir envoltat d’amics que estaven pendents de les seves darreres paraules, que van ser Domine, fiat voluntas tua. Disposem de diversos testimonis fidedignes de com van transcórrer aquelles darreres hores. El seu darrer any de treball havia estat una mica més que intens i a la seva família es va imposar la convicció que l’estudi desmesurat havia precipitat la malaltia, encara que hi va haver altres forces que van empènyer en la mateixa direcció. En tot cas, vuit mesos abans, l’octubre del 1847, havia tornat del seu tercer viatge a París i a Madrid amb una forta opressió al pit, encara que llavors no semblava una malaltia tan greu.
Criticat pels catòlics més intransigents per una de les seves obres
Escrivia novament al seu secretari, Benito García dels Santos: “Em pregunta vostè quines són les meves ocupacions actuals? Estic traduint al llatí la Filosofia Elemental; escric una obra de matemàtiques; em dedico amb afició a l’hebreu, sense abandonar-lo des que vostè se’n va anar; i quan em queda alguna estona lliure, ho faig a la bona de Déu, i de vegades embruto el paper escrivint qualsevol cosa. Així anem passant la vida”.
És possible que amb aquest escriure “a la bona de Déu” a què es refereix estigués pensant en allò que constituïa la seva preocupació fonamental aquells mesos en què havia d’haver descansat una mica més i treballat una mica menys. I era la redacció de Pius IX, un assaig que desencadenaria les ires persecutòries dels catòlics més intransigents, que van accelerar, sens dubte, l’avenç de la malaltia.
Balmes s’havia lliurat a la redacció del que seria el seu darrer llibre amb veritable passió: “Potser [llegim al primer capítol] podem aplicar aquí una dita del comte de Maistre: ‘Això no és un esdeveniment, sinó una època. Meditem sobre ella, sense prevenció, sense passions, per amor a la veritat’”. La seva idea força era que Pius IX s’enfrontava a una Europa que ja no era la de la Santa Aliança, sinó més aviat la que anunciaven els esclats revolucionaris que des del 1789 no deixaven de produir-se. És a dir, que la religió ja no podia esperar el suport de la política, i aquella suposadament perfecta simbiosi era fruit d’un altre temps i una altra mentalitat; el poder temporal de l’Església estava més lligat, ho havia d’estar, a l’esperit dels seus feligresos que a aconseguir el suport de les potències del Nord (França, Bèlgica, Alemanya, Anglaterra, Estats Units).
Pius IX, dirà Balmes, és un papa jove i amb energia que es pregunta si no és preferible mirar de cara al futur que aferrar-se al passat i, per tant, es veu capaç d’assumir la responsabilitat de liderar l’esperit que marca una nova època. Heus aquí la nova política del papat, seguirà Balmes, que encaixava perfectament amb la seva actitud davant de tots els importants canvis que experimentava el segle en què vivia: si bé és perillós el crit de llibertat, també amaga perills la invocació, gairebé sempre afectada, de l’ordre i l’autoritat com a únics principis dirigents. És el camí més ràpid per al desastre. “Qui això escriu, conclou, no representa res ni ningú, ni el clergat ni el poble espanyol: només és un home que dona la seva opinió, però està convençut que el seu cor no l’enganya quan li diu que els espanyols, tant del poble com del clergat, no es diferenciaran en això del poble i del clergat de la resta de països catòlics”.
Una tempesta al Vaticà
Gravíssim error d’apreciació… El llibre es va publicar la tercera setmana de novembre del 1847. Dos exemplars van sortir immediatament cap a Roma, enviats pel cardenal Brunelli. I… es va desencadenar la tempesta. “Va ser l’hora de les tenebres, quan tothom va creure que tenia dret a fer i dir el que volgués contra el defensor del Papa”. La veritat és que arran de la publicació va anar creixent una enverinada profunda contra Balmes que es va estendre ràpidament entre els catòlics adquirint autoritat a mesura que la situació política es complicava, tant a França com a Itàlia.
Qualsevol defensa que es fes del llibre provocava immediatament una o més refutacions. “Es reunien antecedents, no només de l’escriptor, sinó de l’home, fins que l’home i l’escriptor van caure sota el poderós domini de la premsa”, escriurà un dels seus biògrafs. A les crítiques impreses van començar a sumar-se les desqualificacions verbals, els anònims i les demostracions insolents cap a la seva persona, ferint cada cop més el noble cor de Balmes. A la capital, se li negava la salutació, se n’evitava el contacte i la relació, se li increpava pel carrer: “(N)o va faltar qui portés la seva bogeria i crueltat a presumir (i això va passar davant els nostres ulls) d’aquestes manifestacions repugnants i indignes de persones ben nascudes”, segueix Còrdova. El de vigatà havia aconseguit atreure cap a la seva figura les ires i vituperis que fins aleshores es dirigien en exclusiva a Pío Nono. N’hi havia que el tractaven com el Lamennais espanyol, els qui sostenien que la seva única pretensió era fer amistat amb el nou Papa i aconseguir així el bonet cardenalici per la via de l’elogi. L’onada d’“odi teològic” estava cada cop més desencadenada contra ell i, de fet, només la seva mort tancaria aquella campanya de ferotge desprestigi contra el sacerdot i filòsof català que va escriure tota la seva obra en castellà.
Una gran solitud
Balmes es trobava en una solitud espantosa perquè, fins i tot als seus amics i admiradors de la seva doctrina, la publicació de Pius IX els va semblar inoportuna, un desencert en aquella delicada conjuntura vital on es trobava l’escriptor i referent fins poc abans del pensament catòlic més innovador. Hi va haver qui ho va fer saber i va haver-hi qui es va mantenir en silenci, cosa que va aprofundir l’aïllament d’aquell home que intentava bregar entre posicions contràries buscant sempre punts d’acord, però en el context del seu propi ideari. “Hi ha moments que em quedo com abatut i perdo l’afició a escriure. Només em reconforta la consciència, i trobo un gran plaer a conversar amb tu”, escriu al seu amic Antoni Ristol en plena crisi.
Per a Balmes, perdre l’afició a escriure significava perdre l’afició a viure, ja que no concebia la segona sense la primera. El gener del 1848, dos mesos després del seu assaig apologètic de Pius IX, es va sentir de nou malalt, va tenir la seva primera hemoptisi greu, i va decidir tornar a Barcelona. Així ho va aconsellar també el seu metge i amic, Joaquín Gil. El cercle més íntim d’amistats també veia necessari que sortís d’aquell ambient madrileny de passions enverinades com més aviat millor.
La carta al seu secretari en què intentava tranquil·litzar-lo
La processó en el seu cas només anava per dins i la carta de comiat que escrivia al seu secretari el dia abans de la partida no feia pensar en la tragèdia personal que, això no obstant, vivia:
“Molt senyor meu i estimat amic:
Demà surto cap a Barcelona. Contestant la seva, li dic que estic completament tranquil, i que m’estranyo que vostè no ho estigui més. Bah, Bah! Si coses tan petites ens preocupessin, què passaria amb les grans desgràcies? La veritat, la virtut, la consciència, Déu: heus aquí els punts fixos on s’ha de clavar la nostra vista: la resta passa. Estic molt atrafegat”.
Instal·lat de nou a Barcelona, en pocs dies va recuperar el seu hàbit de treballar tretze i catorze hores diàries, centrant-se a finalitzar un objectiu esgotador i sense sentit: preparar la versió llatina de la seva Filosofia Elemental, duríssima tasca que alternava amb l’estudi de l’hebreu i les seves lectures sobre la Revolució Francesa, absorbit com estava per la inestabilitat social i política que es vivia a tot Europa i a la qual volia aportar el seu propi punt de vista.
No volia veure la malaltia
El 14 o 15 de maig va patir a Barcelona la segona crisi, una altra forta hemoptisi acompanyada de febre, calfreds, tos i una gran tristesa. Els símptomes de per si eren alarmants (a ells s’hi afegiria un insomni gairebé complet que ja no el va abandonar), però una vegada superada la crisi, almenys aparentment, Balmes no va voler donar importància a la seva salut i es va negar a creure que patia de tuberculosi.
Potser ja era una situació de pre-deliri la que li feia negar la rapidesa amb què avançava la seva malaltia, ja que seguia amb els seus plans de viatjar a Roma i conèixer Pius IX. Potser era la passió íntima que guiava el seu esperit la que el duia a desentendre’s del seu estat físic, com si ignorant-ho la malaltia pogués deixar d’existir i manifestar-se. A un amic que, alarmat, va requerir notícies sobre la seva salut, li va respondre: “Estic molt bé [no ho estava]. Hi ha dos homes, un espiritual i un altre corporal. Del corporal no m’ocupo”.
No hi havia manera de convèncer-lo que havia arribat el moment de tornar a Vic perquè l’única esperança de recuperació podia estar a l’aire muntanyenc i vigoritzant de la seva ciutat natal. El bisbe de Girona li va oferir el palau episcopal, on tantes hores havia passat consultant la seva magnífica biblioteca, però ell va preferir acceptar la invitació de Gertrudis Bojons, veient ja que la feina li resultava impossible. La senyora Bojons era amiga seva, disposava d’una àmplia i senyorial casa al centre de la població que incloïa a més un oratori, com era habitual a les cases principals, i això va fer que la preferís a la del seu germà Miquel o la més pomposa del palau episcopal. El 27 de maig, Balmes acompanyat de Miquel Balmes i de la família d’aquest darrer, es desplaçava finalment a Vic, la ciutat que el veuria morir dos mesos després. A la seva mort es publicarien ni més ni menys que cinc biografies de l’escriptor i sacerdot, cosa que dona idea de l’impacte que la seva figura havia aconseguit.
El vigatà, amb una obra que amb prou feines havia pogut madurar, va ordenar el seu pensament en el corrent més d’acord amb el seu amor per la lògica: defensar racionalment i històricament els dogmes de la fe cristiana. ¿Potser es podia arribar més lluny a Espanya quan l’única filosofia que s’ensenyava a les universitats era l’escolàstica? Sens dubte va dedicar massa esforços a l’apologètica, de la paraula grega apologia, que significa la posició de defensa contra un atac.
L’apologètica va experimentar un gran desenvolupament a tot Europa arran de la Revolució Francesa, quan va sorgir una reacció conservadora i catòlica, especialment a la mateixa França, disposada a demostrar que l’Església era capaç de fer front a qualsevol cataclisme, gestant-se llavors una teologia aplicada als problemes que la humanitat tenia plantejats i que havien conduït a l’ímpetu revolucionari del 1789 i al Terror que va venir després.
Jaume Balmes era un home marcat per aquells esdeveniments, com ho van estar els principals apologistes europeus del XIX, clergues o laics. Perquè una de les notes més característiques de l’apologètica vuitcentista va ser una iniciativa fonamentalment seglar (Chateaubriand, Maistre, Lamennais…). A Espanya la figura més visible d’aquest catolicisme humanista i desitjós de combatre la desigualtat social des d’una perspectiva religiosa, encara que ja vorejant el socialisme, seria Concepción Arenal, l’obra de la qual amb prou feines va ser entesa pels seus contemporanis. Queda per estudiar-la com a hereva de Balmes. I queda per actualitzar la figura d’aquella estrella fugaç que va brillar i va ser abatuda.
