Antoni de Capmany Suris i de Montpalau (1742-1813) és el protagonista del segon capítol del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María de los Ángeles Pérez Samper, que dedica el primer capítol a Estefania de Requesens.
Es tracta d’un personatge que ha estat històricament una figura polèmica, la valoració política i cultural del qual ha suscitat tota mena de lectures. El 1871 se’l va incloure a la Galeria de Catalans Il·lustres, situada al Palau Requesens, la seu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La intel·lectualitat nacionalista de començaments del segle XX va ser hipercrítica amb Capmany a qui se li va adjudicar l’etiqueta de traïdor, que tant s’ha exercit en el món nacionalista. Rovira i Virgili el va anomenar “falsa glòria catalana” i va denunciar el seu “conformisme abjecte” i “servilisme domèstic” i Frederic Rahola li retreia que “posés més ulls a la nació sencera i als principis abstractes que a la seva regió natal”. El contrapunt a aquesta imatge negativa el representen les visions traçades per historiadors de l’economia i del pensament català com ara Pierre Vilar, Emili Giralt, Ramon Grau o Ernest Lluch. Aquesta imatge l’ha portat a ser considerat el pare de la història econòmica catalana i espanyola per les cèlebres Memorias historicas sobre la marina, comercio y arte de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792).
Una trajectòria amb quatre etapes
La trajectòria de la vida d’Antoni de Capmany es pot estructurar en quatre etapes, amb perfils diferents de la seva figura. La primera etapa ve marcada per la seva condició de militar del 1742 al 1770. De família de comerciants de Sant Feliu de Guíxols, el seu avi Jerónimo havia estat austriacista, destacant en la defensa de Girona davant de Noailles. Però ell es va integrar perfectament a l’Espanya borbònica. Va estudiar al Col·legi Episcopal de Barcelona i va ingressar al Regimiento de Dragones de Mèrida, arribant a subtinent. Va participar en l’expedició de 1762 a Portugal. Va recalar a Utrera, on es va casar amb Gertrudis de la Polaina i Márquez el 1769. Un any més tard, es va retirar de la vida militar projectant-se cap a la vida civil.
La segona etapa (1770-1808) de la seva trajectòria es podria definir com la del prototípic il·lustrat. Va ser elegit membre de l’Academia Sevillana de Buenas Letras amb el seu discurs d’ingrés el 1773. Va utilitzar llavors el pseudònim de Pedro Fernández, escrivint Comentarios sobre el doctor Festivo. En aquest context, va col·laborar activament amb l’intendent Pablo de Olavide en l’operació Nuevas Poblaciones.
En el procés inquisitorial d’Olavide, que es va obrir el 1775, Capmany va ser citat el 29 de juliol del 1777 i va fer declaracions clarament imputadores contra el peruà, el qual presenta com un dictador que imposava les seves normes als seus administrats i col·laboradors amb abús d’autoritat. Capmany va deixar Andalusia i se’n va anar a Madrid el 1774. Aquí es faria amic de Jovellanos i ingressaria a la Real Academia de la Historia el 1776, on destacaria com a censor.
La tercera etapa de la vida de Capmany ve marcada per la condició de patriota. L‘obra arquetípicament representativa d’aquest vessant és la seva Centinela contra franceses, escrita entre agost i octubre del 1808, amb crítiques ferotges tant a Godoy com a Napoleó. El 3 de desembre del 1808, Capmany se’n va anar a peu de Madrid a Sevilla i deixa la seva família a Madrid. Va arribar a Sevilla l’1 de gener, va oferir els serveis a la Junta Central. El 1810 aquesta va decidir refugiar-se a Cadis i Capmany la va seguir.
A la seva obra posa de manifest el seu odi a Godoy, encara que inicialment va intentar guardar les formes. Godoy havia emergit a l’horitzó polític el 1792 després de la caiguda d’Aranda. Però la principal agressivitat la va abocar Capmany contra Napoleó, l’invasor. La imatge de Napoleó va ser bona a la societat espanyola, almenys des de l’òptica més liberal, fins al 1808, amb prevencions, això sí, creixents, sobretot des del 1807. La cosa canvia radicalment des del maig del 1808. Llavors emergeix l’arquetip del tirà d’Europa amb totes les connotacions perverses. Capmany compara Napoleó amb Mahoma, Neró, Calígula, Àtila i altres tirans. La seva bel·ligerància antifrancesa va ser ferotge.
La quarta i última etapa de Capmany és la del constitucionalista, diputat a les Corts de Cadis. Es va traslladar a Cadis el 1810 com hem dit. Les Corts van començar el 24 de setembre d’aquell any. Dels 308 diputats, 22 van ser catalans. Inicialment n’hi va haver 17.
En la seva actitud política a les Corts va fluctuar: va votar amb els liberals a favor de la llibertat d’impremta i en contra d’aquests respecte a la supressió de gremis que ell enyorava (sessió del 19 d’agost de 1812) i de nou a favor dels liberals el gener de 1813 quan, després d’aprovada la Constitució, es va sotmetre a debat què calia fer amb la Inquisició. Ell va votar entre els 90 que van declarar que la Inquisició era inconstitucional contra els 60 que van votar a favor del manteniment del Sant Ofici. En tot moment Capmany a les Corts es va mostrar monàrquic (intervenció del 13 d’octubre de 1811) i confús respecte a Amèrica (18 de setembre de 1811).
Contradiccions típiques del temps que va viure
El pensament polític de Capmany va arrossegar les contradiccions dels temps que li va tocar viure. Va assumir l’apologia d’Espanya en la mateixa mesura que la crítica al país. Fins al 1789 va ser un liberal il·lustrat. L’inestable equilibri nació-progrés es trencarà el 1789. El pànic de Floridablanca va obligar Capmany i la immensa majoria dels il·lustrats a renunciar o al liberalisme o a la seva consciència nacional espanyola, a escollir entre el progrés i l’espanyolitat. Capmany va escollir clarament la segona opció, es faria el més patriota de tots, i la majoria seguiria pel mateix camí.
L’any 1808 radicalitzaria la seva posició lliscant cap al patriotisme nacional. Per a Capmany el concepte de nació és més cultural i emocional que polític, lligat a la Monarquia. Per ell els ingredients de la identitat nacional van ser la llengua, els costums, les lleis, la consciència comuna, la sang, la terra, la història, l’amor, la mare… Una visió emocional de la nació. Capmany distingeix “país”, que identifica amb “territori”, de “nació” o de “pàtria”, que identifica amb unitat de voluntats, vinculada a unes lleis, costums, llengua, consciència militant davant d’altres nacions. Concepte típicament cultural de la nació.
L’obsessió de Capmany el 1808-1809 és la unitat de la nació, la unanimitat de la resistència. I per això no dubta a apel·lar a la sang, la terra, els avantpassats, l’herència, l’amor, la imatge de la mare… L’eix de la identitat nacional és la llengua espanyola alhora que el constitucionalisme històric. Tot i assenyalar la “llastimosa degeneració que en aquests darrers dos anys anava experimentant la nostra llengua”, Capmany efectua una tancada defensa de l’espanyol, que considera superior a les altres llengües.
Complexa ambivalència amb el català i defensor del castellà
La supremacia del castellà sobre el català és, per a ell, ben palesa. Capmany posseïa amplis coneixements filològics de català, especialment de la filologia catalana antiga. Això no obsta perquè a les seves memòries la qualifiqués d’“idioma antic provincial, mort avui per a la República de les Lletres, i desconegut de la resta d’Europa”. Aquesta opinió la manté a la seva edició traduïda del Libro del Consulado, sense deixar de valorar la importància cultural del català com a llengua que, des del segle XII fins a principis del XVIII, va ser nacional. L’estima de Capmany pel català seria, segons Hina, innegable, però referida al català medieval, no transferible a la llengua catalana contemporània. Capmany opta pel castellà “per a universal intel·ligència dels lectors” arribant a convertir-se en un purista d’aquesta llengua, cosa que no li va impedir que Alcalá Galiano, amb sorna, li retragués la mala pronunciació, l’accent i els girs, enterament catalans.
El seu sentit de nació va ser un i alhora plural. Va distingir Castella d’Espanya i va intentar conjugar la unitat política de la nació amb la pluralitat de nacions culturals que la componen. Va compartir l’article 1 de la Constitució de 1812, que proclamava el següent: “La sobirania nacional resideix essencialment en la nació, i per això mateix pertany a aquesta exclusivament el dret a establir les seves lleis fonamentals i la nació espanyola és la nació de tots els espanyols de tots dos hemisferis”.
Concepció d’Espanya com a nació de nacions
Tenia clar que hi havia un constitucionalisme històric procedent de la Corona d’Aragó i de les províncies basques i Navarra. Tenia plena consciència de la varietat: “Què seria dels espanyols si no hi hagués hagut aragonesos, valencians, andalusos, extremenys, catalans, castellans…? Cadascun d’aquests noms es refereix a les petites nacions de què es compon aquesta gran nació”, establint la diferència de la gran nació amb les petites nacions: “Ens anomenem diputats de la nació i no de tal o tal província. Hi ha diputats per Catalunya, per Galícia, etcètera; però no de Catalunya, de Galícia; llavors cauríem en un federalisme, o diguem-ne provincialisme, que desconcertaria la força o concòrdia de la nació de la qual es forma la unitat”.
Capmany va ser, en definitiva, el primer a postular la nació de nacions, un concepte que van plantejar anys més tard Luis Carretero Nieva i Anselmo Carretero Jiménez, tots dos socialistes segovians. Aquest concepte va acabar projectant-se en la redacció dels articles 1 i 2 de la Constitució de 1978. El debat unitarisme-federalisme obert per Capmany està lluny de tancar-se.
