Ara mateix deuen estar dins la foscor d’una caixa forta, molt poca gent els ha vist. Són unes dotzenes de croquis, diverses pàgines d’estudis, un storyboard complet i, sobretot, vuit pàgines a llapis d’una aventura incompleta de Tintín que Hergé va deixar de banda cap al 1960. Es coneix part d’aquest material i els experts coincideixen a dir que es tracta d’alguns dels millors treballs d’Hergé, elaborats en una època de maduresa en l’espai que va quedar entre la publicació de ‘Tintín al Tíbet‘ (1958) i ‘Les joies de la Castafiore‘ (1963).
La gènesi de ‘Tintin et le Thermozéro‘ neix d’un dels periodes de sequera creativa d’Hergé, que podien allargar-se durant anys davant la desesperació del seu equip de col·laboradors i, sobretot, de les editorials que gestionaven una demanda creixent -i mundial- de les aventures del reporter belga. Abans i tot de la publicació de ‘Tintín al Tibet’, a Hergé li havia cridat l’atenció un retall periodístic en què un parell de famílies nord-americanes havien estat contaminades accidentalment pel trencament d’un recipient radiactiu. Són els anys de la Guerra Freda i les cartelleres s’omplen de pel·lícules amb trames recargolades d’espies i agents dobles. Hergé, un apassionat del cinema, veu l’oportunitat de muntar una aventura trepidant i, mancat d’inspiració, li demana a Jacques Martin -el seu principal col·laborador en aquella època- que escrigui un guió a partir d’aquell accident inicial.
Però la feina de Martin és debades. Hergé la rebutja sense gaires manies i li proposa a Greg (aleshores de moda gràcies a la sèrie d’Achilles Talon) de construir el guió. El resultat són quatre o cinc versions d’una història trepidant, molt hitchcockiana, amb un accident de cotxe, robatoris, trets, acció… Fins el punt que segresten el capità Haddock! Tot plegat, per la possessió d’un invent extraordinari; una bomba altament destructiva, fins i tot sense oxigen. És a dir, l’arma definitiva per a la conquesta de l’espai, amb un poder de destrucció total (el mateix Tintín diu: “On és ara, aquest prototip al costat del qual un bomba atòmica no és més que un petard inofensiu?“). Màxim suspens.
Hergé, en un primer moment, s’entusiasma amb la història i torna a prendre el llapis. D’aquí surten vuit pàgines extraordinàries, plenes d’acció, que prometen convertir-se en una de les grans aventures del millor Hergé. Però el creador de Tintín ni sap ni pot renunciar a res respecte al seu personatge. Acostumat a la pròpia intuïció, el guió de Greg li sembla massa encotillat, sense marge per a la inspiració. En aquell moment apareix la proposta d’una pel·lícula de dibuixos animats i Hergé li canvia l’encàrrec a Greg. Es tractarà de l’única aventura de Tintín firmada per algú que no sigui el seu creador. ‘Tintín i el llac dels taurons‘ s’estrenarà el 1972. Hergé, però, pren distància amb el resultat. I, de fet, molts tintinòfils reneguen de ‘Tintín i el llac dels taurons’, tot i que els Studios Hergé en van fer una versió en còmic.
Però el fet és que ‘Tintin et le Thermozéro’ era una bona idea i Hergé va voler donar-li sortida. Existeixen alguns esborranys posteriors (o l’obra quasi acabada, hi ha diverses versions) en què Bob de Moor, cap dels Studios Hergé, va intentar traslladar l’acció a una sèrie secundària: Jou, Zette i Jocko. Però Hergé va tornar a canviar d’idea per encarregar-li a Bob de Moor una reedició millorada de l”Illa Negra’. I el Thermozéro va tornar al calaix d’on no n’ha sortit mai més.
La posició de la vídua d’Hergé i els edicions pirates de Tintín
El guió de Greg acabava amb la sorpresa final que la bomba de l’espai era un invent de Silvestre Tornassol. Un insecticida inofensiu, al qual li faltava un ingredient, que havia estat confós amb l’arma de la fi dels mons. Però el final editorial de ‘Tintín et le Thermozéro’ està per escriure. Per ara, tot i la intensa demanda, la vídua d’Hergé sempre s’ha negat a publicar l’obra en cap dels formats imaginables. Però els rumors no s’han aturat mai…
Queda, com a petit consol, un grapat de pastiches, edicions pirates de diversa qualitat que intenten acabar el que Greg i Hergé van començar. La majoria són introbables. Com tampoc no és fàcil fer-se amb l’única publicació oficial (1989) de les pàgines a llapis, dins d’una integral de l’obra d’Hergé a càrrec de l’editorial Rombaldi, avui desapareguda. I queda, sobretot, l’esperança de milions de lectors de Tintín que s’imaginen a si mateixos, per última vegada, amb el plaer de sortir de la llibreria amb una nova aventura de Tintín sota el braç.
1 
