I allà estava. Ian Paice ha il·luminat, aquest dimecres, la Sala Barts de Barcelona amb un homenatge legítim a la llegenda de la qual n’és l’heroi més fidel: Deep Purple. Ell ha estat l’únic bateria dels Purple i això no és qualsevol cosa, amb algun solo que recordava -versió escurçada- la mítica lliçó de The Mule, a Made in Japan. Paice i els Purpendicular no es van deixar res, com feia notar l’arrencada amb un Highway Star molt solvent. Per alguna cosa el sempre terrible Ritchie Blackmore els ha beneït amb un “són una gran banda” que els legitima encara més.
Efectivament, Paice i els seus van semblar tan Deep Purple que el cantant, l’irlandès Robby Thomas Walsh, es mimetitzava amb Ian Gillan a Child in time, amb David Coverdale a Stormbringer i fins i tot amb Glenn Hughes (aviat a la sala Apolo) amb (gairebé) aquells aguts que trencaven el vell Made in Europe. I tot això, amb excursions a Whitesnake i, fins i tot, al vell Buddy Guy. En definitiva, una lliçó que anava molt més enllà d’escoltar, una vegada més, aquell Smoke on the water que justifica l’amor pel hard rock universal.
