Tequila, barrets amples de palla, menjar picant, calor sufocant, llargues migdiades, festes i ball… Tots aquests tòpics, barrejats dins d’una coctelera, van generar el que, paradoxalment, ha acabat esdevenint una nova icona de la identitat mexicana i, per extensió, llatinoamericana, per contraposició a l’hegemonia blanca i anglosaxona. Era l’estiu de 1953 (29 d’agost) i el nou heroi de la Warner es va anomenar Speedy Gonzales (amb una essa final que es va imposar a la zeta normativa), sempre caracteritzat com el “ratolí més ràpid de tot Mèxic”.
A la mateixa velocitat va adquirir la fesomia i la indumentària que l’ha acompanyat sempre, amb un barret charro, camisa blanca, pantalons fins als genolls i un mocador vermell molt cridaner, a l’estil dels dels Sanfermins navarresos.
Els directors Robert Mckimson i Friz Freleng van aportar-li personalitat i, en especial, li van assignar el gat Silvestre com a adversari recorrent. Un gat a qui Speedy Gonzales i la resta dels ratonins mexicans consideren gringo, amb l’afegit que la cursa fins la fàbrica de formatge que volen assaltar és una metàfora clara de la cèlebre frontera entre els Estats Units i Mèxic. Speedy va comptar amb la veu del genial Mel Blanc, el mateix doblador que va donar personalitat a Bugs Bunny, Porky Pig, l’ànec Duffy (Pato Lucas, en castellà) i a bona part dels grans personatges de l’animació nordamericana, amb permís de Disney.
Però l’èxit, sovint, té contrapartides. Els curts de Speedy Gonzales van ser interpretats com a racistes respecte als mexicans i els llatins en general. No exactament per la personalitat de Speedy, que és generós, actiu i molt intel·ligent, sinó per la descripció del context mexicà. Sovint hi apareix un cosí del protagonista, anomenat Slowpoke Rodrigues (lent Rodrigues), que és mandrós i indolent i, en general, els ratolins mexicans apareixen sempre de festa, sovint bevent i sense treballar mai. De fet, aquests balls i celebracions són un dels incentius de Speedy, sempre més interessat en les ratolines que no pas en l’acumulació de formatge.
De ser considerat un tòpic racista a ser reivindicat com una icona pels mateixos mexicans
Per tot plegat, el 1999 la Warner va decidir acabar amb el personatge. Sorprenentment, però, van ser els grups de pressió mexicans i llatins els que van reivindicar el rescat del ratolí, que es va recuperar l’any 2002, sempre amb l’advertiment previ que alguns continguts poden ser interpretats com a racistes o incorrectes. Speedy, en qualsevol cas, ja s’havia convertit en una icona mexicana i el seu crit de guerra -“ándale, ándale, arriba, arriba!”– havia donat la volta al món en el castellà original.
La imatge de Speedy Gonzales ha estat utilitzada en moltes ocasions per a tot tipus de finalitats. Una cèlebre campanya publicitària de Volkswagen associava la velocitat del ratolí al del seu nou Golf i s’ha fet servir a centenars de restaurants de menjar mexicà i, fins i tot, en parcs d’atraccions. Però cap èxit tan perdurable com la cançó de Pat Boone (1962), dedicada al personatge -i amb la veu del propi Mel Blanc- i que ha estat versionada dotzenes de vegades en diversos idiomes, travessant diverses generacions, fins el punt que continua essent enormement popular.
Setanta anys després de la seva aparició, Speedy Gonzales continua corrent tan ràpid com sempre. Tan irònic com el primer dia i, paradoxalment, sense cap respecte pel gringo que el va imaginar. Ándale!
