Aquesta sí que és una entrevista rara. Perquè Sergi López se’n sent. Diu d’ell mateix que és “rar”. Quan parla López ho barreja tot, es dispersa, no acaba les frases, s’atrotina i et mareja, el cervell li va més ràpid que la llengua, però tot això paga la pena, perquè tot acaba de tenir un sentit. Un sentit quasi complet. S’acaba d’estrenar Sirât, la seua darrera pel·lícula, premi del jurat a Canes, i Sergi López està en la cresta efímera d’una nova ona de reconeixement. Ací parla del seu començament, de la sensació que tenia de ser un impostor, que diu que ja ha superat, i del cine que ha anat acumulant i apilant amb els anys. Ho explica i quan parla i gesticula sembla que estiga rodant. O quan roda parla i gesticula com és ell. Ves a saber. En tot cas, Sergi López és un fenomen cinematogràfic que es declara gens cinèfil i que es defineix com a “indepe”, però, sobretot, com a antifeixista. Afirma López que tot açò, el sistema aquest, “petarà”. Petarà? Una cosa és segura: ell ho explicarà i s’explicarà amb el cine que, per aclarir-nos, hem decidit que es diga “d’autor”. Per a “autor”, però, ell mateix.
Per què diu vostè darrerament que ara comença de zero?
Que em parli de vostè m’agrada molt.
En les entrevistes és això.
Senyor Sanchis, puc haver dit que començo de zero perquè el fet d’actuar, malgrat que tingui experiència, que hagi fet moltes coses i que pugui tenir una tècnica o un aprenentatge, comporta que a cada escena comences de zero. L’experiència serveix de ben poc, o potser sí que serveix, però no pots fer una escena dient-te: “Ahir en vaig fer una que estava bé!”. Cada vegada que rodes allò és present pur, comences de zero.
A mi m’ha semblat entendre, parlant amb vostè fa poc, que ara viu un moment diferent, un moment especial…
Ah, sí, potser. Si vostè ho diu…
És horrible. Diu vostè coses i després se n’oblida…
Sí. Soc així. Però ara que ho diu, sí… Estic en un moment particular, per diferents coses personals de la meva vida. M’he canviat de lloc, he canviat d’entorn… Sí, sí, als 59 anys estic com recomençant. En torno a trobar vivint sol i, d’alguna manera, partint de zero, sí. Estic reestructurant una mica què és el que vull que sigui la meva vida, qui vull que sigui al meu costat, què vull fer, quins hàbits hauria de tenir que no tinc. En aquest sentit, té raó, l’hi dec haver comentat.
Aquest nou estat de gràcia el pot portar a moments d’eufòria i de desconcert, de depressió…
O les dues coses alhora. Hi ha dies que em sembla que soc l’hòstia en vinagre i uns altres que veig que em faig gran.
Bipolaritat, en diuen ara…
Sí. És que segurament això és així. Com allò que diem de la veritat. No n’hi ha una. Tot és veritat alhora. Estem triomfant i a la vegada anem cap avall.
De fa un temps és vostè més Sergi López? És a dir, entra a rodar i fa de vostè mateix?
És una barreja de coses. En certa manera, tinc una sobredosi de Sergi López perquè sento parlar d’aquest nom com si fos algú, que la gent reconeix, i alhora soc jo. De vegades em canso de sentir parlar de mi, de sentir aquest nom. Però, d’altra banda, també hi ha una part que en gaudeix, perquè tinc la sensació que, de manera una mica intuïtiva, una mica innocent, des de bon començament el personatge de Sergi López m’ha semblat que, com més s’assembli a mi, millor.
Jo treballo en cinema i no soc gaire cinèfil. Em sento més còmode dient: “No soc cinèfil, no en tinc ni puta idea, saps?”. És millor partir d’aquí que no pas inventar-se una certa cinefília que podria fingir, perquè alguna cosa en sé. Amb aquest personatge que comença per baix, una mica a la defensiva, també m’hi reconec. No és, però, viure un personatge d’una banda i un altre, de l’altra, perquè això pot fer més mal al cap.
Ja…
Ja…
Però quan comença una nova pel·lícula entra amb més seguretat ara? Sergi López se sent ara més segur davant les càmeres?
Sí. Estic més tranquil. Amb el temps he acabat assumint que no tinc del tot la síndrome de l’impostor. He assumit que potser tinc alguna cosa d’impostor, sí, però també alguna cosa d’actor. [Riu].
Perquè fins ara s’havia sentit impostor?
Ja fa un temps que se me n’ha anat, sí, però em vaig passar molt de temps pensant: “Això s’acabarà. Vindrà algú que em dirà: Què fas? No en tens ni puta idea, va, fot el camp!”. Ho vaig sentir durant molt de temps…
No n’hi ha per a tant. Sap com veia Robert Mitchum la faena de l’actor? Solia dir: “Actuar és arribar al set i procurar no ensopegar amb cap moble”.
[Riu molt]. Està molt bé. Gary Cooper va dir en una entrevista que ell no en sabia fer, d’entrevistes, perquè només era actor: “Si vol, m’embolico un cigarro”. I es va fer un puto cigarro de cowboy allà mateix.
Parlem de Sirât, que és la seua darrera pel·lícula…
Hòstia!
Diu que la va veure primerament al seu ordinador i que no li va agradar, però que després a Canes, en una sala amb molt bones condicions acústiques, va canviar d’opinió. O siga, que la pel·lícula li agrada quan la pot escoltar en condicions…
Doncs, potser sí. És una cosa molt esotèrica el que passa amb aquesta pel·li. Potser sí. A mi la música electrònica, la música en general, m’agrada molt. No soc melòman, tampoc, evidentment. No soc gaire entès, però m’agrada la música de tota mena. Ara, no soc un fan de la música electrònica. No m’havia passat mai, però amb aquesta pel·lícula a Canes em va passar una cosa rara. Això dels camions per un desert, ja ho havia vist un cop o un altre. També això de la càmera movent-se. Però aquí tens la impressió que està passant alguna cosa. Em va passar una cosa rara. No m’havia passat mai. Hi ha coses allà que no m’acaben d’agradar. Hi ha una obscenitat en el dolor, però…
El guió, el convenç?
Sí. El guió sí, perquè em pertorba també. Jo soc una mica raret, eh! No soc gaire bon lector, però, quan llegeixo guions, que és l’única cosa que llegeixo i ja m’he acostumat a llegir-ne… Quan està mal escrit no passo dels dos folis. Quan està ben escrit però en veus el mecanisme, una parella que es cauen malament però que s’acabaran enamorant o una d’aventures d’aquestes amb violència fàcil, tampoc… Amb aquesta pel·li hi ha un munt de coses que em van emprenyar, que no em van agradar, però…
Jo havia sentit que el guió no li havia agradat…
Sí, sí, sí. En principi vaig pensar: “Mira, passa alguna cosa…”. Llavors hi ha un fet molt traumàtic, que et canvia la pel·lícula. Quan vaig llegir allò em vaig mosquejar. Vaig pensar: “Hòstia, va tio, què fots?”. Però llavors passa una altra cosa, no saps què passa, s’obre un altre camí que va a un altre lloc… Hi ha una energia que avança i no pots recular. És difícil explicar-ho. Jo em refio de la meva lectura. Quan vaig llegir aquell guió allò no era el que m’esperava, hi havia coses fora de lloc, unes giragonses inesperades… I tot allò em va molar!
Em penso que aquesta pel·lícula funciona perquè vas allà, et foten una castanya de collons, però, i això és el cine, almenys no et passa a tu. Hi ha aquest fantasma, saps que et pot passar. La pel·li parla de la mort. D’aquesta cosa que tots sabem que vindrà, però que no saps quin dia ni com.
Per què va anar vostè a estudiar interpretació a França amb Jacques Lecoq? Sabia parlar francès?
No. No en sabia. M’ho vaig plantejar perquè vaig conèixer el Toni Albà, que era del meu poble…
Havien fet teatre junts…
Jo havia anat a una escola de teatre de Barcelona i havia entrat en algunes cosetes fent de pallasso. No coneixia el Toni, encara que sabia qui era. Vam anar a buscar-lo i li vam dir que volíem fer un número de pallassos al carrer. Ell precisament venia d’aquesta escola francesa. Ens va citar l’endemà a casa seva. Ens va fer improvisar, treballar, i finalment vam tirar endavant aquella obra. Llavors ens va dir que, si teníem peles i podíem, havíem d’anar a l’escola de Lecoq: “Un lloc number one, de creació, d’escriptura”… Allò valia una pasta. Jo no en tenia, però vaig anar estalviant durant un any i mig i finalment em vaig trobar amb un milió de pessetes. No tenia per pagar els dos anys, però m’hi vaig decidir i me’n vaig anar cap a París…
Sense saber ni un borrall de francès…
Sense saber francès, però sent conscient que hi podia anar sense saber-ne els tres primers mesos. La classe principal de cada dia es basava en la improvisació i en els moviments del cos. En la improvisació des del silenci. Tot allò que passa abans que algú parli. No vol dir que facis pantomima, eh? T’adones del munt de teatre que pots fer improvisant amb un noruec o un xinès que tampoc parlen francès. Hi ha un espai de lloc, de teatre, sense arribar a parlar. Aquests tres mesos et permetien ser allà, començar a aprendre quatre coses de la llengua, estar al costat dels alumnes que sí que sabien francès i que anaven traduint-te el que deia el professor: “Què ha dit, què ha dit, què ha dit?”.
A partir d’aquell moment vostè coneix un director, Manuel Poirier, que l’agafa i el contracta per fer una primera pel·lícula…
Són aquestes coses de la flor al cul que no saps per què passen, però que has d’alimentar. Aquest tio, Poirier, preparava la seva primera pel·lícula. No era conegut ni res, ni tenia la pasta per fer-la, però ve a la meva escola i penja un cartellet. Érem cinquanta i sabia que hi havia molts estrangers. De fet, allà només hi havia quatre francesos. El cartell deia: “Es busca actor amb accent espanyol per a un primer llargmetratge a París”. Jo vaig pensar: “Hòstia, si no hi vas, és que no tens vergonya! Ves a veure què hi fots”. A mi el cine em semblava una cosa… La cosa és que me’l trobo i m’agafa. Podia haver estat una pel·li de merda o podia haver passat que ni tan sols s’hagués fet. Fa una pel·li que s’estrena només amb dues còpies.
Manuel Poirier és un director que té alguna cosa… Fa un cinema social, senzill, amb pocs plànols… Jo acabo a l’escola de teatre, torno a Catalunya i em poso a fer-ne. I l’any següent em torna a cridar per fer una altra pel·lícula, i el següent, i el següent… N’hem fet cinc. La cinquena és un western que agafen al Festival de Canes, a la secció de Competició. No ens coneixia ni Déu. Jo fins aquell moment no pensava ni que feia cine. M’entenia amb aquell paio, ens quèiem bé, em trucava cada any per fer una pel·li i ja està. Però aquell western va a Canes i li donen el premi del jurat. Clar, allò era una altra cosa. A França tothom veu aquestes pel·lis. Tots els francesos em van conèixer. A partir d’aquell moment em van començar a sortir propostes d’autor, de directores marcianes… Aquest cinema francès d’autor, de coses rares, que he conegut de puta llet, és el que m’ha donat a conèixer. No va ser una decisió meva…
Perquè a vostè li hauria fet més el pes rodar cinema comercial?
Home, clar, tio!
Sííííí?
No, home, no. [Riu molt].
Ara m’havia sorprès, però no se sap mai.
Si hagués tingut la sort en aquell moment –encara que, vist des d’ara, potser seria la desgràcia– de rebre una oferta de qualsevol merda de pel·li… Quan comences, quan no tens feina, com tots els actors i les actrius, fem el que ens proposen. Si m’haguessin proposat una pel·li comercial, de tirs, jo què sé, hauria dit que sí. Però no em va sortir això. Em va sortir aquell paio marcià que feina cine d’autor.
I com se’n surt un català que no sap francès?
A l’aguait amb els complexos, que cadascú se’ls administra! Jo, també. El cartell aquell deia que buscaven un actor amb accent espanyol. Jo no parlo quasi francès, vaig al càsting i m’hi trobo un paio que després descobreixo que és el director. Un tio amb jersei de llana ple de pèls de gos. El vaig advertir que no tenia accent espanyol, sense dir-li encara d’on venia jo. El tio em mira amb cara de francès, que els parles d’això i no entenen res: “A mi què m’importa que siguis espanyol, català, andalús, portuguès…”. Li era igual. El vaig advertir: “A mi, no. No he llegit el guió, però si em demanes que tingui accent de Salamanca, ja t’ho dic que no, que el meu accent no és de Salamanca”. Ell degué pensar: “Quin tio més graciós!”.
Fet i fet, qui buscava un espanyol era ell, no vostè.
Exacte! A la pel·li hi ha una escena on parlo amb un senyor negre, antillenc, gran, que em pregunta: “Alors, vous êtes espagnol?”. I el director em va dir: “Digui, digui això que diu vostè de vostè mateix”. “De debò? A l’escena?”.
Un director modern, que deixava improvisar!
Sí. Llavors això era molt audaç, eh! Quan el diàleg anava massa bé, se n’anava a un actor i li deia: “Escolta, quan et pregunti això que diu el guió no li contestis”. [Riu]. Llavors què passava? Que sempre que actuaves estaves viu, pendent del que et deien els altres actors. “Aleshores –em demanava l’antillà–, vostè no és espanyol?”. I jo li contestava: “No, català”. I ell seguia: “Però això no és la mateixa cosa?”. I jo: “No exactament”.
Ací Albert Serra practica el mateix mètode, deu ser per això que agrada tant als francesos…
Albert Serra només improvisa. [Riu].
I quan algú se sap el guió ben sabut l’insulta.
[Riu molt].
Al remat, vostè no té accent francès i els francesos són molt intransigents en tot això. I malgrat tot, vostè allà és una celebritat…
Deu ser pel meu cos! [Riu molt]. Boterut, abonyegat! No ho sé, de debò. Quan vaig acabar a l’escola de Lecoq i havia fet ja la primera pel·lícula em van dir de quedar-me a viure a París pel bé de la meva carrera escènica. Vaig respondre: “Però quina carrera escènica?”. A part, jo no tenia un duro i a París tot val una pasta. Almenys Vilanova és casa meva i segur que m’acullen en algun lloc. Jo vaig pensar que faria una pel·li, potser dos o tres… Els primers papers que em proposaven abans d’anar a Canes eren de torero, gitano, paleta, portuguès… Tot això. [Riu]. Fins que arriba alguna pel·lícula que fa el salt.
Harry, un amic que us estima representa això, un salt?
Harry és un salt en dues direccions. En primer lloc, faig de dolent, i jo fins aquell moment només havia fet de bon paio. Inicialment a mi m’havien proposat fer del bo de la pel·lícula. Més tard, quan ja l’havíem feta, el director em va dir que li havia dit al productor que havia pensat donar-me a mi el paper del dolent. I el productor li va contestar: “Però què dius? Si és bon tio! És divertit, una mica com un nen…”. Tota aquesta merda. Tota aquesta merda, però bé, a veure, jo no soc tot el dia un nen tampoc, eh! Tinc un caràcter… En tot cas, no veien gens clar que pogués fer de dolent. Però quan el director m’ho va preguntar li vaig dir que a mi em semblava de puta mare, perquè m’havia llegit el guió i em pensava que sí. Que Harry podia arribar al començament i semblar un bon tio, he, he, i després…
Aquella pel·lícula va significar un primer salt perquè feia de dolent i un segon perquè, amb aquell accent, no feia un personatge que es digués Paco Ibáñez Serrador, ni Antonio… No sabies exactament què era Harry, encara que es digués de cognom Ballesteros. I allò era un salt. Amb això de l’accent se m’ha anat passant el rotllo. Com que no estic allà ni aquí tampoc… Allà la gent no sap ben bé què soc, si soc francès, si soc un emigrant republicà, on collons visc… Una vegada un periodista va demanar on collons vivia i li vaig dir que a Vilanova, al costat del mar. A l’article explicava que vivia a un poblet de pescadors… Semblava que allà no hagués arribat ni l’electricitat. Hi ha aquest misteri. L’accent, que al principi és hàndicap, ha acabat sent com un misteri, un trumfo, una qualitat. Em dona un passat incert, no saben d’on ve aquest tio… En tot cas i malgrat el que sembla, a França són més permissius. Jo no m’imagino aquí un tio amb accent francès fent més de dues pel·lícules. Potser sí, però sempre que fes el mateix.
Això li passava a Hollywood al mexicà Anthonny Quinn. Pel seu físic, durant molts anys es va veure obligat a acceptar papers “exòtics”: indi americà, mafiós italià, gàngster, xinès, àrab, filipí, hispà…
Ja m’agradaria a mi ser Anthonny Quinn! [Riu].
Parlàvem de punts d’inflexió… El laberint del Faune, de Guillermo del Toro, també va significar-ne un a la seva carrera…
Sí. I tant. És un tros de pel·lícula. Ve un mexicà a l’Estat espanyol a explicar la història de la guerra civil, des d’un punt de vista allunyat, ajuntant-ho amb unes fades que volen, uns ocellets i uns ninotets… Un món fantàstic. Si t’ho expliquen així, dius: “Això no quadra!”. Però resulta que Guillermo del Toro és un geni. No arriba al feixisme, però és intransigent amb tot el que ell creu. I sempre té raó. Sempre té raó. És molt llegit i, a més, té la capacitat d’improvisar. Està damunt de tot. Ell dirigia una escena així: “Aquí aixeques la copa, mires fins allà, vas seguint així amb el cap, et pares, comptes fins a tres, respires un cop, comptes fins a quatre, mires allà…”.
Això no és fer d’autor. Fas de titella.
Molt bé. Parla tu amb ell, parla tu amb ell, parla tu amb ell. Jo li vaig preguntar per què no feia cinema animat. I em va contestar: “Sí señor. La próxima voy a hacer Pinocho”. Una pel·lícula de puta mare, per cert. Em deia: “Los actores americanes, una vez has hecho una toma y está bien, son capaces de repetirla veinte veces igual!”. I jo li contestava: “Yo vengo del cine de autor francés y no sé cuanto he contado. Si me pongo a contar, no veas…”. Si tu fas el que Del Toro diu que facis, veus que està bé! Aquesta és la gran virtut. M’he trobat amb altres directors que, per fer veure que estan segurs, t’expliquen l’escena punt per punt. I llavors tu dius: “Però per què?”. I molt rarament tenen raó. Si alguna cosa tenim els actors, és aquesta intuïció.
El problema d’un director amb molt de caràcter és quan es troba un actor o una actriu amb més caràcter encara…
Sí, sí, sí.
Ja que parlem de directors… vostè ha treballat per una pila de catalans: Ventura Pons, Marc Recha, Isabel Coixet, Agustí Villaronga, Bigas Luna, Pau Escribano, Iñaki Lacuesta… La llista fa respecte…
Home, clar, és que aquest és un país petit.
Però pocs actors d’ara han treballat amb tants directors…
No ho sé. No sé si són pocs o molts. En tot cas, sí que et diré que tots ells, una vegada han treballat amb mi, han volgut repetir. M’hi entenc bé. Potser hi ha el fet del meu treball a França: “Osti, el tio treballa a França!”… No ho sé.
Una de les pel·lícules que més impacte ha tingut en el cinema català dels darrers anys ha estat Pa negre, d’Agustí Villaronga. Li va agradar fer-la?
Era un paper petit, però sí, la pel·lícula està bé. I l’Agustí, també. La visió, la pulsió creativa que tenia. Això és que més m’al·lucina i em depassa, perquè jo comparteixo una passió. Sé que actuar és posar-s’hi a sac. Hi hagi qui hi hagi al davant. Ta mare o qui sigui. Fer-ho a sac! Trobar gent que té aquesta pulsió i que té el talent d’imaginar, de trobar respostes visuals. Pa negre és un tros de pel·lícula. I el meu paper n’és un més dins aquell collage.
Li he comentat la pila de directors catalans amb els quals ha treballat. També li puc parlar d’una filmografia mooolt extensa. Però potser vostè també em dirà que el seu és un cas normal…
Noooo. Hi estic d’acord. Sanchis, hi estic d’acord amb vostè per primer cop en tota l’entrevista [Riu].
Lloat siga el Senyor! [Ric també].
No de debò. N’he agafat consciència d’un temps a aquesta part. Ara amb el premi de Sirât a Canes la gent m’ho ha comentat. I jo mateix penso: “Hòstia, és veritat”. No ho sé… A mi em sembla que tot m’ha anat passant de manera bastant natural, bastant salsitxera, pengim-penjam, amb una sabata i una espardenya… Però, clar, fa tants anys que dura i la llista de pel·lícules s’ha fet tan grossa, que dius: “Collons, tio, com és que no tinc res de propietat?!”. Amb totes les pel·lis que he fet, amb la pasta que he guanyat, com és que només tinc una Vespino?!
Tampoc té estalvis?
No.
S’ho ha gastat tot?
Sí.
Doncs, com és, com és, com és… Perquè és un gastador, viu al dia.
Sí, però tant?
De què s’estranya?
No, de res,…
Ha segut feliç?
Sí, sí, sí.
S’ha separat més d’una vegada?
Sí.
Això pot ser car…
No, no. Quan em vaig separar tant jo com ella ens vam quedar amb una hipoteca i amb una mà davant i una altra darrere…
Si pagaven una hipoteca, vol dir que hi havia una propietat. I qui se la va quedar?
Un rus. Se la va quedar un rus dues setmanes abans que el banc ens digués: “Si no us la veneu, us la fotem”.
Perquè vostè no podia pagar la hipoteca?
És això.
Tanta pel·lícula i tanta mandanga i no podia pagar una hipoteca?
Perquè vaig tenir un negoci molt curiós.
Un restaurant?
Sí.
Una catàstrofe, com sol passar…
Sobretot, si el porta gent com jo, que no en té ni puta idea.
I per què s’hi fica?
Perquè soc burro. Ja està.
Li faltava un celler perquè la ruïna haguera estat redona. Encara està pagant el restaurant?
Sí. Un dia va venir algú i ens va dir: “Però, què feu? Tanqueu-lo ara! Porteu així vuit anys!”. Bé, tant se val. Encara ho arrosseguem. Però al final m’adono que no aconsegueixo preocupar-me per aquests temes perquè, com que guanyo diners, no penso en els que he perdut. Tant se val. Vaig fent. Ara tinc una pel·li d’aquí a poc, em falta cobrar no sé què… Vaig fent. Trobo que guanyar diners m’ha servit per a no preocupar-me, per no pensar-hi. Si no tinc peles ara, faré una pel·li l’estiu que ve. I si no, faré teatre. Algun bolo em sortirà ara amb el Non solum…
Tot això no és gaire català.
[S’indigna fotent-se’n]. Què vol dir amb això!
El tòpic diu que els catalans són el contrari. Formigues, no cigales.
Això diu el tòpic del català normal. Jo soc català, però el que no soc és normal. Però també n’hi ha d’eixelebrats, punkis… També n’hi ha així.
Quan vostè diu que no és normal, en què pensa? Com es definiria?
Hòstia, tio. Això és complicat. Jo em definiria com un pavo a qui la vida ha donat l’oportunitat de conèixer que la intuïció que té potser té més valor del que pensava. Ara quan veig la llista de pel·lícules que he fet penso: “Hòstia, tio, molt bé, calma. Ets un actor que ho fa bé”. La vida m’ha donat l’oportunitat de conèixer un Manuel Poirier, directors, gent que m’ha fet créixer cap a llocs interessants… Jorge Picó –valencià també, per cert–, amb qui escric teatre, és un tio, a diferència de mi, llegit, culte, estructurat. Per què vaig cap a ell? Per què ens entenem? No ho sé.
Perquè es complementen.
Clar. Això em fa créixer… Trobar-te gent que et diu que el que tu penses o fas és interessant…
Podríem arribar, doncs, a la conclusió que vostè era insegur i ara ja no ho és tant.
Exacte.
Que se sentia insegur i que ara ja no se’n sent.
Exacte.
Però això no el fa rar. Un percentatge enorme de la humanitat se sent insegur.
A veure… El tret més rar que tinc jo és que el que em passa, si no és rar, és excepcional. És una epopeia al·lucinant. Soc un tio que no té el BUP. Soc un tio que fa de Satanàs als Pastorets, una obreta de teatre i se’n va cap a París amb una furgoneta de segona mà… I em trobo el Poirier, uuuh!”, i em trobo el Jorge Picó, uuuh!, i em trobo el cine, uuuuh! Hòstia, he anat deu vegades a Canes! El que no és normal és el que m’ha passat a mi. Quan em trobo gent jove que em diu: “Hòstia volíem parlar amb tu. Com ho podem fer, perquè això que has aconseguit…?”, els responc: “Oblideu-vos-en, perquè t’ha de sonar la flauta, has de tenir una flor al cul, una pulsió d’anar cap a un lloc…”. Això ho penso ara, reflexionant de quan era jove. Has de tenir la passió que et mogui cap a un lloc. I anar-hi, anar-hi! Però això ho fa molta gent i no se’n surt. I molta gent s’ofega al Mediterrani…
Visc en un món, en un lloc concret, a Catalunya, a Occident… A França fan molt de cine i jo no sé el cine ni què collons és. Començo a treballar-hi i dic: “Hòstia, aquí hi ha una indústria que al·lucines”. I gent que pensa, gent que en sap, gent que té gràcia. Em trobo amb aquest món i no sé, veig que totes em ponen. No sempre, perquè també hi ha moments de dolor, de pèrdua, però sí.
I vostè, que volia ser pallasso…
Sí. És que em penso que soc el que soc de manera més natural. Bé, pallasso, pallasso, sí, però no amb el nas vermell, que em fa ràbia.
Va fer Els Pastorets i una obra, Non solum, que porta amunt i avall, com a actor únic, de fa vint anys…
Una només, no…
D’acord. Però sí una només de llarguíssima explotació… La va escriure, l’ha alterada, la fa descansar, la recupera i sempre triomfa.
[Riu]. Sí. És això.
Doncs, això sí que és rar.
Ah, doncs mira, ja ho tenim! Per què soc rar? Perquè faig una obra així, rara. És rar, sí, però vist des de la capital. Des de comarques la penya que fem teatre ho veiem com una tradició que ve de lluny. Nosaltres l’escrivim, la produïm, la distribuïm, la paguem i comprem fins i tot els focus. Si al cap de vint anys ens truquen i ens diuen: “Podeu fer-ho això?”, contestem: “I tant!”. I anem cap allà. És una mentalitat de saltimbanqui de províncies. Si et surten bolos, no pots dir que no. Mira el Toni Albà o tants altres…
Però aquestes companyies van canviant el repertori.
És que jo soc més manta, més gandul… [Riu].
Ara ha estat uns dies al Poliorama de Barcelona. Encara el criden gaire?
Sí, sí. I tant. Ens criden per fer alguns bolos. Amb l’avantatge que jo tinc, que és un privilegi, que ara no necessito viure del Non solum només. No necessito fer una gira exhaustiva amb l’obra. Si faig deu bolos a l’any, doncs, de puta mare, perquè això em permet fer cinema i altres coses, que és el que a mi m’agrada.
Demà, a més, fa cançó.
Ah, sí?
Sí. Amb Borja Penalba, el Giròvag, a Agramunt. O això diu l’anunci.
Però la cançó és cosa seva. Ell fa unes cançons i jo estic per allà fent el pallasso, fent el burro, que és el meu paper. Encara no sé què farem. [Riu]. L’Estel Solé ens ha acollit i ens passejarà per l’escenari.
Diu Borja Penalba que vostè és el seu cosí…
Ah, sí? Doncs, encantat de la cosinada. És un tipus amb qui m’he entès des del primer segon. Sense dir res. Per què les parelles funcionen i per què després no funcionen?
Això pregunte-ho a Stan Laurel i a Oliver Hardy…
Es veu que ara no van gens bé. [Riu]. Estan fatal.
Sí. Escolte, torne a la pel·lícula. Arran del rodatge de Sirat, vostè ha comentat que no coneixia els ravers, però que l’han encantat, que estan ben organitzats, que saben de què va el món, que tenen uns codis molt interessants, que són una opció social i fins i tot política…
Jo trobo fascinant que la realitat –per això la ficció és tan interessant– es pugui explicar de maneres molt diferents, que la mateixa història es pugui explicar des de diversos punts de vista… Però què dic, vostè ja ho sap, que es dedica a això! Com expliquen vostès les notícies? Jo no diré que tots són collonuts. Evidentment, també hi ha imbècils. Però en aquest cas em vaig quedar parat de la imatge superficial que tenim dels ravers. Els fem allà drogant-se i ballant. D’això, en deduïm que no foten res. I sí, es poden drogar, potser no tots ni tota l’estona. I sí, ballen, potser no tots ni tota l’estona. Però, a més, tot això no és gratuït. Estan organitzats i tenen una consciència col·lectiva que en altres llocs no hi és. Costa molt de mantenir i d’alimentar. Hi creuen. Creuen també en el feminisme, en un món nou, són anarquistes… Vaja, que tenen valors.
Jo mateix, que no en tinc ni idea, després de veure la pel·lícula, on els protagonistes no són actors, sinó ravers de veres, em pensava que tot allò era un espectacle, i resulta que és una doctrina…
Exacte! Hi ha alguna cosa de doctrina, de línia de pensament. Ells diuen que ja han desertat del sistema. Són antisistema en un sentit profund. Diuen: “Tio, això no tira!”. I jo crec que això ho veiem tots. Això s’està fonent a trossos. I ells diuen: “Passo, passo. Agafo una furgoneta i me’n vaig a collir bolets, a fer ioga, amb quatre duros. I miro la gent als ulls”…
Vostè en els darrers anys s’havia identificat amb la CUP…
Veu aquella dona que ara passa [ho diu mirant pel vidre que dona al carrer de la redacció on fem l’entrevista] per davant nostre?
Sí.
Miri, encara porta l’etiqueta dels pantalons…
En efecte.
Per contra, aquell negre que porta el carretó ple de ferralla no en porta cap…
Aquests senyors netegen la cara de Barcelona… Li interessa aquest contrast pel seu compromís social?
No. Jo només constato que el negre de la ferralla no portava cap etiqueta encara per arrancar…
D’alguna manera, això ens porta a la CUP. Vostè s’identifica amb tota aquesta gent?
No. Amb tota aquesta gent, no. Jo no estic mai d’acord “amb tota aquesta gent” enlloc. Mai. Jo penso que una de les coses innegociables –innegociables per a mi– és el pensament crític amb tothom i a tot arreu. Sobretot amb tu, amb aquell, amb aquell altre… Pensament crític i consciència col·lectiva. Jo penso això. Els de la CUP? Jo no sé ni qui són. Conec el Quim Arrufat, l’Eulàlia Reguant, el David Fernàndez, l’Anna Gabriel… En conec cinc, sis, set o deu, que han estat dins la cúpula. Però jo no sé ni com funciona la CUP ni què es diu a les assemblees.
Però li van demanar que anara en l’últim lloc de la llista i s’hi va apuntar…
Em van demanar que anés el darrer de la llista –de Vilanova, evidentment– i home… Home, una candidatura d’unitat popular de l’esquerra… Només per això… Mira, jo no tinc tatuatges. Jo soc indepe. N’he estat des de petit, perquè considero que cada poble ha de poder decidir el que li surt del nap…
Això no és ser “indepe”, això és ser decent…
Doncs, això. Vaig cap aquí. Per a mi ser indepe no és ser res radical. Per a mi, això és el mínim. Hi ha un col·lectiu que existeix… Hola? Que decideixin qui són, què es posen, com viuen… Per a mi això és la base. Doncs, això mateix em passa amb el feixisme. Jo soc indepe, no tinc tatuatges, no em tatuaria mai res, però l’altre dia ho pensava: “Tu no et tatuaries una estelada?”. No. Jo no em tatuaria mai una estelada. En canvi, em tatuaria una bandera antifeixista. L’antifeixisme per a mi és el principi. És el mínim innegociable. En canvi, al meu poble, Vilanova i la Geltrú, les candidatures d’Esquerra, de Convergència –de Junts–, dels socialistes, del cap de Déu, dels Comuuuuns, sobretot dels Comuns, ningú se’n fa dir. Ningú! “Antifeixista? No, no, no volem ser radicals”. Això passava en aquell moment, eh! I l’única candidatura que es presentava com a antifeixista era la CUP. Bé, tios, doncs per a mi això és el mínim.
La CUP… Tot el que siguin esforços perquè l’esquerra intenti aglutinar el que són les classes treballadores està bé. S’ha d’anar cap aquí. Cap a una democràcia més justa. Que la riquesa està mal distribuïda ho sap tothom absolutament. Tothom. Sidât, al final, en parla. Hi ha una mena d’energia, de tremp, que passa i que ningú creu que es pugui frenar.
Sí, soc d’esquerres. Radical, comparat amb la mediocritat d’una esquerra que no és d’esquerres. Soc radical perquè soc antifeixista. Ui, que radicaaaal!
La seua esquerra és anticapitalista. L’altra accepta el sistema i s’acontenta de reformar-lo.
Sí. Des de dins. [Riu].
No deu voler que ho facen des de fora…
És que s’ha de fer des de fora. Això acabarà rebentant, no?, un dia o un altre…
Vostè creu que açò rebentarà?
Sí. home. D’una manera o una altra. Espero que serà de la manera menys dolorosa possible, però…
Quan les coses rebenten no sol ser per a bé…
No?
Pense vostè en totes les revolucions i en quines conseqüències se n’han derivat…
Sí. Jo penso que quan les coses rebenten està bé, però és veritat que el que passa després, quan s’accedeix al poder, quan la cosa es calma i està tot organitzat, és que tornen a aparèixer el mateix patriarcat, els mateixos poders…
Condició humana…
Sí. Doncs, mira, comprem-nos una furgoneta tu i jo, Sanchis, i ens n’anem al desert. Amb un fogonet.
Després de veure què li passa a vostè al desert a la pel·lícula no en tinc ganes. I què ha passat amb el procés?
El procés, he, he… El procés, hòstia. El procés és una paraula que es va inventar Artur Mas… A Catalunya ha passat una cosa brutal, inaudita, històrica, que estic convençut que no ha passat enlloc, que és això de l’1 d’octubre. Això de l’1 d’octubre és una animalada tan gran, que al·lucino pepinos. Jo no he adoctrinat els meus fills, però ells i els seus amics, amics del meu barri que eren castellanoparlants, me’ls vaig trobar a les cinc del matí… Em deien: “Yo no soy indepe ni por el forro, pero estoy aquí con el pueblo. ¡Es que es el pueblo!”. Unes frases, un sentiment… És que m’emociono i tot. Un sentiment, una idea d’unitat popular que existeix, que em vaig quedar… Vaig plorar com una Magdalena al final. I després, en canvi, això s’ha frivolitzat: “El procés, no sé què, ja s’ha acabat…”. Però tot això demostra que hi ha base molt molt àmplia que es mou entre ser indepe per qüestions nacionals i ser indepe per qüestions socials. Crec que el que té el poder de veritat això ho sap. I després, els partits d’esquerra, independentistes, que entren en el joc del poder, d’estar al poder, com accedir a les institucions, que ja és una merda, més complicada… He dit “merda” molts cops en aquesta entrevista…
No es preocupe, les conservaré totes en la transcripció. I considera que aquest sentiment és recuperable?
Sí, sí, sí.
Quan?
Quan sigui. Sempre. Estem a punt. Quan jo era petit fèiem pintades sobre aquest país veí tan interessant que es diu Espanya i érem quatre. Érem quatre.
Ara quasi tenen a ser-ne quatre…
No, no. Nosaltres érem quatre, però els meus fills i els seus amics i… han viscut l’1 d’octubre, tio! Jo hi confio. Tota la gent que ha viscut l’1 d’octubre no ho oblidarà mai. No oblidarà mai. Hi ha una cosa que no és ni la CUP, eh… Una cosa extraordinària. “Hòstia, quanta gent!”. Ni la CUP, ni la QUEP, ni l’Esquerra, ni sa puta… saps? Era un munt de gent al carrer esperant l’urna. I l’urna arribava, tio! Per fotre’s a plorar. Això una massa popular catalana ho ha viscut. Els qui ho vulguin entendre que ho entenguin, és igual. Però els que ho han viscut… Es pot oblidar això?
No ho sé… Allà hi havia de tot. I quan les coses han anat mal dades alguns se n’han oblidat…
La manera com s’ha explicat el procés, com s’ha tergiversat, com s’ha manipulat… no és aquesta la paraula…
Pot ser com s’ha domesticat?
Sí. La manera com s’ha domesticat la idea fa que la gent que no ha treballat prou el seu pensament crític s’acabi creient un discurs… “Sí, és veritat, ens vam passar una mica…”. Hola? Ens vam passar quatre pobles, però de democràcia. Va ser una passada! Que la gent vagi allà a posar una puta butlleta i que l’única resposta de l’estat sigui dir [aflauta la veu]: “No ho podeu fer!”. “No? Per què no? Ho dius de debò?”. “No, perquè tinc policia!”.
Després van ser molt persuasius en la repressió.
Sí. Han fotut gent a la presó. Hi ha molta gent que ha patit. Sí, sí. I encara hi ha penya acusada per una ampolla d’acetona que tenien a casa per a les ungles de la seva iaia. Sí, sí. I el Hasél! Aquest nano és a la presó, tio! De debò? Aquest tio ha d’estar a la presó per fer aquesta cançoneta? Tens ganes de dir me cago en la puta mare que va parir el rei… Cap a on anem, Sanchis? Anem cap a un lloc en què ens fotran a tots a la presó?
Cap a on anem? Vostè i, sobretot, jo, cap a la jubilació.
[Riu molt]. Els jubilats poden fer explosius?
[Ric]. Potser, si la jubilació és activa, que et permet fer altres coses…
Què?
Que ja està.
Ah! Molt bé!
