Un Palau Sant Jordi ple fins dalt es preguntava, a les nou d’un vespre, si Fermin Muguruza havia envellit bé. A les dotze, la resposta inesperada: no ha envellit. Quaranta anys després continua l’ona expansiva d’aquella primera explosió de Kortatu, l’impacte brutal que van significar cops de puny damunt la taula com Hay algo aquí que va mal, La familia Iskariote o, sobretot, la bellesa punk d’un himne de combat com La linea del frente (“te quiero y quedamos en la barricada a las tres con las fuerzas de la victoria, al amanecer“). Banda sonora generacional? No, full de serveis d’un combat que no s’aturarà mai com demostren, quaranta anys després, els milers de persones que van omplir el repàs al Kortatu fundacional i a l’evolució de Negu Gorriak, el grup que va demostrar, per si li calia a algú, que la llengua basca no només ve de lluny, sinó que anirà tan lluny com la portin la profunditat d’obres mestres com B.S.O, Kolore bizia, Errespetua, Gora Herria o Radio Rahim i la poesia intimista que és capaç d’incloure el combat a Itxoiten.
Més enllà, la carrera en solitari aprofundint la línia traçada des del primer moment: Euskal Herria Jamaika Clash, Big Beñat, Dub Manifest o el projecte multicanal de Black is Beltza. Sempre acompanyat de l’estètica, emmarcant l’escenari, d’aquell còmic contracultural dels anys vuitanta, tan influït per l’underground, que s’ha demostrat prou versàtil per il·luminar la diferència entre la veritat i la manipulació, que vol dir entre els bons i els dolents. Que existeixen.
Un basc que es comunica en català amb el públic
Fermin Muguruza és el primer artista que trepitja un escenari català practicant una normalitat sorprenent. El seu repertori, de base basca, inclou força diversitat lingüística, però s’ha comunicat sempre en català amb el públic (“des que vaig viure a Sant Andreu ja no necessito els cartellets que em posaven abans”), subratllant sempre la universalitat del que és autèntic. Potser per això va acompanyar-se d’una banda tan multinacional que va acollir el madrileny Karlos Animal per interpretar ni més ni menys que Zu atrapatu arte, la cançó que ens va incrustar el basc com a referència, aquesta sí, generacional. Bi herri, borroka bat!
I sí. Al final va sonar Sarri, Sarri. Aquesta vegada, a diferència del primer concert de Negu Gorriak, l’octubre del 91, en un Zeleste assetjat per la policia, la festa es va acabar en pau. Però pau no vol dir rendició. En marxar es llegia a l’escenari “Venim de lluny, ho tornarem a fer, ENDAVANT LES ATXES!”. Queda advertit.
