A aquestes alçades i en aquest paral·lel, el 41, és improbable trobar gent feliç amb coneixement de causa o de vida. Hi ha gent desbaratada o desbocada. Això, sempre. Però gent feliç després de documentar-se és una altra cosa. A Regina Rodríguez la felicitat li ve de veta pirenaica. I ella l’enrama pel món. Combina aquest estat de bona esperança amb un ímpetu magnètic. Riu i riu. I no calla, però no molesta gens.
Per això quan va trobar el seu propòsit de viure es va deixar anar com un torrent meditat, valga l’oxímoron. Volia escriure i el resultat va ser el Llibre de la dona pirenaica a Atlanta o L’Espill, un reflex del seu viure agitat concretat en l’etapa en què se’n va anar enganyada als Estats Units. Allà va anar a raure com a au-pair a la casa d’una família sàvia i llunàtica, que hauria fet millor d’adoptar un bisó autòcton.
El llibre, la novel·la celístia, es va dir al mercat Les calces al sol. El boca-orella inicial va esdevenir onada triomfal i ara en porta més de 100.000 exemplars venuts en català. En polonès vol acostar-s’hi. Quatre anys després Regina Rodríguez va continuar la seua història procaç amb Crispetes de matinada, situada a la vila de Gràcia, que va arrasar literalment les parades aquest darrer Sant Jordi. Cosa altament sorprenent, considerant que Rodríguez ni presenta un Telenotícies ni pontifica en un programa matiner radiofònic.
Regina arriba a aquesta entrevista amb barret a guisa de pamela, habitual, i contenta i pagada, amb un riure que no es garbella ni quan li dic que només m’he llegit una part de la seua darrera novel·la. Em costarà cara la confessió, perquè algunes respostes buscaran escarnir la ignorància declarada. Mai he vist riure tant a ningú en una entrevista. Els déus li conserven totes les dents.
Comencem!
Ei! (Fa el gest de braç ascendent del Club Super3).
He rigut molt amb la seua novel·la.
Buenoooo. Doncs, ja està!
Ja està, no, que acabem de començar. És molt divertida. I una de les coses que m’ha fet més riure són les frases en català que no tenien cap sentit i que vostè escriu per expressar que no entenia res del que li deien en anglès a Atlanta.
Aquesta és una de les coses de què em sento més orgullosa. A més, funciona en tots els idiomes. La gent em deia: “Però això com ho faràs?”. Ho vaig escriure precisament pensant en la hipòtesi que la novel·la es pogués traduir a un altre idioma i que funcionés igual. Una de les coses que més il·lusió em fa és que algú com tu em digui que ha rigut aquí. Algú de Polònia, algú de Portugal i ara algú de Nova York.
Com es resol en la traducció a l’anglès?
És el mateix cas. Que tu demanis un cafè, que el tio de darrere el taulell de l’Starbucks et digui: “Tenim llet de civada, d’ametlla, de vaca…” i que tu entenguis: “Els hàmsters avui creuaran el riu Mississipi i hi ha cigrons que tocaran jazz”. Aquesta frase, independentment de l’idioma que sigui, et fa gràcia igual. En el cas de l’anglès es tradueix a aquesta llengua i funciona exactament igual que en els altres idiomes. Perquè el lector anglès, si veu que has demanat un cafè, dirà: “Què em diu ara de hàmsters?”. I ho entén immediatament.
Però vostè entenia això?
[Riu]. Aviam… Jo no entenia res, però vaig haver de pensar un recurs perquè ràpidament s’entengués fins a quin punt la Rita estava desubicada. I fins a quin punt tenia zero domini de l’idioma i com t’aïlla això. T’aïlla profundament. A més, quan la primera editorial em va dir de publicar-me Les calces i després se’n va desdir…
Ep! Quina va ser aquesta editorial?
No ho dic. No. Tant se val. Això passa a totes les cases. Però em recordo que el primer editor em va dir: “Escolta, de quin autor has tret aquest recurs?”. I li vaig contestar: “De quin autor? M’ho he inventat jo!”. És un recurs que no havia vist abans. Beneït el moment en què em va venir aquesta inspiració.
Jo també vaig pensar que era una ocurrència de vostè, que no ho havia copiat…
No copio res. Aviam, proactivament. Òbviament, no tots bevem de tot arreu, però no…
A la pàgina 411 la seua professora de literatura, Roberta, li diu: “I recorda, Rita, sempre i indiscutiblement, mandonguilles”. Què li va dir exactament?
Mira, les mandonguilles, les deixo perquè les interpreti cada lector. Les mandonguilles simbolitzen aquesta doble dimensió que la Rita té al principi de no saber l’idioma, però també que tu mai acabaràs de saber cap idioma. Mai. Ni el propi. En moments importants apareix això: “Sobretot, sobretot, mandonguilles”. Merda! No t’acabaràs mai d’adaptar enlloc. És aquesta part simbòlica.
Aquesta editorial que no li va acceptar Les calces… Ostres! És llegenda que l’editor Carlos Barral va rebutjar publicar Cien años de soledad, de García Márquez…
És una editorial que em va proposar de publicar-me-la en ple confinament. Em van trucar ells i em van dir: “Escolta, te la publiquem…”.
Vol dir que ja l’havien llegida. Com els va arribar? Els la va enviar vostè?
No. Jo l’havia donat a amics d’amics perquè se la llegissin. Clar, això és en primera persona, són les meves històries. Jo no sabia si a algú, més enllà de la gent que em coneixia o els meus amics, li podria interessar… Vaig fer aquest petit estudi de mercat i el vaig passar a Instagram. Una persona amb la qual havia coincidit en una escola d’escriptura em va dir: “Escolta, aquesta història és la que vas escriure quan eres a Atlanta?”. Li vaig contestar que sí i em va demanar si l’hi deixaria llegir. Llavors va ser quan em va dir que treballava en una editorial i que me la publicàvem. I vaig pensar: “Com? Tan ràpid?”. Al cap de quinze dies em van dir: “Escolta, pensem que és massa agosarada per a aquest segell. I no te la podem publicar”. El Guillem, la meva parella, em deia: “Hòstia! Ara que ja ho tenies…”. Sí, ja ho tenia, però no em vaig ratllar, perquè vaig pensar: “Si ha anat tan ràpid, si ha segut tan fàcil, ho intentaré en un altre lloc”. I llavors vaig buscar l’email del director literari català a Penguin Random House i li vaig enviar amb la novel·la. I em van trucar.
Per què Penguin?
Perquè [riu] jo em pensava que seria més internacional del que és. Jo em pensava que, una vegada entraves a Penguin, serien més fàcils les traduccions i que viatgés. Però després t’adones que Penguin a cada país és una empresa diferent. És que jo no sabia res del món editorial! No ho sé… Era un segell reconegut i sobretot crec honestament que em va cridar més l’atenció la part internacional. Em pensava que seria casa gran, i després veus que la casa és tan gran com te la facis tu, segons com estiguis disposada a picar pedra.
Però això ho ha aconseguit…
Sí, però no perquè hagi publicat a Penguin. Encara no ho domino prou, però en això de les traduccions hi ha un punt de sort. Evidentment, si has venut molt, com m’ha passat a mi en català i després en castellà, que va començar pràcticament a viatjar sola, això evidentment hi ajuda, però… Mira, crec que al David Uclés no l’han traduït a l’anglès… Hi ha certes coses que… Has de convèncer cada editor o editora.
De fet, escriptor catalans consagrats, clàssics, no han estat traduïts a l’anglès o els han publicats en editorials o circuits universitaris… Sovint, amb un magre resultat. A quants idiomes l’han traduïda a vostè al remat?
[Espetega la llengua]. Aviam, eh? Me’n sé països. Portugal, Itàlia, Polònia… És com irònic. A Polònia està funcionant molt bé.
Perquè som polacos.
Perquè som polacos! Al castellà, a l’anglès… A Anglaterra i als Estats Units… Ha anat a l’Argentina, a tot Amèrica Llatina. I ara al Brasil, on es diu As calcinhas ao sol. Ara m’hi han convidat. Me’n vaig al Brasil a començament de setembre. A la Biennal. M’ho han dit aquesta setmana. És surrealista tot, la veritat. I ja està, no? Set llengües o així.
Traduir és trair? S’ha llegit, per exemple, en anglès, ara que el domina?
Em fa molta por. Me l’he llegida només en castellà. Em fa por, no per la mateixa traducció, sinó perquè ara potser en canviaria alguna cosa. I llavors penso: “És igual, és igual, que faci el recorregut que hagi de fer”. És trair? Inevitablement, una mica. Però si funciona, no? Si a Polònia va bé, doncs, endavant. Que hagin de trair el que hagin de trair.
En anglès el títol és Cantant al sol, Singing to the Sun…
És terrible. L’odio profundament. Ara que me’n vaig a presentar-la als Estats Units, que estem mirant què farem a Nova York, a Atlanta i a Charleston, la primera cosa que hi diré és que odio el títol. I hate it!, diré.
Pot dir-los: “Mandonguilles!”
Això els diré: “Meatballs”! Crec que posaré panties supergran. Aviam, abans de res, jo estic superagraïda que me l’hagin traduït a l’anglès i ells deuen saber-ho millor que jo. A partir d’aquí, trobo que, així com en tots els altres idiomes han mantingut la paraula calces, allà ho han vist d’una altra manera. Els editors em van dir que seria un suïcidi literari. Un debut-suïcidi. Suicide! [Ho diu remarcant l’accent nord-americà].
Per què?
[Ho diu fluixet] Bé, perquè ja ho saps. Perquè els americans…
Deuen haver-n’hi de diferents…
Exacte! A la pel·li, a la primera producció americana, ells tenien claríssim que no traurien aquesta paraula. Aquesta editorial, aquest equip editorial en concret… És que, clar, tot és… Aquí mateix, a Catalunya, això també em va passar. Aquell segell editorial: “Això és massa agosarat!”. I després un altre el publica i no passa res. És injust generalitzar-ho en una cultura. Però també ho podem entendre. Quan vaig arribar a Atlanta portaven biquinis que els tapaven el cul i la panxa amb cortinetes.
Això allà ho feien arreu pels anys cinquanta i seixanta. Em recorde d’alguna foto de Marilyn Monroe d’aquesta guisa… A Espanya en aquella època, si alguna dona s’hi atrevia, amb cortinetes i tot, se l’emportava la Guàrdia Civil…
[Riu].
Cent mil exemplars en català…
Més!
I per què?
Mira, quan em ve la gent a les cues de signatura i em diu “Aquest exemplar, se l’han llegit quinze persones!”… En realitat, són molts més lectors… Pensa que la meva desubicació és com la de la Rita. Jo no havia publicat mai res. Jo no en sabia res. Jo vaig enviar aquest email i de cop em va explotar la vida. Per tant, esperar-ne, no n’esperava res. Jo només volia publicar i pensava que el meu camí havia acabat el dia en què vaig publicar. Però ho veig sobretot en els ulls de les editores i dels editors que al principi quan em miraven em deien: “És que això no és normal, el que està passant”. El que sí que puc… El que més em diu la gent és això que em dius, que no havien rigut mai tant en veu alta amb un llibre. I, clar, això, tens aquesta necessitat de compartir-ho. A més, és un humor que és transgeneracional. Riuen els avis amb les netes. És una cosa que està al sobretaula.
L’altre dia vaig quedar amb el Gil Pratsobrerroca, el d’El joc del silenci, i em deia: “És que quan va sortir el teu llibre en qualsevol sobretaula del meu entorn tothom parlava de Les calces”. La gent volia parlar-ne. I quan tens aquesta necessitat, quan un llibre o una pel·li t’han fet vibrar tant, tu necessites també que a algú altre li passi igual per compatir-ho. Hi ha aquesta necessitat. A més, acaba amb aquest subidón… Hi ha un final com rodó… Tenim la necessitat de comentar amb algú altre el que ens ha fet gràcia, allò que ens ha fet plorar també. Perquè la frase que més m’han dit és: “He rigut molt i he plorat molt, però, sobretot, he rigut molt”.
Vostè es queixa sovint que l’humor està menystingut. Això s’ho creu de veres?
A Les crispetes explico això. Jo tenia aquesta frontera pròpia. Creia que per escriure una novel·la que es pogués considerar bona no podia explicar l’humor com a mi em sortia. És una premissa personal, subjectiva i errònia, com s’ha demostrat. Però sí que crec que quan una obra d’art es considera –“Hòstia, que bona que és!”–, amb el pes de la paraula, normalment no inclou l’humor. Quan tu expliques una cosa que fa plorar o la mateixa cosa fent riure sembla que la segona opció la fa menys transcendental.
El Quixot fa riure. Com tota la literatura picaresca castellana, siga El Buscón o siga El Lazarillo. També el Tirant o L’Espill… I parlem de grans obres.
Hi estic súper d’acord. De fet, un dia parlava amb Sergi Belbel sobre Aristòtil. Per què es va prohibir? Perquè era un vehicle molt més àgil per arribar a veritats més profundes. No ho sé… Jo ho he vist. Quan agafen la meva novel·la en una llibreria diuen [fa veu de menyspreu]: “Té, això, que no et farà pensar…”. Ho fan així. És veritat. Així entenen com comunico jo aquest missatge. O com explico jo la meva vida [recupera la veu afectada]: “Té, per no pensar gaire”. Aquest to és menystenir-ho. En lloc de dir: “Té, que et farà pensar”. Et faig pensar igual, però d’una manera diferent.
Qui fa això és fava. Es desqualifica ell mateix. Ningú agafa una pel·lícula de Woody Allen i diu: “Mira-te-la, riuràs i no et farà pensar”.
Vaig fer un club de lectura fa dues setmanes i un assistent em va dir que la seva llibretera l’hi havia donat així. [Recupera el posat i la veu de menyspreu]: “Té!”. [Riu]. A tots ens han donat un llibre així. No cal que ho repeteixi, però sí, és que té menys pes. Té menys pes intel·lectual. No hi estic d’acord, eh!, però crec que a l’hora de comunicar-ho com s’entén és com brrrrr, fa riure. En canvi si et fa plorar, et trenca, et costa recuperar-te, has de sortir d’un dol, sembla que aquest pes sigui superior.
Li ho torne a dir. Una de les novel·les més divertides que he llegit és el Tirant lo Blanc i no sé si hi ha cap llibreter que tinga la gosadia de dir: “Té!”, perdonant-li la vida… En tot cas, ha trobat lectors d’aspiracions intel·lectuals supremes que li hagen agraït la seua novel·la?
És que jo no dic que estigui d’acord amb la llibretera que diu això [amb veu de fàstic]: “Té!”… I sobretot, eh, gràcies a les llibreteres! N’hi ha moltes, moltíssimes, la gran majoria, com també moltes amigues i molts amics, i no només amb el meu llibre, sinó amb l’humor en general, que no fan això. Perdona, he perdut el fil… Em pots repetir la pregunta?
No me’n recorde. [Somric]. No, és mentida. Si ha trobat lectors intel·lectualment molt exigents que els haja fet el pes.
Sí. Marededéu! Gent que no té cap problema ni cap complex de dir-ho. Crec que un dels secrets és que hi ha molta gent que es pensa que serà això de passar-hi una mica de puntetes, perquè tampoc tindrà gaire contingut, tampoc està gaire treballada… Jo, cada frase, l’he pensada i l’he suada moltíssim. Vull dir que hi ha molta intenció. La gent es pensa que serà una cosa molt més superficial del que després es troben. O potser una literatura menys treballada. I s’adonen que, per molt que pugui semblar senzilla, hi ha moltíssima feina darrere. Perquè m’hi vaig passar mooooolts anys i cada pàgina me l’he estudiada centenars de vegades. Tota aquesta feina es nota. Tots aquests anys, tota aquesta intenció i aquest pensar-ho tot, que si un cercle rodó, tots els simbolismes que a mi m’agraden… I de cop tens una sensació que et sorprèn.
Quan vaig voler posar-hi la paraula calces, recordo que el meu pare em va dir: “Ostres, vols dir posar-hi calces, amb la feinada que t’ha costat? Tots aquests anys… i ara hi poses calces?”. Jo n’estava tan segura, estava tan segura de com hi havia treballat, que m’era igual. Sento orgull per qualsevol pàgina que obro d’aquesta novel·la. M’era igual, doncs. I sí, hi ha molta gent que m’ho reconeix.
En tot cas, supose que aquesta novel·la no agradaria gaire a Carles Riba, Martí de Riquer o Josep Pla. M’imagine què dirien si els preguntaren per Calces al sol…
Ja. Seria brutal saber-ho! [Riu]. No ho sé… Hi ha lloc per a tothom. Passes tres dies llegint-te Les calces i després te’n vas a una altra. No competim. Cada persona és tan diferent i única com la persona que l’escriu. Em sembla absurd fer segons quines comparacions.
Quan la va escriure la seua intenció final era de transcendència o la movia més el fet d’escriure una cosa que després funcionara amb el públic general?
No pensava en el públic. No, no, no. Res d’això. Ho torno a dir. Jo no havia publicat mai res. És el que explico a Crispetes de matinada. Jo vaig estar molts anys que volia escriure, però em buscava per aquesta frontera meva, em buscava per veus i històries alienes que pensava que havien de tenir pes objectiu, com les històries de contrabandistes que m’explicaven els meus avis i que a mi em fascinaven. Vaig fer el meu màster de guió sobre això i tots els cursos d’escriptura creativa, però no em sortia res, perquè jo en realitat volia escriure sobre aquell porc de penis extensible que van posar aquells nens. Però a mi em va néixer aquesta llavor escrivint aquells emails des d’Atlanta. Què passa? Que vaig aparcar això perquè pensava: “Hòstia, tia, no faràs una novel·la sobre la teva història d’au-pair”.
Tot això va canviar quan em vaig fartar de mi mateixa, perquè de fet per això es diu Crispetes de matinada, perquè va ser aquella nit, a les sis del matí, quan ja estàs farta de mentir, esgotada d’explicar una història en què no creus, quan menges aquelles crispetes marranes i penses que t’és igual tot, en aquell moment vaig veure que l’impuls artístic era més fort que les meves reticències. Quan vaig entrar en aquell edifici abandonat enmig de Gràcia i hi vaig trobar tota aquella gent que tenia somnis tan bojos o tan aspiracionals com jo, vaig dir: “Mira, escolta, em surt així i ho intentaré així”. En aquell moment vaig pensar que això em fa molt feliç, no sabia què passaria, sí que sabia que algun dia m’agradaria publicar-ho, però no anava més enllà.
I després ven més de 100.000 exemplars. Com es va quedar quan ho anava sabent, què en pensa ara?
És que encara ho estic assimilant. Ho veig en les cares dels editors, que em diuen: “No és normal”. Veig les cares d’il·lusió i faig buaaaaaaa! No ho és. Mires els números que són habituals i dius: “Que rar!”. Jo soc molt somiadora, però de veritat. Quan m’explico ara aquí, amb tu, de vegades miro de domar la il·lusió que sento per la vida, com si fos una flipada. Quan escric no l’evito, la deixo lliure.
Jo crec que la gent hi connecta perquè el que sento és de veritat, ho sento així. El resultat encara ara em sorprèn molt. Això ho veig quan per fi puc connectar amb els lectors i les lectores. En aquest sentit, em van molt bé les xarxes. Hi ha aquell moment preciós de quan acabes de llegir una novel·la que t’ha impactat molt i escrius a l’autora. I penso: “Ostres, que guai que el que jo sento hagi traspassat les pàgines i hagi fet sentir una cosa similar a qui l’ha llegida”. No penso en els cent mil. Òbviament, cent mil són molts i dic “Uau!”, però no n’assimilo l’envergadura. No la sé veure. Em quedo molt més en això de dir: “Que guai que a tanta gent li hagi arribat el que jo volia que els arribés”.
Se’n pot viure, d’això? Poquíssims escriptors a Catalunya poden viure dels llibres que publiquen…
Jo n’he pogut viure dos anys i mig.
Però fa altres coses, rutes gastronòmiques…
Sí. Jo continuo treballant. Avui n’he fet una de brutal. A més, tots s’enduen Les calces. La cirereta és que tots se’n van amb Les calces en anglès cap als Estats Units. A plantar llavors, a veure quines floreixen.
Ja domina l’anglès!
[Somriu]. Sí, home, al final me’n vaig sortir. Ara, de fet, he obert l’Insta i de cop m’he vist parlant en anglès. Em van fer una entrevista, em van fer parlar en anglès i enviar-li un missatge a l’Obama. Mare meva! Aquestes coses encara em sobten molt. Poder obrir l’Insta i que surti jo en una entrevista que em van fer fa un mes. No ho puc escoltar. No puc, no puc. Passo, passo, perquè em fa molta vergonya. Aviam què vaig dir? Perquè, a més, clar, et fan aquests talls desubicats, els titulars, els reels, que són una cosa perillosíssima.
[Fatalista i irònic] Nosaltres, senyora, i el públic, funcionem així.
Ja ho sé, ja ho sé.
Òbviament, volem despertar la curiositat amb aquests talls i aquests titulars, perquè els lectors piquen i es miren la resta. Sempre ha estat així.
[Riu]. Això ho pots posar.
De vegades tries la xorrada més xorra.
Ja, però no m’agrada.
És el signe dels temps. Conec artistes, escriptors, que ho eviten i alguns que s’hi resignen i fan declamacions fatalistes, de mea culpa…
No, si a mi m’encanta!
Llavors no se’n queixe, foc a la barraca!
[Riu]. Jo no m’he d’amagar de res, perquè no soc personatge i soc exactament igual. Cap problema. Però sí que depèn del que dius i com ho dius. Ja ho sabem. Aquests talls… Vaig explicar allò del Matt Damon una vegada i ara a tots els titulars –si us plau, no poseu el Matt Damon als titulars– surt el Matt Damon. Al final aquest home em denunciarà. Però és veritat, li vaig enviar unes calces a Matt Damon, ho vaig explicar i entenc que és molt llaminer. I més ara.
Un titular és un titular.
[Riu] Claríssim.
En tot cas, l’èxit de la novel·la deixa clar que diferents cultures compartim els mateixos ressorts de l’humor…
Sí, eh? Això és el que més il·lusió em fa: fer riure. Quan t’ho passes bé amb un llibre, és que és tot. Si un llibre t’exigeix una atenció del mil per cent i que t’has d’evadir al cent per cent, perquè, si no, no el pots llegir, que, a sobre, puguis riure, avançar-ne les pàgines amb un somriure… Ostres! M’imagino la gent a Varsòvia, aquesta que m’ha escrit des del metro de Nova York… És com… Buaaaaa!
I a Tòquio? Creu que els japonesos l’entendrien?
Jo crec que sí.
Segons com, són molt escrupolosos. Potser pel títol el vendrien dins una bossa negra. O a la secció de mangues porno.
[Riu]. Sí, però mira, tots hem crescut amb Son Goku i Bulma, per exemple, vol dir calces. Crec que l’entendrien més del que ens pensem. Perquè, a més, són unes calces de iaia.
Vostè s’identifica totalment amb Rita Racons. La novel·la reflecteix la realitat al cent per cent?
Jo sempre dic que és real, però no literal. Tot el que he escrit m’ha passat, però ho he posat amb un ordre perquè em funcioni com a novel·la…
Li haurien de donar un premi, perquè ausades!
[Riu fort]. Jo em quedo curta, eh! Estic com oberta a la vida, al fet que em passin coses.
Ho ha suavitzat?!
Home, he suavitzat moltes coses, clar.
Però això és molt bèstia, perquè Rita en fa de l’alçada d’un campanar!
[Riu més].
Aquella gent, més que amb cortinetes, ara tornaran al banyador de cos sencer!
Ara me n’hi vaig! Però, mira, a Les calces hi ha una trama que em vaig inventar. La del pare de la família amb un actor porno.
Ostres! Això és inventat? Pobre! I què en diu ell?
He hagut de fer un comunicat oficial aclarint-ho, ara que hi vaig.
Per a aquesta família, la novel·la és un tràngol. I per al pare… Si algú es deixa la novel·la a mitges, s’emportarà una idea equivocada…
És bastant bèstia, sí. Quan ho escrivia no vaig pensar que arribaria un moment en què hauria de fer un comunicat oficial dient que el senyor Fulbright Bookland no té un afer amb un actor porno. Vaig haver d’escriure-ho perquè tot el barri ho sàpiga. Doncs bé, ha arribat aquest moment i ara me n’hi vaig, l’1 d’octubre segurament, a explicar aquesta anècdota.
Aquesta pobra família l’ha llegida, la novel·la?
Sí, sí, sí.
I els ha agradat?
Sí. Home, ell precisament em deia: “What the fuck?”. Anava dient “What the fuck” i jo li contestava: “Continua llegint, continua llegint”. Al final em va dir: “Ok!”, però no va dir: “Ah, que guai!”. No. No va estar cent per cent content. Però és que no ho vaig pensar. Però aviam, acaba bé i s’entén perfectament.
Si arribes al final.
Si arribes al final [fa una palmada]. [Riu]. Jo crec que enganxa prou perquè hi arribis.
L’han perdonada?
Sí, home, i tant.
I el lesbianisme? Com no s’hi ha quedat després de provar-lo? Vostè escriu: Els llavis d’una noia són més tendres. El nas és més fàcil d’encaixar, la pell és més fina… […] Durant el que em semblen hores levitem davant l’auditori invisible en un espectacle de gemecs i virginitat lèsbica fins que l’escena final arriba després d’un camí de meravellosa agonia. L’orgasme explota en un espasme que em vessa per tot el cos, m’arqueja l’esquena i m’enrampa la cara en tics que m’arronsen el nas i les galtes”. Uau! La veritat revelada. És brutal.
Sí? T’ha agradat?
M’ha agradat. I sent home hetero, si em prometen aquest paradís, el provaria i potser m’hi quedaria. I vostè ara té marit i dos fills…
Ja et dic que és real i no literal. No vol dir que…
No va ser tan bonic.
O sí [riu]. Però vull dir que pots tenir experiències amoroses o sexuals meravelloses i que després no t’interessi la resta de la persona.
No dic que s’hi case. Vull dir que, si descobreix l’homosexualitat i l’encanta, per què no s’hi queda?
Qui diu on m’he quedat?
Jo no dic res…
Han passat divuit anys i… [Riu maliciosament].
D’acord.
És una assumpció.
Ha llegit Laura Calçada?
No, però, que fort, ara llegia un whatsapp seu… Fucking New York… No l’he llegida…
És bastant més bèstia que el seu. Però és cert que allò també és Nova York i no Atlanta… Li agradarà.
Sí, sí. Me l’he de llegir. Aquest viatge m’ha portat molts amics i moltes amigues interessantíssimes, com ara la Laura Calçada, dels quals no m’he llegit encara els seus llibres. És que no hi ha prou temps. Quan estava acabant d’escriure Crispetes tenia tantes ganes de llegir… Perquè mentre escric no puc llegir. I pensava: “Tinc ganes que treballi algú altre i llegir jo”.
El John existeix?
Per què creus si és tan interessant saber si existeix o no? Perquè el que ha de passar és que això funcioni.
Perquè, si existira, a vostè li havia tocat la loteria i jo m’hi hauria quedat.
[Riu]. Sí, però la Rita és una tia molt autèntica que…
Hem quedat que Rita és vostè.
És el meu alter ego, però no literal. No vol dir que no em prengui algunes llicències. Saps què passa? Si no me’n prenc, estic totalment encotillada i jo necessito tenir llibertat. Que sigui irrellevant si és veritat o no. Que funcioni el viatge com a novel·la.
Em deixa ser xafarder o no?
John és un collage de Johns.
És un collage… Caram…
[Riu molt]. Ara encara quedaràs més inquiet.
Li ho repetesc. Jo trobe un John així i no me’n torne.
Encara que siguis heterosexual home, t’hi quedes.
Ningú és perfecte.
És que és això que et dic. La part guai de la Rita a Les Calces i a Les Crispetes, que ja ho veuràs, és que a ella li interessa molt més… A la Rita li acaba interessant més ella mateixa que qualsevol altra cosa…
Evidentment. És una novel·la autoreferencial. Per tant, a vostè també.
Clar! Ella va allà a buscar la seva vocació, la troba i sent que només la pot executar com la vol executar si torna a casa seva. I això és més fort que qualsevol home. I qualsevol història d’amor que sigui apoteòsica, com és el cas. Però, com que encara no t’has acabat el Crispetes, no et puc dir més coses del John.
Aaaah! Quanta maldat! Encara a Les calces. El bolígraf de John, per tant, és un recurs literari…
[S’ho pensa i fa cara encara més malvada]. O no. [Riu]. No, no, no ho és. Però podria ser un bolígraf molt important d’una altra empresa.
El té?
[Resignada]. Sí! [Riu]. Això és premsa del cor!
I què?
Meravellosa i necessària.
Té cap problema?
No. Cap.
Hi ha moltes preguntes que la gent que ha llegit les dues novel·les es deuen fer. Per què no les he de fer?
Preguntes que rebo cada dia. Fantàstic!
Quanta gent li escriu cada dia?
Unes deu persones.
Els contesta a tots?
Molts menys dels que m’agradaria, perquè a vegades es queden com… Entre whatsapps, Instagram i alguns que no t’arriben d’Instagram, que es queden en no sé quin grup de sol·licitats o no sé què… Ui! Hi havia una carpeta que no sabia què era i un dia la vaig obrir i tenia molts missatges de feia mesos. Em va saber molt greu. Però tampoc vull sortir en un vídeo i dir: “Perdoneu tots els que no us he contestat”, perquè semblaria que de cop m’haguessin escrit milions de persones… Però sí, és molt bonic. I després t’escriuen coses estranyes.
Hi ha gent que la busca?
Com? Amorosament?
Evidentment.
Hòstia. És brutal! [riu].
Nooo. Només ho pregunte.
Doncs, molt menys de la que m’esperaria. Jo pensava que lligaria més. Soc feliçment casada i tal, però, vull dir, ningú mai m’ha tirat la canya!
Mai!?
Home, com a autora. Mai! Ningú mai m’ha tirat la canya com a autora.
És pitjor Catalunya que Atlanta!
Pitjor que la cortineta d’Atlanta. Només un tio per Sant Jordi em va dir: “Hòstia, que calent m’he posat amb Les calces al sol”. I vaig dir: “Buenooo. Ja era hora!”. I ja està. Ningú m’ha deixat cap telèfon. Res. L’altre dia li demanava a Mikel Santiago, que és un autor de Bilbao, que fa thrillers i que ha venut moltíssim: “A tu t’han tirat la canya?”. I em va contestar: “Muy pocas veces”. I aquest tio ha venut dos milions de llibres.
Però és guapo o no?
Això és irrellevant! No hi ha l’eròtica de l’autor? No hi és? L’eròtica del poder no es traspassa a l’eròtica de l’autoria.
Si l’eròtica del poder la perpetra el fantasma de l’òpera sense màscara no sempre funciona.
[Riu]. Jo no sé qui la perpetra, però no. No he lligat.
I li han fet alguna crítica que li haja sabut greu? Entre aquesta gent que li escriu hi ha algú que li haja dit alguna cosa que no li haja agradat?
No.
Tot són lloances i llepolies.
No, però suposo que la gent per insultar-te no t’escriu.
Ep! Ai!
[Riu]. Almenys a mi, no. L’altre dia en vaig veure un que em va dir: “M’he quedat a la pàgina cent”. OK. Però el noranta-nou per cent de… No. Mentida. Menteixo. De fet, vaig penjar un post perquè un dia vaig entrar al Google Reels i hi havia missatges d’aquests moooolt catxondos. Clar, jo parteixo d’un privilegi extraordinari, que és que m’ha anat molt bé. A partir d’aquí puc entrar al Google Reels amb tota la patxorra i riure en veu alta de la gent que… N’hi havia un que deia: “Este libro ha sido una de les tres peores experiencias de mi vida”. [Riu molt]. I jo pensava: “Quina vida més de puta mare has de tenir perquè un llibre sigui la teva tercera pitjor experiència a la vida”. Però hi ha gent molt graciosa i molt brillant.
L’altre dia vaig anar a un club de lectura i una dona del públic em va dir: “Mira, jo estava llegint Les calces al sol i al principi pensava que tot això era molt inversemblant. Tot això no pot ser. Però, clar, ara t’he conegut a tu i llavors m’ho crec tot”. [Riu]. La gent no m’hauria de conèixer a mi perquè tot això fos inversemblant o no. Un llibre ha de funcionar sol i punt. Sense la necessitat de saber-ne res de l’autor.
Demana molt. Aquest és un país molt petit. De campanars veïns. Si jo conec Eduardo Mendoza i em diuen que ell és el detectiu grillat de les seues novel·les, no m’ho creuré. En el seu cas, com que vostè mateixa s’identifica amb la seua protagonista, les derivades són lògiques… Passen quatre anys i ara publica Crispetes de matinada. Adés ha comentat que li va costar moltíssim escriure la primera novel·la. I la segona?
Jo em vaig fer escriptora escrivint Les calces al sol. Hi vaig trobar la meva veu, el meu to. Em vaig ubicar. No havia escrit res! Quan em poso a escriure Crispetes, ja tinc una motxilla, tinc un bagatge, tinc un ofici. I ho vaig notar moltíssim. Vaig anar una mica més àgil, més tranquil·la i em vaig deixar anar totalment. És al·lucinant com vaig ser-ne el canal i vaig deixar que passessin coses que jo no havia planejat, com una història d’amor increïble.
Viu la vida pensant que després l’haurà d’escriure? L’afecta en el comportament aquest condicionant?
No, però és una por que tinc. És una cosa que he parlat amb escriptors. Un amic meu em va dir: “No saps amb el munt de gent que me n’he anat al llit per després poder-ho escriure”. I vaig pensar: “Uau!”. Això no ho talleu. Que quedi aquesta frase. [Riu]. No em passa, no. Jo vaig traspassar la porta vidrada de Crispetes de matinada perquè tinc una actitud envers el món. Aquella porta d’aquell edifici era un filtre de tota la gent que ens vam trobar allà dins, perquè n’hi havia molta que no els va interessar. Van dir: “Qui són aquests llepats d’aquí?”. Però jo vaig travessar aquella porta i vaig dir: “Què és el que està passant aquí dins? No em moc d’aquí en quatre anys”. I això vaig fer. És que jo sempre he viscut la vida igual d’oberta.
Per tant, haver-ho d’explicar després no la condiciona a l’hora de buscar més experiències?
No. És una cosa que, si algun dia identifico, em posaria trista.
No tenia por que la segona novel·la, amb una gran expectació després de l’èxit de la primera, no arribara al nivell de la primera?
[Rotunda]. No. Em vaig posar a escriure amb total llibertat i total alegria de tenir totes aquestes lectores que m’esperaven. Sí que és cert, però, que una vegada havia sortit, en aquell moment, de cop sí que vaig tenir por. O una mica de vertigen. Per sort això no va passar mentre escrivia. També hi incidia la distància temporal, saber que m’estaria dos anys escrivint-la. Pensava: “La gent no està pensant en mi i jo soc en aquest parc tranquil·la i tinc mooolts mesos davant meu i no sé què passarà”.
Quan van sortir Les calces vaig picar molta pedra. Vaig comprar-ne moltes, les vaig enviar… Però estava jo sola. Ningú esperava res de mi. Ningú em coneixia. Va ser una cosa com molt orgànica. El boca-orella va anar creixent, però vaig picar una de pedra al·lucinant. Allà hi havia tota la meva il·lusió, tota la força que hi vaig posar. L’editorial publica molts llibres i l’arrancada l’has de fer tu sola. És una cosa que jo no sabia. De cop es publica, com se’n publiquen deu més cada setmana, i, o fas alguna cosa, o no passa res. Es col·loca a unes llibreries, evidentment, però, si tu vols despuntar i un extra de comunicació, l’has de fer tu. Jo tenia tanta, tanta il·lusió, que vaig invertir-hi molt de temps, molt d’esforç i tota l’alegria. Crec que Les calces hauria segut un boca-orella independentment del que jo fes, però…
Això ha passat sempre.
Sí. Tu pots posar tots els diners del món en un llibre, que no funcionarà si la història no traspassa. Però és molt diferent com vam arrancar amb Les calces de com hem arrancat amb Crispetes. Ara la gent ja em coneixia i ja m’esperava.
Però això li dic si no sentia l’horror vacui de decebre, de no arribar al mateix nivell que la primera…
Jo no en diria horror. També tens el feed-back de gent que ja se l’ha llegida i tu pots veure’ls als ulls què passa. Vaig veure els ulls d’aquestes primeres lectores i em vaig quedar tranquil·la. Després passa el que hagi de passar i he tingut sort una altra vegada i ha funcionat. Però sí, hi ha un moment de vertigen.
He llegit crítiques a aquesta segona novel·la més aspres que les de la primera.
Sí.
Per què?
No n’he llegit gaires, eh? Però clar, amb Les calces hi ha la il·lusió d’algú que no coneix ningú i de cop tothom vol anar amb el perdedor i que triomfi. Amb el segon tens un hype, una espera, al·lucinant. Per a mi, en el fons –ho dic de veritat i de cor– el més important és que jo estigui convençuda del que faig. Ets tu sola, davant aquestes pàgines, i ja està. I és molt important que el que hagi arribat a aquestes pàgines és el que jo volia. Així no podràs fallar mai. Que després arribi a més gent o no o agradi més o menys… El més important és que no m’hagi traït a mi, perquè si em traeixo a mi perquè després agradi a més gent, això és una derrota. He perdut.
Aquestes crítiques diuen que això ja llisca, que vostè ha tirat per la fórmula fàcil, que no hi ha gaires novetats i que, si n’hi ha, són pitjors…
Això és mentida, perquè per a mi és una història completament nova i una estructura completament diferent. No m’he fixat en Les calces a l’hora d’escriure Crispetes. No he volgut buscar el personatge de la iaia… He deixat, de veritat, que em fluís una altra cosa diferent.
Si una persona conta les coses que li passen, té un límit, que és ella mateixa i les coses que li passen. Rita Racons té com a límit Regina Rodríguez. Potser arribarà un moment en què ja no tindrà més vida per explicar…
Marededéu! Marededéu! Saps què passa? Que jo m’enrotllo molt. Jo puc fer una novel·la d’un dia sencer. Tinc moltes novel·les. Però sí que és cert –i ara me n’estic adonant– que, per molt que la Rita sigui el meu alter ego, no vull encotillar-m’hi, perquè, quan arribi el moment –jo què sé, m’ho invento– que trobi la parella de la seva vida no vull sentir que, si li vull posar un amant, tothom es pensi que jo en tinc un.
Serà així.
Doncs, no ho vull. Perquè això em limitarà profundament la meva literatura.
Això vol dir que en un moment concret Rita Racons haurà d’abandonar Regina Rodríguez i cobrar vida pròpia.
Sí. Ja ho fa. Em prenc llicències.
No. Vida pròpia de veres.
És que ja ho faig. El que passa és que la gent no ho sap. Només jo sé on divergeixen. En el fons, també m’ho invento. Eduardo Mendoza no és el detectiu boig, però com actua, com pensa i com opina és ell. Molts ho són i no ho diuen.
Se li acudeix alguna cosa que puga fer Rita Racons quan la deixe de seguir a vostè, ni que siga amb llicències?
Ja t’ho diré. No ho sé. Ara el que em surt és pensar-ne una tercera, que em moro de ganes d’escriure. Tinc tantes ganes d’escriure… Amb nous punts de vista. Crec que encara donarà més amplitud a l’humor… Si la Rita pensa una cosa que de cop m’invento i per equivocació acaba amb unes ungles a la Rosalía i no pot ni menjar-se un entrepà, si algú n’opina des de fora, dona un nou volum a l’humor que tinc moltes ganes d’explorar.
Ja ho està treballant?
Sí. Ho estic treballant aquí [s’assenyala el cap]. Estic tota l’estona amb l’estómac i amb el cor pensant en la tercera.
Les dedicatòries de Crispetes a la matinada són les més llargues de la història de la literatura…
Doncs, m’he quedat curta, eh? Però és divertit. Les properes les faré o molt més llargues o molt més curtes, per no deixar-me ningú.
Què és escriptura jardinera?
Un concepte que va traure George R. R. Martin segons el qual pots escriure com un arquitecte o com una jardinera. Les escoles d’escriptura t’han d’ensenyar un sistema on situar-te. A mi no m’interessa el mètode arquitectura. El meu cap funciona diferent. Jo no puc dir que al capítol tres passarà això. Puc fer-ne una estructura general. El jardí com a metàfora funciona. A Crispetes m’he deixat anar molt com a jardinera. Tiro per aquí i a veure què floreix al meu voltant. Jo sé que aquest caminet vull que serpentegi així, però no sé si hi sortirà farigola o un roser, però deixaré que surti i ho regaré, si veig que té sentit.
No ho calcula tot des del principi.
No. Tinc la trama controlada, sé quin és el camí, però la decoració i com el meu procés neuronal decideix explicar com avança aquell camí és una sorpresa bastant fascinant d’experimentar.
Algun crític li retrau això, un cert caos…
Gràcies per traure totes les crítiques que no m’he llegit [riu]. És que el caos és intencionat. La vida de Rita és un caos absolut que ella intenta domar i que no doma fins que no creua la porta vidrada. Aquesta era la intenció. I allà comença l’ordre i trobar les persones que l’ajuden a endreçar aquest camí. N’has llegit alguna de bona, per això?
I tant! Les que apareixen en les faixes de les novel·les.
[Riu].
Els editors això ho treballen molt bé. Només publiquen les parts bones i tallen per les adversatives. Josep Pla deia que Catalunya és un país d’envejosos, que l’enveja n’és el principal pecat. Té aquesta sensació?
Això m’ho diuen molt.
Pla deia que quan li preguntaven com es trobava sempre deia fatal, per evitar les enveges…
Va contra la meva religió dir que estic fatal perquè no ho estic i perquè soc una persona alegre. A Crispetes en parlo molt. De vegades m’he hagut de sentir malament per estar contenta. No puc estar contenta? No puc dir que estic molt contenta? Què passa si estic molt contenta?
Això és el caràcter del país.
Clar! [Riu]. Doncs, no. Soc una catalana total i estic contenta! I soc alegre. I he hagut de lluitar per fer-me escriptora.
Sirvent és un cognom molt vinculat al País Valencià…
No.
Ai!
Ve de Perpinyà.
En origen, segur.
Hòstia! Soc catalana i estic molt contenta. Què passa? Que és un oxímoron o què?
Sí.
Doncs, no. I hi ha molts catalans i catalanes contents perquè s’han llegit això i és el que es volien llegir. Estan contents! I la vida pot ser meravellosa i ho és. Jo la veig així, la trobo així, la sento així i l’escric així. I m’han passat putades enormes a la vida. Bé, sí, però és que cadascú és com és.
La part de la seua àvia que explica a Les calces és veritat…
Quina part?
La mort.
Bé, sí. Està desubicada en el temps, però sí, va ser… Sí, sí, és que és aquesta edat en què et passen coses dures. La meva iaia d’Alp era una persona supermegaimportant per a mi. I va morir en aquell moment de la vida.
Era com vostè explica a la novel·la?
La meva iaia, la iaia Natàlia de la Rita, és una barreja de les dues meues iaies Natàlies. La part de vincle, del dia a dia, és la que jo tenia amb la meva iaia materna, la mare de la meva mare, que són d’Alp de set generacions.
I la carta final de la novel·la?
Eh [riu], això és un espòiler molt gran! Mmmmm… Són llicències que no diré. Potser no va ser exactament així, però tot el que diu és cert.
L’escriptor naix o es fa? La va ajudar anar a classes de literatura a Atlanta i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès?
Ostres és que…
No em diga que Roberta és fictícia, perquè em donarà un disgust…
No. És real. De fet, li he dedicat el llibre. Només que, en lloc de ser una dona negra, és un home blanc. Li vaig dir: “Robert, et faig ser dona negra”. I em va contestar: “Perfecte! Molt millor!”. És un crac! De fet, ara ens veurem a Atlanta i serà un moment estratosfèric.
Ho veu? A Amèrica hi ha de tot…
Sí. Jo estic molt en contacte amb els americans. De fet, cada setmana tinc aquí una família americana. Tothom diu: “Tenen aquest president perquè l’han votat”. Sí, és cert, però n’hi ha molts, la meitat, que no. I estan absolutament destrossats. Venen aquí amb el cap cot demanant disculpes. Els americans que jo vaig viure van ser uns americans generosíssims. No només per obrir-me les portes de casa seva, sinó per ajudar-me a tot el que poguessin. Hi ha una escena de Les calces en què la profe de tennis em diu: “Escolta, que t’he buscat, que el meu fill i tal…”. Això és un continu. El tour que faré pels Estats Units, me l’estan organitzant clients que he tingut aquí i les famílies que vaig conèixer allà.
S’ho passa bé amb els clients d’ací?
Uf! [Riu]. M’ho passo molt bé! És molt guai. Perquè cada tour, que són unes quatre hores, de cop me’n vaig de vacances amb una família. I Barcelona és una altra. I tothom té històries fascinants.
I fa recorreguts diferents?
Hi ha un tronc comú, però sí, perquè cadascú… Hi ha una botiga que és màgica, que en algun moment transformaré en literatura, que explica molt bé què és un tour. És un antiquari. Té tantes coses diferents… i tothom hi veu una botiga diferent. És brutal aquest moment. A mi m’encanten les rajoles de Barcelona, les que van del 1400 fins ara, o m’agraden moltíssim les pintures a l’oli mediterrànies, i és on em fixo més. Però, de cop, per exemple, vaig tenir uns clients que eren jueus d’una comunitat d’Odessa i que s’havien conegut a Los Angeles, i la primera cosa que van veure quan hi van entrar va ser un tinter de plata jueu d’Odessa. Aquell tinter havia estat allà trenta anys. I només el van veure ells. I el van comprar. A mi això em fascina. I veure com tota aquesta gent llegeix la ciutat… Tothom llegeix Barcelona d’una manera diferent. Uns hi veuen els grafitis, els altres hi veuen tatuatges, els altres hi veuen plantes als balcons… Cadascú té la seva perspectiva de la vida. Jo redescobreixo Barcelona cada vegada a través d’aquestes famílies.
Barcelona està saturada de turistes. Molts barcelonins n’estan fins al pirri…
Sí. Inclosa jo.
Inclosa vostè? En què quedem?
Els meus tours són de dues persones o d’una família de quatre. Són gent molt respectuosa, molt viatjada. Quan agafen un tour com el meu estan genuïnament interessats en la cultura i a viure una ciutat d’una manera respectuosa. Fan despesa en els llocs locals, s’estan en un hotel i se’n van. És un turisme de molta qualitat. Jo visc a la Barceloneta i el Born i sé què és això…
Vostè viu a la Barcelona i al Born?
Bé, visc just a la frontera, sí.
Ah! Entre la Barcelona i el Born.
Sí. No tinc dos pisos, no, a cinc minuts de distància. [Riu].
Ah! Volia preguntar-li si l’èxit li ha permès comprar-se’n dos…
Tant de bo. No!
No?
M’ha permès tenir temps. Per a escriure i per a estar amb els meus fills. Va haver-hi algun moment en què vaig pensar: “Ostra!”… Sí. Va haver-hi un moment en què vaig pensar: “Ostra!”. De cop vaig cobrar l’avançament de la segona i la tercera novel·les. I dic: “Hi ha res que em pugui comprar? Tinc alguna mena d’objecte fetitxe?”. Com a objecte físic, no em va venir res. I vaig pensar: “M’he fotut durant dos anys un esmorzar en un bar mentre he escrit tres i quatre hores. I això és un luxe increïble. Perquè els esmorzars no són barats”. Aquest ha sigut el meu luxe.
Viu de lloguer o de propietat?
De lloguer. Jo, tot i el que he venut, no tinc per a l’entrada d’un pis. Del pis que jo necessitaria per a una família de quatre. Si vull comprar-me’n un amb dos lavabos, no puc. A Barcelona? Al centre? No puc. Si volgués anar-me’n a un poble, doncs, sí. Però no.
Quin ofici de merda, doncs [ric].
No, ofici de merda, no. [Riu]. És una cosa que no hauria de ser, no? Ostra! Quan triomfes hauries de poder… És que un pis per a quatre persones… Un pis de 120 metres quadrats, si a mi m’agradés, al Born, no pots. Només amb el que jo he guanyat com a escriptora, eh? No podria. Però a part, el cinquanta per cent…
Se’n va al fisc.
Se’n va a hisenda.
Per pagar l’escola i la sanitat públiques.
Exacte. Doncs, no.
No li agraden els imposts.
[Alterada]. Home! Evidentment que m’agraden! No, home! Clar que vull pagar-ne. Però vull dir que veus un número, però després l’has de reduir a la meitat.
Realment el pare de la família dels Bookland li va donar a llegir El vigilant en el camp de sègol, de Salinger?
Sí.
No l’havia llegit mai.
Jo, Regina, aviam deixa’m pensar-hi… Ara m’embolico. L’havia llegit o el vaig llegir allà? Jo crec que el vaig llegir allà. És un llibre que va molt bé per les frases aquestes tan guais…
És un text carregat d’aforismes…
Sí. I em va anar molt bé.
I tant li va agradar Love Story?
Ooooh! Molt!
És molt bleda…
És molt bleda i molt cheesy. Però, sí, em va impactar molt, perquè no en sabia res, d’aquella història! Saps aquell impacte de…
Mare meua! Perquè és molt jove.
Sí. Avui llegia de la Milena Busquets Mujeres elegantes, que diu que, pel que fa a l’amor real, el que més compta i els que més en saben són els adolescents. Quan ets adolescent allò és el que realment compta de l’amor. I és veritat. Jo estava en una època… Bé, jo continuo sent supermegaromàntica, eh! Em va impactar, sí. Em va encantar! Hi ha pel·lis i novel·les que, si no en saps res i de cop t’arriben en aquell moment precís, et traspassen. Jo no en sabia res i em vaig fer un fart de plorar impressionant. Igual que la primera vegada que vaig veure Call Me By Your Name… Jo no sabia de què anava. Aquesta pel·li et fa estimar la vida i el Mediterrani i l’estiu per sempre. Jo viuria per sempre en aquella pel·li.
Amor romàntic? Ara m’ha de prometre que es llegirà Tirant lo Blanc…
Sí.
Per què? Per l’amor entre Tirant i Carmesina i el final de tots dos. Carmesina és una adolescent i a ell poc li’n falta…
Val. No me’n diguis més.
L’encantarà. Què més va poder llegir allà que li va agradar? Truman Capote. Què li va semblar?
Capote! El primer que li vaig llegir va ser…
Desdejuni a Tiffany’s o A sang freda?
No. No m’he llegit A sang freda.
Oh!
Ja ho sé, ja ho sé. Me n’he llegit Tiffany’s i molts contes seus. També perquè a mi m’encanten els antiquaris i vaig anar al Canadà on hi havia un Harper’s Bazaar dels anys 50 on ell escrivia. A mi és que les revistes és un dels objectes que més m’agraden. És un viatge a la bellesa en un format tan ben curat, que m’encanta. Allà també et diria Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway. Clàssics. M’encanten! I Ray Bradbury, per influència del meu home, que és un fanàtic de la ciència-ficció. Jo li tenia prejudicis i ara m’encanta! Isaac Asimov…
El pare dels robots…
I tu has vist aquell vídeo dels anys seixanta, crec que és ell, Asimov…? És aquella imatge en blanc i negre… Crec que és del 61… És a la seva oficina de Nova York, això s’hi pot veure clarament, i et parla amb una nitidesa i amb una seguretat com si acabés de venir aquí, hagués fet una volta per Barcelona, i després se n’hagués tornat allà. I diu: “Bé, d’aquí a uns quants anys tindrem una mena d’ordinador que ens cabrà a la butxaca i no caldrà que treballem des de casa…”. Això és de l’any 61! “Tu podràs estar a Bali, aquí o a Connecticut total i tu podràs treballar des d’aquesta pantalla”. O sigui, t’ho diu amb aquesta certesa implacable del que diu: “Jo ja ho he vist tot”.
Amb la certesa absoluta de l’escriptor de ciència-ficció…
Ah, clar! És que és la barreja perfecta, la literatura i la ciència.
Què li agrada d’ací, de la literatura catalana d’ara? Què li agrada molt?
[Fa petar els llavis africant-los]. Què m’agrada molt? Aviam. Deixa’m pensar… És que saps què em passa? Que tinc tots aquests amics i…
I quedarà fatal amb una tria. Però també entendran que en puga triar un o dos…
Sí, mira, mmmmm… La Milena Busquets, per exemple. Me’n vaig llegir la primera i… Vam coincidir a la pelu i encara em va caure més bé… Estàvem de costat abans de Sant Jordi i em vaig presentar. Me’n vaig llegir També això passarà, l’antepenúltim, Ensayo general, i ara m’estic llegint Mujeres elegantes. I m’agrada molt perquè de cop té frases, ostres!, com aquesta dels adolescents, que dius: “Ostra, és que és veritat!”. Ningú entén més de l’amor que un adolescent i té com sentències brutals, amb les quals empatitzo molt. A part que té aquesta història burgesa, cultural, intel·lectual, que m’hauria encantat viure. És com si hagués estat amb els surrealistes de París, no? Aquesta casa de què parla, de la infància, jo hi hauria flipat profundament. Tinc una amiga que es diu Magda Minguet i que ha escrit només un llibre que es diu Vermuts i barbuts, que m’ha fet riure amb veu alta també. Hi ha una anècdota, un cagarro, que és molt graciosa, que em va fer riure molt.
Llegeix gaire?
Mira, cada vegada llegeixo més. Quan estava acabant Les crispetes em passava això, que portava tant de temps escrivint, absolutament submergida en aquesta història que estimo… Estimo tant aquesta història! Ha segut un repte, perquè sobretot era com puc transmetre el que jo vaig viure… I va ser acabar i ara estic llegint cinc llibres a la vegada. I sí, m’agrada molt. I m’ho llegeixo diferent. Igual que totes les històries que veig, de pel·lis, de tot…
Ara admiro la gent que escriu i que fa pel·lis, perquè és molt difícil. Quan veig algú brillant, com per exemple Call Me By Your Name, que també me n’he llegit el llibre, és que… Quan pots transmetre aquesta delicadesa i aquest amor per la humanitat, això m’eleva. Puc sentir que levito, de veritat. L’art és tan poderós… L’escriptura a mi m’arriba d’una manera, que ara m’adono… Jo quan era petita no llegia ni escrivia, perquè estava sempre fent el cavallot per les muntanyes. A casa meva no es llegia. I ara me n’adono com en van emocionar profundament moments del passat. Ara que escric i que soc més conscient de com m’afecta això. Recordo jocs florals de quan tenia dotze anys… Recordo nítidament com escoltava aquelles poesies i com allò m’arribava moltíssim i em colpia. No sabia entendre què em passava i ara m’adono que em fa molt feliç. Em fa molt feliç llegir i el cine.
Molt! Aquesta felicitat em passa també escrivint. Amb la pel·li que va guanyar l’Oscar ara, com es deia?, Educació sentimental? No. Valor sentimental! Ostra! A mi m’agradaria poder… Admiro profundament quan algú arriba en aquest equilibri en què tots entenem el que vols dir i no has dit res, perquè ho has construït tan bé a través del personatge i de l’univers, que no cal que diguis res. I això és el que més em toca i m’emociona.
Doncs, hem acabat, perquè crec que no es pot acabar millor.
Amb les no-paraules… Que guai!
